anàlisi

Francesc Boix, memòria i desmemòria

«Quan s'és incapaç d'honorar el passat, quan es reescriu o s'amaguen determinats episodis, els estats acaben convertits en gegants amb peus de fang»

per Iñaki Tofiño , Expert en l'Holocaust, 20 de gener de 2019 a les 08:28 |
Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen | Arxiu ND
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de gener de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan el 16 de juny de 2017, després d'anys d'esforç de diverses associacions de deportats i supervivents dels camps de concentració nazis, les despulles del fotògraf barceloní Francesc Boix van ser traslladades des del cementiri de Thiais, a la perifèria parisenca, al cementiri de Père Lachaise, on van rebre l'homenatge de l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, de l'honorable Raül Romeva, conseller d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, i de Gerardo Pisarello, alcalde accidental de Barcelona, l'aleshores president del govern d'Espanya, Mariano Rajoy, de visita oficial a la capital francesa, va honorar l'acte amb la seva absència. Un exemple més de la incapacitat manifesta de les autoritats espanyoles (bé, potser caldria dir de la dreta espanyola, hereva directa del franquisme, però no només d'ells) de gestionar la memòria històrica i de promoure la desmemòria.

Certament Boix no era una figura desconeguda. Montserrat Roig n'havia parlat a la seva magna obra, Els catalans als camps nazis, del 1977 i Benito Bermejo li dedicà el 2002 una excel·lent biografia, profusament il·lustrada amb les imatges que el mateix Boix havia aconseguit amagar durant la seva reclusió al camp austríac de Mauthausen entre 1941 i 1945. Aquells negatius, recuperats després de la fi de la guerra i de l'alliberament del camp, li permeteren participar en els judicis de Nuremberg i Dachau i ser l'únic supervivent republicà espanyol que hi declarà com a testimoni.


Els seus negatius van servir per desacreditar el testimoni d'Ernst Kaltenbrunner, que havia succeït Reinhard Heydrich com a cap de la Reichssicherheitshauptamt (RSHA), la policia encarregada de capturar tots els "enemics del Reich" (jueus, gitanos, comunistes...), l'oficial de més rang de les Schutzstaffel als judicis de Nuremberg, on finalment fou condemnat per crims de guerra i crims contra la humanitat i executat.

L'any passat Salva Rubio, Pedro J. Colombo i Aintzane Landa li van dedicar una novel·la gràfica, Le photographe de Mauthausen, publicada enguany en castellà per Norma editorial. Aquest còmic és la base del biopic El fotógrafo de Mauthausen, pel·lícula biogràfica obra de la barcelonina Mar Targarona, que projectarà el Cicle Gaudí. En un país com el nostre, on l'univers dels camps de concentració nazis sembla pertànyer a una galàxia molt llunyana i on hi ha pocs testimonis literaris o cinematogràfics sobre el pas dels republicans espanyols pels Lager de l'Alemanya nazi, sempre és benvingut un altre testimoni. No és una nimietat el fet que gairebé 10.000 espanyols acabessin a camps com Mauthausen, Dachau, Buchenwald o Ravensbrück i que el 60% hi perdés la vida, però per a la consciència col·lectiva espanyola tot plegat sembla reduir-se a una nota a peu de pàgina en el llibre de la Història.


El cas de Boix és diferent, per exemple, del de Jorge Semprún, Joaquim Amat-Piniella o Neus Català. Tots tres va tenir l'oportunitat de parlar en primera persona, de donar testimoni amb les seves pròpies paraules, en forma de novel·la o de memòries; Francesc Boix no. Tot i que es diu que va escriure un text, Spaniaker, sobre la seva experiència a Mauthausen, el manuscrit no ha aparegut mai i només disposem del testimoni d'altri i de les seves fotografies per reconstruir les seves vivències. En aquest sentit, la pel·lícula de Targarona podia haver estat una fita en el redescobriment de la figura de Boix per part del gran públic, però, per desgràcia, ha esdevingut una oportunitat perduda.

Certament el film no amaga les sevícies dels Kapos i dels membres de les SS, explica les misèries dels deportats i les seves estratègies per sobreviure i té escenes desagradables, impactants i molt punyents, però com se centra només en el període passat al camp de concentració i deixa fora els anys viscuts per Boix després de l'alliberament fins a la seva mort el 1951 en certa manera contribueix a afermar la desmemòria col·lectiva espanyola. Per què? M'explico. Hi ha dos moments en la vida del fotògraf que apareixen retratats al còmic i que no surten a la pel·lícula o només hi surten de resquitllada.


El primer, el paper de Boix i dels seus negatius durant els judicis de Nuremberg. Només al final de la pel·lícula es poden veure alguns fotogrames del testimoni del fotògraf assenyalant amb el dit Albert Speer a la sala de vistes, un testimoni que es pot trobar complet a la pàgina web de l'United States Holocaust Memorial Museum. El seu posat tranquil i el seu somriure són captivadors i demostren la grandesa moral d'un home que ha sabut anar més enllà de la desgràcia però que, no obstant això, no oblida ni perdona. Per què la directora no ha volgut recrear aquest moment, els dies previs al judici, les dificultats per fer arribar els negatius als jutges, el paper de Boix en el judici?

El segon, el frustrat retrobament amb la seva germana Núria el 1948 al Pas de la Casa, a la frontera entre Andorra i França. Quan el 1940 el ministre d'Afers Exteriors franquista, Ramón Serrano Suñer, cunyat del dictador, va fer saber a les autoritats nazis que no volia saber res dels republicans espanyols detinguts pels alemanys els va convertir en apàtrides i, per tant, els va negar la personalitat civil i jurídica. La majoria van acabar a camps de concentració i els pocs que hi van sobreviure no van poder tornar al seu país. La imatge de Boix al Pas de la Casa hauria servit per il·lustrar aquest fet i el doble patiment dels supervivents republicans, reprimits pel règim nazi i reprimits per les autoritats del seu país, com va passar amb els que van anar a parar al règim concentracionari soviètic, acusats per les autoritats estalinistes de "col·laboracionistes", doncs si havien sobreviscut als nazis, només podia haver estat perquè havien col·laborat amb elles. Espanya ha perdut l'oportunitat de veure aquesta imatge i, en canvi, ha rebut la visió edulcorada i parcial de Serrano Suñer projectada per la sèrie de Tele 5 Lo que escondían sus ojos.

La memòria és punyetera. Sempre recordem algunes coses i oblidem altres. En el cas de les persones, segurament es tracta d'un mecanisme de supervivència que ens permet tirar endavant deixant de banda les vivències que fan mal. Amb tot, ja sabem què passa quan no som capaços de reconciliar-nos amb el nostre passat personal; la cosa sol acabar malament. En el cas de les societats, de la consciència col·lectiva, ocorre una cosa semblant: quan s'és incapaç d'honorar el passat, quan es reescriu o s'amaguen determinats episodis, els estats acaben convertits en gegants amb peus de fang.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació