20
de gener
del
2019
Actualitzat
el
24
de gener
a les
10:41h
Quan vol desconnectar, Mònica Terribas s'acosta fins al campanar de Malgrat de Sió, a la Segarra, d'on li ve la sang materna. Una terra eixuta que, segons diu, ensenya que no s'ha d'esperar massa del que hagi de venir i que la vida cal entomar-la tal com ve. Mònica Terribas Sala (Barcelona, 1968), que ho ha estat quasi tot en el periodisme, des de directora de Televisió de Catalunya (2008-12) a consellera delegada del diariAra, després de rebre el Premi Nacional de Periodisme (2003) i el Premi Òmnium Cultural de Televisió (2005). Des del 2013, condueix El Matí de Catalunya Ràdio. Ella, que rebutja ser símbol o icona, opina en aquesta entrevista amb NacióDigital sobre una professió i un país en què ha esdevingut referent de feina rigorosa.
- Vostè ha notat la pressió del moment polític. Des del punt més àlgid del procés, va patir un seguit d'atacs contra la seva persona, va ser objecte d'una denúncia d'una associació de la Guàrdia Civil, va viure manifestacions ultres davant de Catalunya Ràdio... Com es gestiona, això?
- Fa molts anys que estem sota aquesta pressió perquè aquest conflicte arrenca, d'una manera dura, des de la sentència de l'Estatut del 2010. I, en la meva etapa anterior fent periodisme polític, ja havia tingut episodis de persones a qui no els agradava la meva feina, i que a través de Facebook m'insultaven. Quan feia La nit al dia, ja havia rebut moltes crítiques per haver entrevistat Arnaldo Otegi. La pressió no ve d'ara i forma part de la nostra feina. L'hem de saber administrar i no convertir-nos en protagonistes de res. A més, soc partidària que això no transcendeixi perquè no alimenti més virulència.
- En algun moment s'ha sentit un símbol?
- En absolut. En aquest negoci nostre, quan portes molt de temps, tens etapes de tot, unes de més notorietat i d'altres de menys. Ara faig una feina quotidiana a Catalunya Ràdio, des de fa sis anys. No surto per televisió. I en algun moment desapareixes, i no passa res. Tot plegat fa que acabis posant les coses al seu lloc.
- O una icona del periodisme indepe o de trinxera?
- No, res d'això. Entenc que en el conflicte entre Catalunya i Espanya, entre les institucions de l'Estat i l'independentisme, hi ha hagut també la voluntat d'utilitzar els mitjans de comunicació com a armes llancívoles a una banda i l'altra, i això fa que s'hagin produït desqualificacions i s'hagin posat etiquetes. Però nosaltres això no podem acceptar-ho. En aquesta taula on ara som cada dia s'asseuen persones que pensen diferent, des de Jordi Cañas o [José Manuel] García-Margallo a Jaume Roures, Joan B. Culla o Laia Bonet. Aquí ve tothom a dir el que li sembla. Jo faig un espai amb el David Fernàndez al mateix programa on José Domingo explica com veu les coses. Aquesta és la gràcia d'un mitjà públic. Ara, el nostre punt de vista sobre el conflicte és el que s'ha viscut aquí els darrers anys i, evidentment, tenim una clau de determinades peticions de l'independentisme que, explicades des de La Sexta o des d'Antena 3, no es poden veure de la mateixa manera perquè ells no ho han seguit amb la mateixa intensitat des del 2010.
- En aquestes condicions, com s'evita caure en el periodisme de trinxera?
- Hauríem d'analitzar el que ha passat en altres conflictes d'arreu. Sempre passa. Quan parles des de l'òptica del teu territori i de la teva gent, que és el que fem nosaltres, com els mitjans públics espanyols i els privats ho fan des de l'òptica de l'Estat i d'Espanya, és lògic que des de l'altra part del conflicte se'ns vegi com un periodisme de trinxera. És una qüestió de perspectiva.
- Creu que els mitjans públics catalans han estat a l'alçada durant el procés?
- Jo crec que l'autocrítica és saludable. Segur que hem comès errors i és possible que s'hagi recarregat la informació política tant a Espanya com a Catalunya.
- Ha elogiat sovint la TV3 dels anys fundadors com a model innovador, trencador. Què preserva i què ha perdut, si és que ha perdut alguna cosa, la TV3 actual?
- Les televisions passen etapes, com el mercat. El servei públic que fan programes com el 30 minuts, Sense ficció, o els espais dramàtics o de ficció, ja formen part del patrimoni col·lectiu, i no podem deixar que això ho esborroni cap voluntat de demonitzar TV3 o Catalunya Ràdio, que són mitjans que viuen ara enmig d'un conflicte polític que, sens dubte, afecta la programació.
- Vostè, que ha fet programes informatius d'autor, com La nit al dia, com valora un producte com el FAQS?
- Com valorava La nit al dia quan el vaig dirigir. Era un informatiu d'anàlisi i d'entrevistes en profunditat. No hi havia un debat, no hi havia tertúlies. Però programes de debat polític en tenen totes les televisions. Per què no l'hauria de tenir TV3?
- Hi ha el risc d'un excés de periodisme populista?
- La televisió funciona molt condicionada per les audiències. Es fan programes d'entreteniment que premen l'accelerador en temes emocionals, ho hem viscut aquests anys. Programes com ara Sálvame funcionen en base a aquest tipus de pulsions. No m'agrada emprar etiquetes com populisme, però tant els programes que parlen de la vida privada de la gent com de les curiositats de la nostra societat, com els informatius, utilitzen els mecanismes que generen audiències. I els mecanismes que generen audiències són les confrontacions d'idees i els col·laboradors més vistosos.
- Què n'opina de la polèmica entorn la substitució de Laura Rosel al capdavant de FAQS?
- No en voldria parlar, però no considero que hi hagi cap motivació política en el canvi. La Laura Rosel ha fet una feina magnífica. En Ricard Ustrell n'era un bon presentador. I la Cristina Puig ho serà. Una altra cosa és la manera com es comuniquen les coses. Tots hem patit en algun moment comunicacions en què no s'han seguit les formes.
- Com valora la situació de bloqueig que viu la cúpula de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?
- En la situació de conflicte que hi ha al Parlament de Catalunya és difícil assolir consensos majoritaris entre Ciutadans i les forces sobiranistes perquè els òrgans estratègics del país tinguin uns òrgans col·legiats independents. Aquesta hauria de ser una prioritat pel país, que els mitjans públics, el Consell de l'Audiovisual, el CONCA, tots els organismes que van més enllà d'una legislatura haurien de tenir un ampli consens entorn els professionals que els haurien de dirigir. És una llàstima que el Parlament no sigui capaç de discernir entre el conflicte polític i el govern de les nostres institucions estratègiques. El bloqueig al Parlament en la direcció de la CCMA va en detriment de la qualitat democràtica del nostre país.
- Quina hauria de ser la prioritat per buscar un perfil adient a la Corporació?
- Que la persona que es posi al davant, sigui a la Corpo, sigui al CONCA o al Consell de l'Audiovisual, tingui un projecte il·lusionant, sòlid i convincent, que no sigui triat només pel fet de ser proper a un partit. Però aquest és un error que fa molts anys que es comet, el de triar abans la persona que el projecte que tenien.
- Quan s'està en una posició com la seva, quina relació es té amb els competidors?
- Amb en Josep Cuní el conec des de fa molts anys. Hem treballat junts. Jo no he treballat en un programa seu, però quan jo dirigia TV3 ell estava a Els Matins. Amb en Jordi Basté ens coneixem des de fa 25 anys, com a mínim. Hi he treballat en un programa que feia aquí i és molt amic meu. Ara, que competim? Oi tant! Ell és qui lidera la ràdio a Catalunya i jo el felicito cada vegada que apareixen els EGM. En el cas del Josep Cuní, ell va ser aquí per explicar un projecte seu de documentals per a Cuatro, i va ser el dia que va sortir la nota anunciant que faria el programa a la SER. Em vaig trobar que l'antena de Catalunya Ràdio anunciava que començava el seu programa a la Ser. Imagini si tinc bona relació amb ell que ho vaig encaixar bé. Són dos monstres de la ràdio.
- A més de periodista, ha estat directiva. Directora de TV3, consellera delegada de l'Ara...
- A mi m'agrada la gestió. Quan vaig dirigir TV3 vaig tenir un equip de gent que m'ho va posar molt fàcil. La gestió té una cosa meravellosa: administrar el que és possible sense deixar de gestionar el somni.
- Això serveix també per gestionar el conflicte polític...
- Serveix, sí. Fent gestió t'adones que has de tenir un projecte, però que l'has d'implementar a mesura que t'ho permetin els mitjans que tens.
- A l'Ara va estar-hi menys temps.
- Només un any. Feia també d'editora, la qual cosa vol dir que una part de la responsabilitat era en l'àmbit de continguts. Era una època en què no calia massa perquè teníem en Carles Capdevila, i jo em dedicava bàsicament a la gestió. És una etapa en què vaig aprendre molt, l'Ara tenia una redacció que funcionava amb una capacitat d'imaginació i emprenedoria increïble.
- Què li queda per fer?
- Una de les coses que he après és que no s'han de fer plans a la vida. Perquè quan en fas pot haver gent que, en paral·lel, faci plans coincidents amb els teus. I al final, coses que passen s'acaben entortolligant amb els plans que has fet. La gràcia és que quan passin les coses siguis capaç d'entomar-les i deixar-te sorprendre.
- No és de grans planificacions estratègiques.
- No, mai. Quan vaig anar a l'Ara, després de dirigir TV3 quatre anys i que els polítics decidissin que plegués, per resumir-ho de manera amable, el que menys pensava era que al cap d'un any em vinguessin a buscar per presentar El Matí a Catalunya Ràdio. I em va fer il·lusió pel moment que vivia el país. Però si hagués fet plans, això hagués estat l'últim que m'hagués imaginat. I no sabia que estaria en la sisena temporada. I ho he anat decidint any a any.
- Com veu el moment polític?
- Molt complex. Duríssim emocionalment. I amb molta dificultat per aïllar els factors de la repressió judicial de la gestió d'un país de set milions d'habitants. Afortunadament, al país conviuen maneres diferents d'entendre la vida i la política, però és un dels moments més difícils de la nostra història en democràcia, tenir electes a la presó i a les portes d'un judici que pot tenir conseqüències molt dures pel país. El moment requereix molta intel·ligència perquè s'ha d'administrar la gestió i el somni, de tots, dels qui siguin partidaris d'una cosa i de l'altra, però sobretot que cada moviment que es faci no ha d'oblidar les conseqüències de la repressió policial però tampoc la vida quotidiana de les persones que han de poder conviure pensin el que pensin.
- Com veu el paper del govern espanyol?
- És qui té la màxima responsabilitat, és qui té el poder coercitiu i pot canviar les coses. La fractura institucional s'ha de resoldre. Ha de fer una proposta valenta sabent que una part dels seus adversaris polítics ho utilitzaran en contra seva.
- Com veu l'eclosió de la premsa digital?
- El que s'està visualitzant els darrers anys és la magnífica feina que fan els mitjans digitals. Es fa periodisme tant o més vàlid des de la premsa digital que des de la de paper. Hi ha un canvi generacional i hi ha una pèrdua de lectors de la premsa de paper. Els grups mediàtics que tenen premsa en paper es mostren més lents de reflexos pel que fa al consum digital. El paper genera una despesa que no és compensada per les vendes. Es manté el prestigi mediàtic i públic de la premsa de paper perquè funciona encara l'imaginari de la lletra impresa. Caldria que la premsa digital tingués el reconeixement que mereix l'esforç que està fent. És cert que en el món digital hi ha gent que fa millor i pitjor periodisme, però això és igual en la premsa de paper. Jo ho veig com a professora a la facultat: els alumnes de periodisme no llegeixen premsa de paper. Ja no el necessiten. No tenen el vincle físic que molts encara tenim amb el paper.
