podem

El divorci Iglesias-Errejón: una història de deslleialtats creuades

El funcionament vertical, la pugna pel lideratge, les purgues i les desconfiances mútues han pesat més que les diferències estratègiques en el trencament polític i personal dels cofundadors de Podem

per Sara González , 19 de gener de 2019 a les 19:30 |
Pablo Iglesias i Íñigo Errejón | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de gener de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En política, les relacions personals pesen. Més encara quan un projecte de nou encuny neix i es converteix abans en una màquina electoral que no pas en una organització ben articulada amb mecanismes per canalitzar les discrepàncies internes. Aquest dèficit que arrossega Podem des de la seva gènesi, marcada per un hiperlideratge i un funcionament vertical, expliquen en bona part el mediàtic divorci entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. El tàndem que havia de ser capaç de fer el sorpasso al PSOE amb l'assalt a les institucions ha acabat esmicolat després d'anys de lideratges enfrontats, purgues, estratègies ocultes i grups de Telegram endimoniats. Cinc anys després d'aquell debut al Teatro del Barrio de Lavapiés que va ser capaç de capitalitzar la il·lusió del 15-M, l'escena és ara de tragèdia grega.

La relació dels cofundadors ja era pràcticament nul·la els darrers mesos, però l'anunci d'Errejón de concórrer a les eleccions a la Comunitat de Madrid amb la marca electoral de Manuela Carmena ha acabat obrint la caixa dels trons. En el pitjor moment de Podem a les enquestes, Errejón ha defensat que cal un "revulsiu" -fet que implica que s'ha deixat de considerar el partit d'origen com a tal- i Iglesias s'ho ha pres com una traïció, li ha ensenyat la porta de sortida i ha deixat clar que s'hi enfrontarà amb una candidatura rival.


El context s'ha contaminat amb declaracions com les de Pablo Echenique afirmant que si Errejón no deixa l'escó al Congrés és perquè d'"alguna cosa ha de viure fins al maig", però també perquè, contra pronòstic, IU -la sectorial de Madrid, no la direcció estatal- aposta per configurar una sola candidatura en comptes d'enfrontar-se en dues llistes. Tot plegat, mentre qui va ser el número dos d'Iglesias encara aspira a poder negociar i ser "el candidat de Podem".

Hi ha hagut diferències estratègiques? Sí, però no només


Hi ha hagut diferències estratègiques? Sí, però no només. Els que han conegut bé la trajectòria del partit expliquen que no eren insalvables. És cert que Iglesias havia defensat que Podem havia de preservar un caràcter impugnatori i irreverent i configurar un partit d'esquerres capaç de ser el braç polític de moviments sindicals i socials sota la lògica de tenir un peu a les institucions i cent al carrer. La partida l'ha situat en l'eix esquerra-dreta. Errejón, per la seva banda, ha defensat una lògica populista de crear un moviment transversal que superi marcs simbòlics i identitaris de l'esquerra per arreplegar suports de centre i que sigui capaç de muscular-se prou com per esdevenir una demos contra les elits. Al contrari que Iglesias, mai ha defensat la coalició amb IU. La partida, la situa en l'eix nou-vell i des de baix-des de dalt. Ha estat acusat dins del seu partit d'arrossegar Podem a ser una mena de PSOE renovat.  

No deixa de ser paradoxal que el trencament entre els dos dirigents s'hagi produït quan Iglesias té una bona relació amb el PSOE mentre Errejón busca tenir presència al carrer

A la pràctica, però, no deixa de ser paradoxal que el trencament entre els dos dirigents s'hagi produït quan Iglesias té una bona relació amb el PSOE mentre Errejón busca tenir aquests cent peus al carrer defensant una plataforma que superi les sigles de Podem. Qui coneix de prop la situació argumenta que, més enllà de les divergències de projecte, la clau està en la "gestió d'egos" dels dos dirigents.  

Qui és el responsable del trencament? Qui té més raons per assenyalar l'altre? Doncs a banda i banda fan un memorial de greuges. Per molt que l'espectre mediàtic i polític apostin per l'un o per l'altre, les deslleialtats i els retrets són creuats i venen de lluny. De més lluny, fins i tot, que Vistalegre 2, que és quan el conflicte esclata més enllà dels grups de Telegram. 
 

Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, en l'arrencada de Vistalegre 2 Foto: ACN


Dues vivències confrontades marcades per les purgues

Des de l'òptica d'Iglesias, des que ell era eurodiputat, Errejón ha intentat sempre muntar estructures de partit a les seves esquenes no només per imposar el seu projecte sinó per disputar-li el lideratge, fet pel qual justifica haver-se garantit un entorn de fidels -molts d'ells provinents de la cultura de la vella guàrdia comunista-. A Vistalegre 2, Errejón va fracassar estrepitosament, però com a líder del partit li va obrir un camí de continuïtat a Madrid. Iglesias li va oferir l'Ajuntament, però Errejón va preferir la Comunitat. I se li va concedir. En altres partits, recordava el líder de Podem al seu missatge de dijous, els perdedors d'un congrés "se'n van a casa" o es retiren de la primera línia. Però malgrat oferir-li aquesta oportunitat, a ulls d'Iglesias, Errejón l'ha traït perquè ha teixit un moviment de la mà de Carmena sense plantejar-ho mai en els òrgans de debat del partit o al seu secretari general i jugant amb la militància presentant-se a les primàries.

Iglesias considera que Errejón l'ha traït malgrat que ell sempre li ha garantit oportunitats. Errejón creu que Iglesias s'ha dedicat sempre a purgar el seu cercle de confiança per aïllar-lo

Òbviament, la vivència d'Errejón és just la contrària. Al seu entendre, la fórmula plurinacional que es defensa per a l'Estat no s'aplica internament a Podem. El partit té un funcionament centralista, la direcció pivota en un hiperlideratge amb poca tolerància a la dissidència i la discrepància interna, i es fa un ús partidista dels mecanismes de decisió de l'organització, amb votacions teledirigides i que no responen a un funcionament veritablement democràtic, com ara la del xalet d'Iglesias. Des del punt de vista de qui va ser número dos del partit, cada vegada que teixia al seu entorn un nucli de confiança, Iglesias s'ha dedicat a purgar-lo i a intentar aïllar-lo. El pacte a Vistalegre 2 -després de ser apartat i substituït per Irene Montero al Congrés com a portaveu- era que ell es dedicaria a Madrid, però Errejón considera que des de la cúpula s'ha torpedinat en tot moment la seva autonomia col·locant afins d'Iglesias en càrrecs estratègics per contrarrestar-lo.

Havia arribat un moment que Errejón estava "enfonsat personalment" i el de presentar-se amb la marca de Carmena és "el seu darrer cartutx", argumenta qui ha seguit de ben a prop els seus passos. Podria haver anat de cara? Era una opció, la més honesta potser. Però els seus estan convençuts que Iglesias hauria fet tot el possible per dinamitar el seu propòsit de recuperar "la il·lusió" perduda dels orígens d'un Podem que considera que s'ha mimetitzat massa amb l'esquerra tradicional. Ara, el partit fa més nosa que servei per aconseguir uns bons resultats electorals.
 

Iñigo Errejon i Pablo Iglesias, al Congrés dels Diputats Foto: Europa Press


Quan els 'hooliganismes' i els paranys interns s'imposen

Podem ha estat capaç de fer el més difícil: obtenir 71 diputats quasi del no-res a les eleccions generals del 2016 quan molts politòlegs ho donaven per impossible. Però ha fracassat en la tasca més mundana que suposa la de fer partit, teixir estructura. A falta d'espais de debat real i d'una cultura de resolució de conflictes, els hooliganismes i els paranys com a modus operandi han anat guanyat terreny fins al punt que la formació ha entrat en una dinàmica caïnita que ha tingut ressò als cercles territorials.

Ara, els sondejos són més adversos que mai. Perquè el retorn del PSOE a la Moncloa també implica la recuperació d'un votant que a les eleccions del 2015 i del 2016 es va il·lusionar amb el propòsit d'un assalt que no va ser possible, perquè alguns dels que veuen ara que l'anhelat "canvi" va per llarg es desmobilitza i també perquè els conflictes interns mai sumen.

La història d'Iglesias i Errejón ha estat la d'un enverinament mutu. La d'una amistat carregada d'un talent que s'ha fet servir moltes vegades per fer-se la guerra interna més que no pas per impulsar el projecte a nivell extern. La d'un cúmul de deslleialtats creuades que es pot acabar convertint en l'epíleg de dos lideratges que van irrompre abanderant la nova política però que ara són el paradigma de la dinàmica fratricida que tradicionalment ha debilitat l'esquerra. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació