15
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
21:09h
El mes que ve farà una dècada del naixement de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), moviment icònic de la lluita en defensa del dret a l'habitatge des que l'ofensiva dels bancs va requerir un contrapoder ciutadà. Deu anys després d'aquella aparició, s'ha transformat la consciència col·lectiva -la problemàtica de l'habitatge ja no se situa a la perifèria dels debats polítics-, però els desnonaments continuen sent un degoteig incessant, ara també els de data oberta, que incrementen la indefensió del veí desallotjat perquè no es fixa ni dia ni hora concret. A NacióDigital hem avançat una dada que dimensiona un drama urbà que no s'atura: a Barcelona hi ha un desnonament per sorpresa cada setmana, tot i que no estan regulats per llei. Les dades oficials del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) apunten que el 2018 va haver-n'hi 58, una xifra fins i tot superior al còmput que tenia l'Ajuntament.
Les expulsions de domicili amb data oberta, pensats per executar una resolució ferma dels tribunals sense topar amb la mobilització d'afectats i entitats socials -la junta de magistrats de primera instància de Barcelona va autoritzar-los la setmana passada-, són l'última expressió judicial d'un conflicte que no ha trobat una resposta adequada des de la política. Els veïns desnonats pensen que la justícia no és justa -gruixuts com són els precedents de decantació en favor dels interessos de la banca, com es va veure en el serial dels impostos de les hipoteques-, de la mateixa manera que argumenten que la política no ha acabat de ser valenta.
Els poders públics regulen sectors amb una enorme incidència sobre el ciutadà, però fins ara no han estat capaços de garantir un dret constitucional com el de l'accés a un habitatge digne (article 47 de la Constitució). Les turbulències de l'especulació, producte també de la falta de control públic, continuen impactant en el mercat immobiliari. La descoordinació entre administracions i la pressió d'agents externs -com els fons voltors- han impedit fins ara posar en pràctica mesures ambicioses, com una regulació dels preus per evitar lloguers abusius a l'Estat, per molt que s'hagi avançat en l'ampliació del parc públic a escala municipal. Els excessos que es detecten en els lloguers han començat a expulsar barcelonins dels seus barris, de la mateixa manera que la bombolla hipotecària va noquejar ciutadans que van quedar engolits en la festa desbocada de la banca.
El 2019 és un any electoral i, a Barcelona, l'accés a l'habitatge tindrà una presència rellevant en la campanya electoral. Primer, perquè ja figura com a segona preocupació dels barcelonins -tal com va revelar el darrer baròmetre municipal-; i, després, perquè es convertirà en un element de desgast per a Ada Colau, empesa a l'alcaldia a partir d'una trajectòria lloada a la PAH. Resulta que Colau arrossega la rèmora de no poder resoldre en solitari el que denunciava quan era activista, després de fer una campanya de màxims el 2015 que ara pot derivar en frustració. El seu govern ha posat en marxa una bateria de mesures valentes per atendre el degoteig de desnonaments i l'alça de preus del lloguer -no se li pot negar a l'alcaldessa que sap de què parla-, però la lliçó és dolorosa: l'administració que pilota no té capacitat, en solitari, per contenir el que el mercat dispara. Caldria prendre'n nota ara que s'acosten mesos de promeses electorals, d'uns i altres. El sentit comú diu que Barcelona demana un front polític allunyat de partidismes, especialment en una matèria que exigeix aliances entre administracions. Escoltem el sentit comú, doncs, perquè els desnonaments continuen sent el nostre pa de cada dia.
Les expulsions de domicili amb data oberta, pensats per executar una resolució ferma dels tribunals sense topar amb la mobilització d'afectats i entitats socials -la junta de magistrats de primera instància de Barcelona va autoritzar-los la setmana passada-, són l'última expressió judicial d'un conflicte que no ha trobat una resposta adequada des de la política. Els veïns desnonats pensen que la justícia no és justa -gruixuts com són els precedents de decantació en favor dels interessos de la banca, com es va veure en el serial dels impostos de les hipoteques-, de la mateixa manera que argumenten que la política no ha acabat de ser valenta.
Els poders públics regulen sectors amb una enorme incidència sobre el ciutadà, però fins ara no han estat capaços de garantir un dret constitucional com el de l'accés a un habitatge digne (article 47 de la Constitució). Les turbulències de l'especulació, producte també de la falta de control públic, continuen impactant en el mercat immobiliari. La descoordinació entre administracions i la pressió d'agents externs -com els fons voltors- han impedit fins ara posar en pràctica mesures ambicioses, com una regulació dels preus per evitar lloguers abusius a l'Estat, per molt que s'hagi avançat en l'ampliació del parc públic a escala municipal. Els excessos que es detecten en els lloguers han començat a expulsar barcelonins dels seus barris, de la mateixa manera que la bombolla hipotecària va noquejar ciutadans que van quedar engolits en la festa desbocada de la banca.
El 2019 és un any electoral i, a Barcelona, l'accés a l'habitatge tindrà una presència rellevant en la campanya electoral. Primer, perquè ja figura com a segona preocupació dels barcelonins -tal com va revelar el darrer baròmetre municipal-; i, després, perquè es convertirà en un element de desgast per a Ada Colau, empesa a l'alcaldia a partir d'una trajectòria lloada a la PAH. Resulta que Colau arrossega la rèmora de no poder resoldre en solitari el que denunciava quan era activista, després de fer una campanya de màxims el 2015 que ara pot derivar en frustració. El seu govern ha posat en marxa una bateria de mesures valentes per atendre el degoteig de desnonaments i l'alça de preus del lloguer -no se li pot negar a l'alcaldessa que sap de què parla-, però la lliçó és dolorosa: l'administració que pilota no té capacitat, en solitari, per contenir el que el mercat dispara. Caldria prendre'n nota ara que s'acosten mesos de promeses electorals, d'uns i altres. El sentit comú diu que Barcelona demana un front polític allunyat de partidismes, especialment en una matèria que exigeix aliances entre administracions. Escoltem el sentit comú, doncs, perquè els desnonaments continuen sent el nostre pa de cada dia.