19
de gener
del
2019
Algunes generacions de sabadellencs no saben que no fa molts anys a la ciutat hi havia més cinemes a banda dels de l’Eix Macià i l’Imperial. De fet, la Rambla era un dels punts on més sales es concentraven, i eren lloc de pelegrinatge per a famílies, grups d’amics o amants del cinema en general.
Ara, una exposició, Sabadell, càmera i acció. Història del cinema a Sabadell, reuneix, a partir d’aquest divendres, la història de la petjada del món del cel·luloide a Sabadell, una mostra que ha comissariat l’especialista en cinema Albert Beorlegui. En parla de tot plegat en una entrevista a NacióDigital.
- Existeix un gran vincle entre Sabadell i el cinema?
- I tant! L’exposició és una iniciativa de l’Ajuntament, jo compto amb uns certs antecedents sobre la matèria perquè al 1996 vaig publicar un llibre, Sabadell, un segle de cinema, juntament amb en Josep Torrella, un cronista de la ciutat. A més, em dedico a ser comentarista de cinema i a fer conferències, l’Ajuntament va veure que tenia un bon perfil perfer de comissari, i tenia fresca la història del cinema a la nostra ciutat.
- I quina és l’empremta?
- No és només la història de les sales que hi ha hagut, també dels empresaris, és l’educació sentimental de moltes generacions. El segle XX es pot explicar a través del cinema, i el cinema a través de la història del segle XX. Sabadell ha tingut moltes sales i empresaris, i la idea era fer una exposició que mesclés tot plegat amb rigor: quan va aterrar el cinema a la ciutat, els empresaris vinculats a aquest món, les sales que hi ha hagut… és tot un cúmul de nostàlgia i història.
- Quan aterra el cinema a Sabadell?
- Al 1897. El cinema no va néixer d’un dia per l’altre, és fruit de l’aparició i evolució de diferents aparells, i un d’ells és el cinematògraf. Els germans Lumière el van presentar el 28 de desembre de 1895, i això va arribar a oïdes d’un dentista de Sabadell molt inquiet, en Marçal Ballús. Havia sentit parlar d’un aparell que projectava imatges en moviment, així que va decidir anar a París amb un amic, va veure l’aparell i en va comprar un. Així, el va dur a casa al gener de 1897.
- Vam tenir-ne dels primers, doncs!
- Sí, però ell feia sessions privades a casa seva. Després el va presentar en públic, a l’abril, al desaparegut Teatre dels Campos, a la Rambla amb el carrer Duran i Sors. L’èxit de la iniciativa el va esperonar a fer un local, la Barraca del Ballús, just davant de l’església de Los Padres, on ara hi ha la plaça Doctor Robert. Després va llogar el Teatre Cervantes, situat a 11 de Setembre amb el carrer Sant Maties, just davant d’on ara hi ha l’Urpí. A l’exposició es pot veure una fotografia de la Barraca, que va durar deu mesos oberta, perquè es va cremar.
- I d’aquí en va venir l’explosió.
- Si, a les ciutats de l’entorn, com Barcelona, el cinema va agafar volada, i van començar a aparèixer sessions cinematogràfiques, amb gent asseguda en cadires. A 1902 es van fer les primeres sessions, i a Sabadell al 1904 al ja desaparegut Euterpe. Amb els anys es veu com no és una moda passatgera i s’acaba instaurant en teatres d’arreu: l’Euterpe, el Principal, el Cervantes, i els Campos. Al 1911 es va fer el primer edifici concebut per a fer cinema, l’Imperial. A partir d’aquí, la història del cinema a Sabadell és la del segle XX, amb d’adveniment del cinema mut i la proliferació de locals. Al 1943, però, s’inaugura el segon cinema fer expressament, el Cinema Rambla, que estava, més o menys, on ara hi ha el Caprabo.
- En van sortir més, però.
- Sí, l’etapa d’esplendor arriba als anys 50 coincidint amb una tímida bonança econòmica, després d’una llarg postguerra. A Sabadell obren els Montecarlo, el Cinema Sabadell, el Fernando, Avendia, un altre Avenida, l’Actualidades, el Goya… als 70, però, la crisi i l’arribada del vídeo i la televisió força el tancament d’alguns d’ells, i queden finalment els dos grans pols actuals: l’Imperial i les multisales de l’Eix Macià.
- També hi va haver cinemes per adults.
- Sí, l’antic Cinema Rio, a l’avinguda Barberà. Va ser després Estudio 7 i després una sala X, al 1984. A l’Imperial, en canvi, s’hi feia cinema familiar, des dels 70 fins el 1989, quan va tancar.
- L’exposició recull alguns elements identitaris del cinema.
- Sí, parlem de diverses entitats i persones de Sabadell, com Francesc Bellmunt, Josep Maria Argemí, o Llorenç Llobet-Gràcia, que va fer pel·lícules amateurs i professionals com Vida en Sombras, i ens ocupem d’entitats com Amics del Cinema, fundada l’any 1936, o el Cineclub, del 1957, l’entitat degana de la ciutat. També hi ha molta foto, textos explicatius, i objecte que rescatem del Museu d’Història i de l’Arxiu Històric. A banda, reunim objectes i complements del vessant emocional, com una col·lecció de 34 pòsters, la majoria originals, que recorren la història del cinema, cedits pel col·leccionista Lluís Benejam.
Ara, una exposició, Sabadell, càmera i acció. Història del cinema a Sabadell, reuneix, a partir d’aquest divendres, la història de la petjada del món del cel·luloide a Sabadell, una mostra que ha comissariat l’especialista en cinema Albert Beorlegui. En parla de tot plegat en una entrevista a NacióDigital.
- Existeix un gran vincle entre Sabadell i el cinema?
- I tant! L’exposició és una iniciativa de l’Ajuntament, jo compto amb uns certs antecedents sobre la matèria perquè al 1996 vaig publicar un llibre, Sabadell, un segle de cinema, juntament amb en Josep Torrella, un cronista de la ciutat. A més, em dedico a ser comentarista de cinema i a fer conferències, l’Ajuntament va veure que tenia un bon perfil perfer de comissari, i tenia fresca la història del cinema a la nostra ciutat.
- I quina és l’empremta?
- No és només la història de les sales que hi ha hagut, també dels empresaris, és l’educació sentimental de moltes generacions. El segle XX es pot explicar a través del cinema, i el cinema a través de la història del segle XX. Sabadell ha tingut moltes sales i empresaris, i la idea era fer una exposició que mesclés tot plegat amb rigor: quan va aterrar el cinema a la ciutat, els empresaris vinculats a aquest món, les sales que hi ha hagut… és tot un cúmul de nostàlgia i història.
- Quan aterra el cinema a Sabadell?
- Al 1897. El cinema no va néixer d’un dia per l’altre, és fruit de l’aparició i evolució de diferents aparells, i un d’ells és el cinematògraf. Els germans Lumière el van presentar el 28 de desembre de 1895, i això va arribar a oïdes d’un dentista de Sabadell molt inquiet, en Marçal Ballús. Havia sentit parlar d’un aparell que projectava imatges en moviment, així que va decidir anar a París amb un amic, va veure l’aparell i en va comprar un. Així, el va dur a casa al gener de 1897.
Els Cinemes Imperial, als anys 40. Foto: AHS
- Vam tenir-ne dels primers, doncs!
- Sí, però ell feia sessions privades a casa seva. Després el va presentar en públic, a l’abril, al desaparegut Teatre dels Campos, a la Rambla amb el carrer Duran i Sors. L’èxit de la iniciativa el va esperonar a fer un local, la Barraca del Ballús, just davant de l’església de Los Padres, on ara hi ha la plaça Doctor Robert. Després va llogar el Teatre Cervantes, situat a 11 de Setembre amb el carrer Sant Maties, just davant d’on ara hi ha l’Urpí. A l’exposició es pot veure una fotografia de la Barraca, que va durar deu mesos oberta, perquè es va cremar.
- I d’aquí en va venir l’explosió.
- Si, a les ciutats de l’entorn, com Barcelona, el cinema va agafar volada, i van començar a aparèixer sessions cinematogràfiques, amb gent asseguda en cadires. A 1902 es van fer les primeres sessions, i a Sabadell al 1904 al ja desaparegut Euterpe. Amb els anys es veu com no és una moda passatgera i s’acaba instaurant en teatres d’arreu: l’Euterpe, el Principal, el Cervantes, i els Campos. Al 1911 es va fer el primer edifici concebut per a fer cinema, l’Imperial. A partir d’aquí, la història del cinema a Sabadell és la del segle XX, amb d’adveniment del cinema mut i la proliferació de locals. Al 1943, però, s’inaugura el segon cinema fer expressament, el Cinema Rambla, que estava, més o menys, on ara hi ha el Caprabo.
- En van sortir més, però.
- Sí, l’etapa d’esplendor arriba als anys 50 coincidint amb una tímida bonança econòmica, després d’una llarg postguerra. A Sabadell obren els Montecarlo, el Cinema Sabadell, el Fernando, Avendia, un altre Avenida, l’Actualidades, el Goya… als 70, però, la crisi i l’arribada del vídeo i la televisió força el tancament d’alguns d’ells, i queden finalment els dos grans pols actuals: l’Imperial i les multisales de l’Eix Macià.
L'estrena de la pel·lícula «El Padrino» al Cinema Euterpe, al 1973. Foto: Arxi Farran
- També hi va haver cinemes per adults.
- Sí, l’antic Cinema Rio, a l’avinguda Barberà. Va ser després Estudio 7 i després una sala X, al 1984. A l’Imperial, en canvi, s’hi feia cinema familiar, des dels 70 fins el 1989, quan va tancar.
- L’exposició recull alguns elements identitaris del cinema.
- Sí, parlem de diverses entitats i persones de Sabadell, com Francesc Bellmunt, Josep Maria Argemí, o Llorenç Llobet-Gràcia, que va fer pel·lícules amateurs i professionals com Vida en Sombras, i ens ocupem d’entitats com Amics del Cinema, fundada l’any 1936, o el Cineclub, del 1957, l’entitat degana de la ciutat. També hi ha molta foto, textos explicatius, i objecte que rescatem del Museu d’Història i de l’Arxiu Històric. A banda, reunim objectes i complements del vessant emocional, com una col·lecció de 34 pòsters, la majoria originals, que recorren la història del cinema, cedits pel col·leccionista Lluís Benejam.