- El lingüista Noam Chomsky parlava recentment de l'impacte de les fake news i feia una afirmació impactant: "Els fets ja no importen". Fins a quin punt creu que fenòmens com els que s'estan veient als Estats Units, o al Regne Unit amb els termes del debat entorn el Brexit, suposaran un canvi pel que fa al paper dels mitjans?
- Recordo ara una entrevista que li vaig poder fer a Noam Chomsky fa uns anys. És una autoritat a l'hora de denunciar l'erosió de les llibertats a través de l'ús comercial de la comunicació. Ell s'ho mira des de la perspectiva del que està passant als EUA. Nosaltres ho fem des de la perspectiva del que passa aquí. Salvant les distàncies pel que fa al fenomen Trump, segur que coincidiran algunes coses. Fenòmens com el de Vox responen a una dinàmica de volatilitat del vot. Jo ho lligaria amb el que Zygman Bauman, ja fa anys, va teoritzar sobre una societat líquida que ara ja és gasosa, on els impulsos humans, dominats pels impactes audiovisuals, moltes vegades actuen com a mecanismes d'acció. Amb la sobrecàrrega d'informació, les 24 hores del dia, els moments de reflexió o d'informació acurada es redueixen. Per això vam decidir fer l'espai El racó de pensar al nostre programa, amb el David Fernández i Xavier Antich, o el No hi ha drets.
- Com escombra cap a casa...
- Oh, és clar. Però és veritat. Són espais pensats perquè puguem respirar. El ritme al qual se sotmet el nostre cervell quant a digestió de dades fa que ni els periodistes reflexionem prou sobre el material que tenim a les mans.
- La seva tesi doctoral -per l'escocesa universitat de Stirling- fa un estudi comparatiu dels debats a les televisions públiques catalana i escocesa. Què li va atreure d'aquest tema?
- Sí. Jo vaig fer un estudi sobre el concepte d'esfera pública i televisió, i com les televisions funcionen com a àgores públiques. I vaig agafar els programes amb participació de públic i societat civil, com podia ser La vida en un xip, en què hi havia un centenar de persones al plató. A la televisió britànica se'n feien molts. Això ha anat reduint-se en veure que portar un col·laborador fent debat amb un altre és més fàcil i més barat. Però no és més democràtic. L'esperit de la meva tesi era comprovar com aquestes àgores públiques poden contribuir a fer que la societat s'identifiqui amb ella mateixa.
- Té sang segarrenca i sovint ha explicat que això ha forjat el seu caràcter. Què vol dir, aquest caràcter segarrenc?
- Els segarrencs, com a gent de secà, són persones que esperen poc dels altres. La Segarra és una de les terres més eixutes del país -i dels paisatges més meravellosos, i força desconeguts encara, per sort dels qui hi anem de tant en tant-. La seva gent està acostumada a passar amb poques expectatives. Ha de ploure perquè el blat i l'ordi creixin, i no depèn d'ells. Sort que Marc Márquez és fill de Cervera perquè, si no és pel carreró de les Bruixes i l'aquelarre, la gent s'hi acosta ben poc. Es coneix poc la ruta dels castells de la Segarra. Són gent resilient. Potser per això deia que no faig plans. El que hagi de passar passarà.
- N'espera poc dels altres?
- Crec que tenim menys disgustos quan n'esperem poc. Preocupar-se massa perquè algú no t'ha saludat, per exemple, porta molts disgustos perquè tu també pots estar fallant a molta gent i no ser-ne conscient.
- Torna sovint al campanar de Malgrat de Sió?
- Sí, però ara és més refugi del meu fill que meu, que no puc anar-hi tant. Sí que és veritat que l'imaginari d'un espai serè, que és el paisatge que es veu des d'aquest campanar, on la solitud és fàcil, m'acompanya. La memòria dels paisatges sempre t'ajuda a tirar endavant quan estàs embogint en el dia a dia.
