«El sopar» de Portabella, més actual que mai: vaga de fam, llibertats i presos polítics

"L'objectiu és reduir-lo físicament, mentalment, encongir-los. Despolititzar-lo, assecar-lo políticament i arrossegar-lo cap a la vida privada". Aquesta és la descripció de pres polític que realitza un dels protagonistes d'El sopar, film de Pere Portabella, film recuperat aquest dijous pel CCCB en un debat que ha girat entorn de la repressió, les llibertats i l'essència extrapolable de la pel·lícula en l'actualitat.

El 2 de març de 1974, Salvador Puig Antich era executat per la dictadura franquista a la presó de la Model de Barcelona. Aquell mateix dia, cinc presos polítics, ja en llibertat, sopaven en un lloc indeterminat de Catalunya per debatre les seves experiències, la definició del pres polític i la repressió del règim. Tot sota la viva càmera de Pere Portabella. El fruit d'aquella conversació i del polze màgic del cineasta és aquesta pel·lícula que encara avui es manté viva, més que mai, en el context dels presos polítics catalans.

El CCCB ha projectat l'obra de Portabella amb els dues addendes (afegits posteriors a la pel·lícula) que va incloure el director de l'escola de Barcelona: el retorn a la localització on es va rodar el film amb una entrevista inèdita a Oriol Arau, advocat de Puig Antich, setmanes després de la seva execució; a més del segon afegit, el decret que sentenciava l'aplicació de l'article 155 per part del govern espanyol de Mariano Rajoy.

La projecció ha gaudit d'un debat posterior, on hi han participat Txell Bonet (companya de Jordi Cuixart, empresonat a Lledoners), Pablo Mayoral (sentenciat a mort pel franquisme el 1975, commutat en una pena de 30 anys), Jordi Balló (professor de cinema, autor de diversos llibres), amb Pere Portabella. El col·loqui ha estat moderat pel periodista Toni Vall.

Els participants de la pel·lícula, són: Narcís Julià, 24 anys de presó (PSUC); Angel Abad, 7 anys de presó (PSUC); Antonio Marín, 8 anys de presó (CCOO); Lola Ferreira, 3 anys de presó (PCML); Jordi Cunill, 10 anys de presó (Joventuts Llibertàries de Catalunya). Els seus noms es van saber posteriorment, òbviament, per la persecució repressiva de la policia i l'Estat.

Un passat vist des del present

"Què fa que siguin presos polítics?" reflexionava en veu alta Txell Bonet, donant-se ella mateixa la resposta. "El motiu col·lectiu que hi ha al darrere". La periodista i companya de Cuixart teixia un paral·lelisme amb un fragment del debat del film, que puntualitzava que la vaga de fam i la lluita de la persona empresonada s'han de retroalimentar al carrer. "No es pot plantejar igual que la lluita al carrer -en referència a la lluita dins la presó-. Primer s'ha de resistir. Volen que sortim secs de la presó" afirmava un dels protagonistes del simbòlic sopar.
 
Portabella assenyala que l'essència de la pel·lícula és "el passat vist des del present". El director, productor i abanderat de l'Escola de Barcelona dignificava la finalitat del film, que fuig de l'empirisme i el melodrama fàcil. Busca la retòrica, el relat, perpetrant una essència extrapolable a moltes situacions. "La construcció del relat és viure la pel·lícula, entrar-hi". En aquest sentit, Jordi Balló puntualitza que Portabella aconsegueix rodar "com fan els grans cineastes: no per informar, sinó per capturar un present que seguiria dient coses en el futur".

El relat del sistema

Balló assenyala que la pel·lícula, explícitament, "explica el sistema". Subratlla que una part principal del sistema és la negació del fet que té presos polítics, assenyalant que aquest sistema que es destil·la de la conversació d'El sopar funcionaria en diversos graus de dictadura i en diversos graus de democràcia.

Pablo Mayoral, pres polític sentenciat a mort i commutat en una pena de 30 anys com un dels últims ajusticiats pel franquisme, destaca les similituds que hi ha en la lluita contra la repressió franquista i l'actual amb l'Estat. "Els tricornis estaven allà i estan aquí". Mayoral assenyala que "un pres polític és universal".

La vaga de fam, més present que mai

Els ponents han destacat que la visualització de la pel·lícula durant més de dues dècades generava un significat i ara se'n pot adoptar un altre. Un dels temes que salten com una molla en l'actualitat és la vaga de fam, que a la pel·lícula adopta una de les potes principals de la conversació i es debat sobre la importància, rellevància i repercussió que pot arribar a tenir, tant pel pres com per a la gent que està fora de la presó.

L'obra de Portabella i el mateix mestre cineasta focalitzen un problema repressiu sistèmic a través d'una bella obra cinematogràfica, carregada de moments, silencis, conversacions i experiències. El sopar fuig de la llàgrima, la sang o la superficialitat. La seva visualització, més necessària que mai, assenyala una situació que van viure milers de persones a l'estat espanyol. Com assenyalava Bonet en el debat, aquests fets de fa 40 anys són extrapolables a l'actualitat, però d'aquí a 40 anys igualment, podrien ser totalment extrapolables. Aquesta és la màgia de Portabella, aquesta és la màgia d'El sopar.