18
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
20:07h
Pedro Sánchez no protagonitza la mítica sèrie de la BBC Sí, primer ministre, però com James Hacker –nom de l'inquilí sofert del 10 de Downing Street- pateix els efectes d'un Estat profund que s'oposa frontalment a la seva acció de govern. És el deep state del qual es queixa amargament Donald Trump, i el que en la versió espanyola –molt menys divertida- té un ventall d'actors tan diversos com els objectius que els mouen. "Tot costa molt", lamenten a la Moncloa, que pateix els torpedes constants en forma de filtracions, revesos i errors provocats. Sovint consentits, o fruit de la pròpia inexperiència i manca d'ambició de l'equip del president, però també nascuts de la teranyina d'interessos d'alts funcionaris, empreses privades, la judicatura i d'una administració entrenada per combatre la descentralització. És el cor de l'Estat, que batega en defensa de l'status quo.
La reunió d'aquest dijous a Madrid entre Carmen Calvo, Elsa Artadi i Pere Aragonès va coincidir amb tres moviments adversos a la política de desinflamació que propugna Sánchez. El primer, una operació policial a Girona amb 16 detinguts –entre els quals hi havia els alcaldes de Celrà i Verges- que semblava dissenyada com a advertència de cara a les protestes pel judici. "No ha estat cosa nostra", afirmaven dimecres veus del govern espanyol mentre el Parlament aturava les tasques de les comissions. La desproporció de l'operatiu –i sobretot el seu sentit de l'oportunitat- va molestar el propi ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que no coneixia el dispositiu i es va trobar en fora de joc, i també la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, que un cop acabat l'espectacle va forçar la Policia Nacional espanyola a redactar una nota de premsa per justificar el desplegament.
No és el primer cas, i La Moncloa és conscient que tampoc serà l’últim. La interinitat del govern de Sánchez (només té set mesos de vida i s'apropen unes eleccions municipals, autonòmiques i europees incertes) li resta autoritat i marge de maniobra davant d'una administració, d'una judicatura i d'unes forces de l'ordre amb un indiscutible accent tancat. "No és un contuberni, però és evident que hi ha elements a la Policia i a la Guàrdia Civil que actuen per ideologia", admeten veus de l'executiu. De fons ressona el discurs de Felip VI, símbol de la unitat d'Espanya, i aquelles paraules de Rubalcaba: "L'Estat pagarà el cost" (de vèncer l'independentisme).
En menys de 24 hores, Sánchez ha vist com se li obrien dues vies d'aigua més. La primera, la decisió de l'Audiència Nacional de recuperar la causa contra els acompanyants de Carles Puigdemont a Alemanya, una revenja contra l'entorn del president a l'exili. La segona, la decisió del PSOE d'Extremadura de donar suport a una proposta del PP perquè s'apliqui l’article 155 de la Constitució a Catalunya. Foc amic per cortesia de Guillermo Fernández Vara, el primer baró que pren nota de la caiguda de Susana Díaz i s'aferra a la bandera espanyola per provar d'evitar les envestides del PP, Cs i Vox. La supervivència com a prioritat, encara que impliqui posar un (altre) pal a la roda de la bicicleta de Sánchez.
Tres revesos que tensen les bases independentistes quan queda menys d'un mes per a la votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos, i que situen de nou els actors a posicions de màxims a les portes del judici de l'1-O. Al president espanyol se li acaba el temps. Sense valentia per al gest polític que ajudi a resoldre el conflicte, veurà com les formacions independentistes tindran cada vegada més dificultats per trobar l'ancoratge que els permeti, com a mínim, salvar la tramitació dels comptes el 13 de febrer. Una festa per a l'oposició i un regal per a Vox, el gran beneficiari d'una hipotètica implosió i de la convocatòria d’eleccions.
Les trampes i turbulències que genera l'Estat profund, però, són excusa per a un govern que disposa de la legitimitat i la capacitat política i administrativa suficient per imposar el seu full de ruta. Sánchez també haurà de triar: o fer passos polítics suficients per guanyar temps de cara a les generals, o preparar-se per a un final inestable -i potser traumàtic- de la legislatura. Una decisió estratègica que marcarà l'inici de la nova fase en la relació Catalunya-Espanya que comença amb el judici, i que demostrarà al final si el president espanyol està de pas o disposa, finalment, d'un projecte polític per començar a construir una Espanya diferent.
La reunió d'aquest dijous a Madrid entre Carmen Calvo, Elsa Artadi i Pere Aragonès va coincidir amb tres moviments adversos a la política de desinflamació que propugna Sánchez. El primer, una operació policial a Girona amb 16 detinguts –entre els quals hi havia els alcaldes de Celrà i Verges- que semblava dissenyada com a advertència de cara a les protestes pel judici. "No ha estat cosa nostra", afirmaven dimecres veus del govern espanyol mentre el Parlament aturava les tasques de les comissions. La desproporció de l'operatiu –i sobretot el seu sentit de l'oportunitat- va molestar el propi ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que no coneixia el dispositiu i es va trobar en fora de joc, i també la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, que un cop acabat l'espectacle va forçar la Policia Nacional espanyola a redactar una nota de premsa per justificar el desplegament.
"No és un contuberni, però és evident que hi ha elements a la Policia i a la Guàrdia Civil que actuen per ideologia", admeten veus de l'executiu espanyol
No és el primer cas, i La Moncloa és conscient que tampoc serà l’últim. La interinitat del govern de Sánchez (només té set mesos de vida i s'apropen unes eleccions municipals, autonòmiques i europees incertes) li resta autoritat i marge de maniobra davant d'una administració, d'una judicatura i d'unes forces de l'ordre amb un indiscutible accent tancat. "No és un contuberni, però és evident que hi ha elements a la Policia i a la Guàrdia Civil que actuen per ideologia", admeten veus de l'executiu. De fons ressona el discurs de Felip VI, símbol de la unitat d'Espanya, i aquelles paraules de Rubalcaba: "L'Estat pagarà el cost" (de vèncer l'independentisme).
En menys de 24 hores, Sánchez ha vist com se li obrien dues vies d'aigua més. La primera, la decisió de l'Audiència Nacional de recuperar la causa contra els acompanyants de Carles Puigdemont a Alemanya, una revenja contra l'entorn del president a l'exili. La segona, la decisió del PSOE d'Extremadura de donar suport a una proposta del PP perquè s'apliqui l’article 155 de la Constitució a Catalunya. Foc amic per cortesia de Guillermo Fernández Vara, el primer baró que pren nota de la caiguda de Susana Díaz i s'aferra a la bandera espanyola per provar d'evitar les envestides del PP, Cs i Vox. La supervivència com a prioritat, encara que impliqui posar un (altre) pal a la roda de la bicicleta de Sánchez.
"Sense valentia per al gest polític que ajudi a resoldre el conflicte, Sánchez veurà com els independentistes tenen cada vegada més dificultats per tramitar els pressupostos"
Tres revesos que tensen les bases independentistes quan queda menys d'un mes per a la votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos, i que situen de nou els actors a posicions de màxims a les portes del judici de l'1-O. Al president espanyol se li acaba el temps. Sense valentia per al gest polític que ajudi a resoldre el conflicte, veurà com les formacions independentistes tindran cada vegada més dificultats per trobar l'ancoratge que els permeti, com a mínim, salvar la tramitació dels comptes el 13 de febrer. Una festa per a l'oposició i un regal per a Vox, el gran beneficiari d'una hipotètica implosió i de la convocatòria d’eleccions.
Les trampes i turbulències que genera l'Estat profund, però, són excusa per a un govern que disposa de la legitimitat i la capacitat política i administrativa suficient per imposar el seu full de ruta. Sánchez també haurà de triar: o fer passos polítics suficients per guanyar temps de cara a les generals, o preparar-se per a un final inestable -i potser traumàtic- de la legislatura. Una decisió estratègica que marcarà l'inici de la nova fase en la relació Catalunya-Espanya que comença amb el judici, i que demostrarà al final si el president espanyol està de pas o disposa, finalment, d'un projecte polític per començar a construir una Espanya diferent.