- Vostè ha notat la pressió del moment polític. Des del punt més àlgid del procés, va patir un seguit d'atacs contra la seva persona, va ser objecte d'una denúncia d'una associació de la Guàrdia Civil, va viure manifestacions ultres davant de Catalunya Ràdio... Com es gestiona, això?
- Fa molts anys que estem sota aquesta pressió perquè aquest conflicte arrenca, d'una manera dura, des de la sentència de l'Estatut del 2010. I, en la meva etapa anterior fent periodisme polític, ja havia tingut episodis de persones a qui no els agradava la meva feina, i que a través de Facebook m'insultaven. Quan feia La nit al dia, ja havia rebut moltes crítiques per haver entrevistat Arnaldo Otegi. La pressió no ve d'ara i forma part de la nostra feina. L'hem de saber administrar i no convertir-nos en protagonistes de res. A més, soc partidària que això no transcendeixi perquè no alimenti més virulència.
- En algun moment s'ha sentit un símbol?
- En absolut. En aquest negoci nostre, quan portes molt de temps, tens etapes de tot, unes de més notorietat i d'altres de menys. Ara faig una feina quotidiana a Catalunya Ràdio, des de fa sis anys. No surto per televisió. I en algun moment desapareixes, i no passa res. Tot plegat fa que acabis posant les coses al seu lloc.
"Hem de saber administrar la pressió i no convertir-nos en protagonistes de res"
- O una icona del periodisme indepe o de trinxera?
- No, res d'això. Entenc que en el conflicte entre Catalunya i Espanya, entre les institucions de l'Estat i l'independentisme, hi ha hagut també la voluntat d'utilitzar els mitjans de comunicació com a armes llancívoles a una banda i l'altra, i això fa que s'hagin produït desqualificacions i s'hagin posat etiquetes. Però nosaltres això no podem acceptar-ho. En aquesta taula on ara som cada dia s'asseuen persones que pensen diferent, des de Jordi Cañas o [José Manuel] García-Margallo a Jaume Roures, Joan B. Culla o Laia Bonet. Aquí ve tothom a dir el que li sembla. Jo faig un espai amb el David Fernàndez al mateix programa on José Domingo explica com veu les coses. Aquesta és la gràcia d'un mitjà públic. Ara, el nostre punt de vista sobre el conflicte és el que s'ha viscut aquí els darrers anys i, evidentment, tenim una clau de determinades peticions de l'independentisme que, explicades des de La Sexta o des d'Antena 3, no es poden veure de la mateixa manera perquè ells no ho han seguit amb la mateixa intensitat des del 2010.
- En aquestes condicions, com s'evita caure en el periodisme de trinxera?
- Hauríem d'analitzar el que ha passat en altres conflictes d'arreu. Sempre passa. Quan parles des de l'òptica del teu territori i de la teva gent, que és el que fem nosaltres, com els mitjans públics espanyols i els privats ho fan des de l'òptica de l'Estat i d'Espanya, és lògic que des de l'altra part del conflicte se'ns vegi com un periodisme de trinxera. És una qüestió de perspectiva.
Mònica Terribas, als estudis de Catalunya Ràdio. Foto: Josep M. Montaner
- Creu que els mitjans públics catalans han estat a l'alçada durant el procés?
- Jo crec que l'autocrítica és saludable. Segur que hem comès errors i és possible que s'hagi recarregat la informació política tant a Espanya com a Catalunya.
- Ha elogiat sovint la TV3 dels anys fundadors com a model innovador, trencador. Què preserva i què ha perdut, si és que ha perdut alguna cosa, la TV3 actual?
- Les televisions passen etapes, com el mercat. El servei públic que fan programes com el 30 minuts, Sense ficció, o els espais dramàtics o de ficció, ja formen part del patrimoni col·lectiu, i no podem deixar que això ho esborroni cap voluntat de demonitzar TV3 o Catalunya Ràdio, que són mitjans que viuen ara enmig d'un conflicte polític que, sens dubte, afecta la programació.
- Vostè, que ha fet programes informatius d'autor, com La nit al dia, com valora un producte com el FAQS?
