Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
un senyor de barcelona

López Lamadrid, senyor de Barcelona

«Claudio López Lamadrid era un gran editor, un home savi, un arquitecte de les lletres, un artesà tenaç del seu ofici»

per Toni Vall, 17 de gener de 2019 a les 08:27 |
Claudio López Lamadrid, en una imatge d'arxiu | ACN
Hi ha bromistes i aspirants i, en canvi, hi ha senyors de Barcelona que són indiscutibles, catedralicis, irreductibles. Claudio López Lamadrid era un d'aquests senyors de Barcelona. Era un gran editor, un home savi, un arquitecte de les lletres, un artesà tenaç del seu ofici. L'havia après a l'escola Tusquets, regentada pel seu oncle Toni i per Beatriz de Moura. No és qualsevol cosa aprendre l'ofici en un indret que ha editat Borges, Vargas Llosa, García Márquez –la mítica edició de Relato de un náufrago- Bioy Casares, Salvador Dalí, Marguerite Duras, Milan Kundera i tants altres monstres.

No hi vaig parlar mai però vam coincidir moltíssimes vegades. No vaig tenir la sort, com molts altres periodistes amics, d'entrevistar-lo. Ni d'entrar mai en el seu despatx de la seu del grup Random House de Travessera de Gràcia, que tothom descriu de manera càlida i especial: llibres, mobles ben escollits i una pissarra per a escriure-hi llistes, idees i gargots que et vénen al cap i necessites fer-los perquè sí. No el vaig conèixer en persona però les paraules dels que sí que el van conèixer, tractar i estimar, m'han fet aquests dies conèixer-lo a la seva manera. És la força estranya i contradictòria dels obituaris, el gènere periodístic per mi més paradoxal perquè es poden escriure textos preciosos sobre una mala notícia, una realitat trista, la mort d'algú.


Divendres passat López Lamadrid va enfilar d'imprevist un camí desconegut, una drecera fins a algun lloc del qual no tenim notícia. Alguns dels seus amics i coneguts n'han escrit articles. Aquest article meu d'avui no és un obituari sinó un elogi dels obituaris, de la seva senzillesa i emotivitat, de la manera com algú se'n recorda d'aquell a qui ha estimat o apreciat, d'aquell que li ha ensenyat a viure o que ha contribuït a fer-li més gustós el pas per aquesta vida.

És el cas de l’article Despacho pequeño, editor grande, escrit per Álvaro Colomer: “Te veía acercarte a través de la puerta y, antes de que la cruzaras, gritaba tu apellido con tanta fuerza que hacía que te sintieras querido”. “En Príncipes de Maine, reyes de Nueva Inglaterra, John Irving decía que todos los huérfanos buscan desesperadamente lo perdurable. (...) Yo soy huérfano desde los trece años y reconozco, sin avergonzarme, que a lo largo de mi vida he buscado a muchos padres. Los he encontrado en casas de amigos, en redacciones de periódicos y en ambientes de caràcter literario. Pero solo una vez me sentí realmente protegido –y querido- por un editor”.

El també editor i gran amic seu Miguel Aguilar rememora a Casco, niño, moto la personalitat de López Lamadrid, intenta explicar perquè va ser una persona important i també estimada: “Su inmensa generosidad, la seguridad que transmitía, esa sensación de que con él las cosas sólo podían salir bien, nos llevó a muchos a ser prohijados gustosamente y generaba una lealtad ciega entre quienes trabajábamos con él”. El també escriptor Miqui Otero, amb qui l’editor havia creuat una de les seves últimes interaccions a Twitter recorda, al seu article La broma infinita, el dia de 2001 en què es va creuar amb Francisco Casavella quan venia de signar, amb López Lamadrid, el contracte per escriure El día del Watusi. No el va conèixer llavors, però va connectar d’alguna manera amb aquell editor que confiava amb Casavella.

El periodista Vïctor Fernández titula el seu article de record a López Lamadrid Un editor de libro, quin títol tan ben pensat i tan encertat. I és Ángeles Gónzalez-Sinde, cineasta i exministra, la que fa l’explicació definitiva al seu article Barcelona y él. Relata la trobada dels dos amb la gran i mítica Carmen Balcells i el que va passar després. “Le vi de espaldas. Una chaqueta de terciopelo verde, un pañuelo al cuello, gafas de pasta, barba, pelo blanco, ojos azules atentos a su móvil. Carmen nos presentó, guardó su móvil, nos sentamos. Al salir del almuerzo me bajó la maleta por la escalera insistiendo en que yo tomara el ascensor. Yo no quería viajar sola, ya solo quería pegarme a él, pero por cortesía acepté. Nos reunimos en el portal, me acompañó al taxi, yo volvía a Madrid, nos despedimos. Ya nos habíamos enamorado”.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació