16
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
11:07h
El resultat de la votació d'ahir al Parlament britànic, amb el rebuig de la cambra al full de ruta pel Brexit defensat per la primera ministra Theresa May -432 vots a 202- és més que una derrota. La premsa britànica i la d'arreu parla de veritable humiliació. Obre un escenari encara amb més incertesa. Però és sobretot la fotografia d'un fenomen global: el fracàs del conservadorisme tradicional quan recula davant els sectors més demagògics de la dreta. Com s'ha arribat fins aquí?
May i la direcció del Partit Conservador han pagat el preu del seu propi tacticisme i manca d'escrúpols per mantenir el poder al preu que sigui. Ahir a la nit, va tornar, atordida, a la seva residència de Downing Street, a tocar del Parlament, mentre els seus enemics interns de l'ala més furibundament antieuropeista, com Boris Johnson i John Redwood, corrien a celebrar la festa a casa del diputat tory Jacob Rees-Mogg, un dels rostres de l'eurofòbia i del conservadorisme més tronat del país.
La demagògia dels conservadors
Tots els maldecaps que pateixen ara dels conservadors han estat creats per ells mateixos. Va ser David Cameron qui va voler aprofitar la força dels euroescèptics per assentar el seu domini. Les eleccions del 2010 van permetre el retorn del Partit Conservador al poder, després de la llarga etapa de governs laboristes de Tony Blair i Gordon Brown. Però Cameron, un líder jove d'aires modernitzadors, va fer just i va necessitar un pacte amb l'històric Partit Liberal per poder-se instal·lar a Downing Street. Quan s'acostaven les eleccions del 2015, Cameron no les tenia totes i veia amb temor l'ascens del Partit per la Independència (UKIP) de Nigel Farage, una formació euròfoba que li estava prenent el vot més reaccionari.
Cameron va jugar fort i ho va subordinar tot a la victòria. El preu a pagar seria a la llarga elevadíssim fins al punt de provocar la pitjor crisi del projecte europeu. Cameron va prometre un referèndum sobre el Brexit i va aconseguir que l'UKIP perdés empenta. A curt termini, va ser un triomf: els conservadors van incrementar la seva majoria el 2015 i Cameron va poder governar en solitari, sense els seus socis liberals (molt europeistes, per cert).
El referèndum del 23 de juny de 2016, amb la victòria del Brexit (51,9%) va suposar la dimissió immediata de Cameron. Després d'una batussa interna entre les diverses faccions del partit, Theresa May, fins aleshores ministra de l'Interior, va ser elegida nova líder i, per tant, primera ministra.
El càlcul curt de May
Des del primer dia, May va optar per satisfer la branca més extrema del seu partit, mostrant una retòrica dura enfront Brussel·les, segurament el seu primer error. Va voler agradar els més favorables a un Brexit dur designant Boris Johnson ministre d'Exteriors. Menystenint la majoria estreta que tenia a Westminster, i creient que el Partit Laborista -dividit entorn el lideratge de l'esquerrà Jeremy Corbyn- patiria una forta ensopegada, va convocar per sorpresa noves eleccions el 8 de juny del 2017.
Va jugar fort i va perdre. Els conservadors van perdre la majoria absoluta. Corbyn, en canvi, impulsat per una mobilització del segment més jove de l'electorat, va obtenir un bon resultat, quedant frec a frec amb els tories. Molt aviat May va tastar el seu error de fons: l'intent de satisfer la dreta extrema del partit la convertiria en presonera. Després de mesos de ball amb Brussel·les, va comprendre que la UE no podia facilitar-li les coses. Li faria pagar car la sortida. May va haver de negociar des d'una posició de feblesa i això la va fer xocar, una i altra vegada, amb les exigències dels euroescèptics, que han adoptat la posició maximalista de qui sap que mai haurà de gestionar la realitat.
El que va succeir ahir a Westminster és una lliçó pels líders conservadors europeus i nord-americans. Subordinar-ho tot a satisfer les passions més baixes de les seves bases i dels sectors més reaccionaris és una garantia directa per al fracàs. Ara May tasta la seva pròpia medecina.
May i la direcció del Partit Conservador han pagat el preu del seu propi tacticisme i manca d'escrúpols per mantenir el poder al preu que sigui. Ahir a la nit, va tornar, atordida, a la seva residència de Downing Street, a tocar del Parlament, mentre els seus enemics interns de l'ala més furibundament antieuropeista, com Boris Johnson i John Redwood, corrien a celebrar la festa a casa del diputat tory Jacob Rees-Mogg, un dels rostres de l'eurofòbia i del conservadorisme més tronat del país.
La demagògia dels conservadors
Tots els maldecaps que pateixen ara dels conservadors han estat creats per ells mateixos. Va ser David Cameron qui va voler aprofitar la força dels euroescèptics per assentar el seu domini. Les eleccions del 2010 van permetre el retorn del Partit Conservador al poder, després de la llarga etapa de governs laboristes de Tony Blair i Gordon Brown. Però Cameron, un líder jove d'aires modernitzadors, va fer just i va necessitar un pacte amb l'històric Partit Liberal per poder-se instal·lar a Downing Street. Quan s'acostaven les eleccions del 2015, Cameron no les tenia totes i veia amb temor l'ascens del Partit per la Independència (UKIP) de Nigel Farage, una formació euròfoba que li estava prenent el vot més reaccionari.
Cameron va jugar fort i ho va subordinar tot a la victòria. El preu a pagar seria a la llarga elevadíssim fins al punt de provocar la pitjor crisi del projecte europeu. Cameron va prometre un referèndum sobre el Brexit i va aconseguir que l'UKIP perdés empenta. A curt termini, va ser un triomf: els conservadors van incrementar la seva majoria el 2015 i Cameron va poder governar en solitari, sense els seus socis liberals (molt europeistes, per cert).
El referèndum del 23 de juny de 2016, amb la victòria del Brexit (51,9%) va suposar la dimissió immediata de Cameron. Després d'una batussa interna entre les diverses faccions del partit, Theresa May, fins aleshores ministra de l'Interior, va ser elegida nova líder i, per tant, primera ministra.
El càlcul curt de May
Des del primer dia, May va optar per satisfer la branca més extrema del seu partit, mostrant una retòrica dura enfront Brussel·les, segurament el seu primer error. Va voler agradar els més favorables a un Brexit dur designant Boris Johnson ministre d'Exteriors. Menystenint la majoria estreta que tenia a Westminster, i creient que el Partit Laborista -dividit entorn el lideratge de l'esquerrà Jeremy Corbyn- patiria una forta ensopegada, va convocar per sorpresa noves eleccions el 8 de juny del 2017.
Va jugar fort i va perdre. Els conservadors van perdre la majoria absoluta. Corbyn, en canvi, impulsat per una mobilització del segment més jove de l'electorat, va obtenir un bon resultat, quedant frec a frec amb els tories. Molt aviat May va tastar el seu error de fons: l'intent de satisfer la dreta extrema del partit la convertiria en presonera. Després de mesos de ball amb Brussel·les, va comprendre que la UE no podia facilitar-li les coses. Li faria pagar car la sortida. May va haver de negociar des d'una posició de feblesa i això la va fer xocar, una i altra vegada, amb les exigències dels euroescèptics, que han adoptat la posició maximalista de qui sap que mai haurà de gestionar la realitat.
El que va succeir ahir a Westminster és una lliçó pels líders conservadors europeus i nord-americans. Subordinar-ho tot a satisfer les passions més baixes de les seves bases i dels sectors més reaccionaris és una garantia directa per al fracàs. Ara May tasta la seva pròpia medecina.