- Com valorava La nit al dia quan el vaig dirigir. Era un informatiu d'anàlisi i d'entrevistes en profunditat. No hi havia un debat, no hi havia tertúlies. Però programes de debat polític en tenen totes les televisions. Per què no l'hauria de tenir TV3?
"No considero que hi hagi cap motivació política en el canvi de presentadora al FAQS de TV3"]
- Hi ha el risc d'un excés de periodisme populista?
- La televisió funciona molt condicionada per les audiències. Es fan programes d'entreteniment que premen l'accelerador en temes emocionals, ho hem viscut aquests anys. Programes com ara Sálvame funcionen en base a aquest tipus de pulsions. No m'agrada emprar etiquetes com populisme, però tant els programes que parlen de la vida privada de la gent com de les curiositats de la nostra societat, com els informatius, utilitzen els mecanismes que generen audiències. I els mecanismes que generen audiències són les confrontacions d'idees i els col·laboradors més vistosos.
- Què n'opina de la polèmica entorn la substitució de Laura Rosel al capdavant de FAQS?
- No en voldria parlar, però no considero que hi hagi cap motivació política en el canvi. La Laura Rosel ha fet una feina magnífica. En Ricard Ustrell n'era un bon presentador. I la Cristina Puig ho serà. Una altra cosa és la manera com es comuniquen les coses. Tots hem patit en algun moment comunicacions en què no s'han seguit les formes.
- Com valora la situació de bloqueig que viu la cúpula de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?
- En la situació de conflicte que hi ha al Parlament de Catalunya és difícil assolir consensos majoritaris entre Ciutadans i les forces sobiranistes perquè els òrgans estratègics del país tinguin uns òrgans col·legiats independents. Aquesta hauria de ser una prioritat pel país, que els mitjans públics, el Consell de l'Audiovisual, el CONCA, tots els organismes que van més enllà d'una legislatura haurien de tenir un ampli consens entorn els professionals que els haurien de dirigir. És una llàstima que el Parlament no sigui capaç de discernir entre el conflicte polític i el govern de les nostres institucions estratègiques. El bloqueig al Parlament en la direcció de la CCMA va en detriment de la qualitat democràtica del nostre país.
"El bloqueig a la Corporació va en detriment de la qualitat democràtica del nostre país"
- Quina hauria de ser la prioritat per buscar un perfil adient a la Corporació?
- Que la persona que es posi al davant, sigui a la Corpo, sigui al CONCA o al Consell de l'Audiovisual, tingui un projecte il·lusionant, sòlid i convincent, que no sigui triat només pel fet de ser proper a un partit. Però aquest és un error que fa molts anys que es comet, el de triar abans la persona que el projecte que tenien.
Terribas ha ocupat càrrecs de molta responsabilitats als mitjans públics catalans. Foto: Josep M. Montaner
- Quan s'està en una posició com la seva, quina relació es té amb els competidors?
- Amb en Josep Cuní el conec des de fa molts anys. Hem treballat junts. Jo no he treballat en un programa seu, però quan jo dirigia TV3 ell estava a Els Matins. Amb en Jordi Basté ens coneixem des de fa 25 anys, com a mínim. Hi he treballat en un programa que feia aquí i és molt amic meu. Ara, que competim? Oi tant! Ell és qui lidera la ràdio a Catalunya i jo el felicito cada vegada que apareixen els EGM. En el cas del Josep Cuní, ell va ser aquí per explicar un projecte seu de documentals per a Cuatro, i va ser el dia que va sortir la nota anunciant que faria el programa a la SER. Em vaig trobar que l'antena de Catalunya Ràdio anunciava que començava el seu programa a la Ser. Imagini si tinc bona relació amb ell que ho vaig encaixar bé. Són dos monstres de la ràdio.
- A més de periodista, ha estat directiva. Directora de TV3, consellera delegada de l'Ara...
- A mi m'agrada la gestió. Quan vaig dirigir TV3 vaig tenir un equip de gent que m'ho va posar molt fàcil. La gestió té una cosa meravellosa: administrar el que és possible sense deixar de gestionar el somni.
- Això serveix també per gestionar el conflicte polític...
- Serveix, sí. Fent gestió t'adones que has de tenir un projecte, però que l'has d'implementar a mesura que t'ho permetin els mitjans que tens.
- A l'Ara va estar-hi menys temps.
- Només un any. Feia també d'editora, la qual cosa vol dir que una part de la responsabilitat era en l'àmbit de continguts. Era una època en què no calia massa perquè teníem en Carles Capdevila, i jo em dedicava bàsicament a la gestió. És una etapa en què vaig aprendre molt, l'Ara tenia una redacció que funcionava amb una capacitat d'imaginació i emprenedoria increïble.
- Què li queda per fer?
- Una de les coses que he après és que no s'han de fer plans a la vida. Perquè quan en fas pot haver gent que, en paral·lel, faci plans coincidents amb els teus. I al final, coses que passen s'acaben entortolligant amb els plans que has fet. La gràcia és que quan passin les coses siguis capaç d'entomar-les i deixar-te sorprendre.
Terribas: "Una de les coses que he après és que a la vida no s'han de fer plans". Foto: Josep M. Montaner
- No és de grans planificacions estratègiques.
- No, mai. Quan vaig anar a l'Ara, després de dirigir TV3 quatre anys i que els polítics decidissin que plegués, per resumir-ho de manera amable, el que menys pensava era que al cap d'un any em vinguessin a buscar per presentar El Matí a Catalunya Ràdio. I em va fer il·lusió pel moment que vivia el país. Però si hagués fet plans, això hagués estat l'últim que m'hagués imaginat. I no sabia que estaria en la sisena temporada. I ho he anat decidint any a any.
"El moment polític requereix intel·ligència perquè s'ha d'administrar la gestió i el somni"
- Com veu el moment polític?
- Molt complex. Duríssim emocionalment. I amb molta dificultat per aïllar els factors de la repressió judicial de la gestió d'un país de set milions d'habitants. Afortunadament, al país conviuen maneres diferents d'entendre la vida i la política, però és un dels moments més difícils de la nostra història en democràcia, tenir electes a la presó i a les portes d'un judici que pot tenir conseqüències molt dures pel país. El moment requereix molta intel·ligència perquè s'ha d'administrar la gestió i el somni, de tots, dels qui siguin partidaris d'una cosa i de l'altra, però sobretot que cada moviment que es faci no ha d'oblidar les conseqüències de la repressió policial però tampoc la vida quotidiana de les persones que han de poder conviure pensin el que pensin.
- Com veu el paper del govern espanyol?
- És qui té la màxima responsabilitat, és qui té el poder coercitiu i pot canviar les coses. La fractura institucional s'ha de resoldre. Ha de fer una proposta valenta sabent que una part dels seus adversaris polítics ho utilitzaran en contra seva.
- Com veu l'eclosió de la premsa digital?
- El que s'està visualitzant els darrers anys és la magnífica feina que fan els mitjans digitals. Es fa periodisme tant o més vàlid des de la premsa digital que des de la de paper. Hi ha un canvi generacional i hi ha una pèrdua de lectors de la premsa de paper. Els grups mediàtics que tenen premsa en paper es mostren més lents de reflexos pel que fa al consum digital. El paper genera una despesa que no és compensada per les vendes. Es manté el prestigi mediàtic i públic de la premsa de paper perquè funciona encara l'imaginari de la lletra impresa. Caldria que la premsa digital tingués el reconeixement que mereix l'esforç que està fent. És cert que en el món digital hi ha gent que fa millor i pitjor periodisme, però això és igual en la premsa de paper. Jo ho veig com a professora a la facultat: els alumnes de periodisme no llegeixen premsa de paper. Ja no el necessiten. No tenen el vincle físic que molts encara tenim amb el paper.
"Es fa periodisme tant o més vàlid des de la premsa digital que des de la de paper"
- El lingüista Noam Chomsky parlava recentment de l'impacte de les fake news i feia una afirmació impactant: "Els fets ja no importen". Fins a quin punt creu que fenòmens com els que s'estan veient als Estats Units, o al Regne Unit amb els termes del debat entorn el Brexit, suposaran un canvi pel que fa al paper dels mitjans?
- Recordo ara una entrevista que li vaig poder fer a Noam Chomsky fa uns anys. És una autoritat a l'hora de denunciar l'erosió de les llibertats a través de l'ús comercial de la comunicació. Ell s'ho mira des de la perspectiva del que està passant als EUA. Nosaltres ho fem des de la perspectiva del que passa aquí. Salvant les distàncies pel que fa al fenomen Trump, segur que coincidiran algunes coses. Fenòmens com el de Vox responen a una dinàmica de volatilitat del vot. Jo ho lligaria amb el que Zygman Bauman, ja fa anys, va teoritzar sobre una societat líquida que ara ja és gasosa, on els impulsos humans, dominats pels impactes audiovisuals, moltes vegades actuen com a mecanismes d'acció. Amb la sobrecàrrega d'informació, les 24 hores del dia, els moments de reflexió o d'informació acurada es redueixen. Per això vam decidir fer l'espai El racó de pensar al nostre programa, amb el David Fernández i Xavier Antich, o el No hi ha drets.
Mònica Terribas: "Amb la sobrecàrrega d'informació, les 24 hores, els moments de reflexió es redueixen". Foto: Josep M. Montaner
- Com escombra cap a casa...
- Oh, és clar. Però és veritat. Són espais pensats perquè puguem respirar. El ritme al qual se sotmet el nostre cervell quant a digestió de dades fa que ni els periodistes reflexionem prou sobre el material que tenim a les mans.
- La seva tesi doctoral -per l'escocesa universitat de Stirling- fa un estudi comparatiu dels debats a les televisions públiques catalana i escocesa. Què li va atreure d'aquest tema?
- Sí. Jo vaig fer un estudi sobre el concepte d'esfera pública i televisió, i com les televisions funcionen com a àgores públiques. I vaig agafar els programes amb participació de públic i societat civil, com podia ser La vida en un xip, en què hi havia un centenar de persones al plató. A la televisió britànica se'n feien molts. Això ha anat reduint-se en veure que portar un col·laborador fent debat amb un altre és més fàcil i més barat. Però no és més democràtic. L'esperit de la meva tesi era comprovar com aquestes àgores públiques poden contribuir a fer que la societat s'identifiqui amb ella mateixa.
- Té sang segarrenca i sovint ha explicat que això ha forjat el seu caràcter. Què vol dir, aquest caràcter segarrenc?
- Els segarrencs, com a gent de secà, són persones que esperen poc dels altres. La Segarra és una de les terres més eixutes del país -i dels paisatges més meravellosos, i força desconeguts encara, per sort dels qui hi anem de tant en tant-. La seva gent està acostumada a passar amb poques expectatives. Ha de ploure perquè el blat i l'ordi creixin, i no depèn d'ells. Sort que Marc Márquez és fill de Cervera perquè, si no és pel carreró de les Bruixes i l'aquelarre, la gent s'hi acosta ben poc. Es coneix poc la ruta dels castells de la Segarra. Són gent resilient. Potser per això deia que no faig plans. El que hagi de passar passarà.
- N'espera poc dels altres?
- Crec que tenim menys disgustos quan n'esperem poc. Preocupar-se massa perquè algú no t'ha saludat, per exemple, porta molts disgustos perquè tu també pots estar fallant a molta gent i no ser-ne conscient.
- Torna sovint al campanar de Malgrat de Sió?
- Sí, però ara és més refugi del meu fill que meu, que no puc anar-hi tant. Sí que és veritat que l'imaginari d'un espai serè, que és el paisatge que es veu des d'aquest campanar, on la solitud és fàcil, m'acompanya. La memòria dels paisatges sempre t'ajuda a tirar endavant quan estàs embogint en el dia a dia.
"La memòria del paisatge sempre t'ajuda quan estàs embogint en el dia a dia", diu Terribas. Foto: Josep M. Montaner