Judicis històrics

Dels anarquistes als insubmisos: els judicis històrics a la Catalunya contemporània

La història d'Espanya està plena de causes generals contra totes les dissidències, del procés de Montjuïc als consells de guerra contra Macià i Companys

per Pep Martí, 10 de febrer de 2019 a les 18:00 |
La figura de Salvador Puig Antich, un dels casos icònics de repressió durant el franquisme | Adrià Costa
Som a les portes del judici de l'1-O i l'expectació és màxima a la societat catalana i a l'estat espanyol, com ho serà la repercussió internacional que tindrà. Però, malauradament, la història d'Espanya acumula una gran quantitat de processos, judicis i consells de guerra per motius essencialment polítics, ja fos en règims dictatorials o sota governs teòricament democràtics. Si ens centrem en l'etapa contemporània, des de finals del segle XIX les dissidències han pagat cara la gosadia d'oposar-se als poders establerts. Des del procés de Montjuïc, el 1896, que va ser una veritable causa general contra el moviment obrer, molts episodis han delatat la fesomia d'un Estat incapaç de canalitzar per via democràtica o negociada l'eclosió de moviments de protesta. Observem-ne tan sols alguns exemples.

 El procés de Montjuïc, causa general contra l'anarquisme 

El carrer de Canvis Nous a Barcelona. Foto: Martí Juanola


El 7 de juny del 1896, un potent explosiu va esclatar al pas de la processó del Corpus pel carrer de Canvis Nous. Hi va haver 12 morts i l'impacte va ser enorme. Immediatament, es va desfermar una repressió ferotge contra el moviment anarquista i, alhora, contra les dissidències al règim monàrquic, incloent republicans i lliurepensadors.

Es va obrir un procés que va acabar sent una causa general contra el moviment obrer.
La forta repressió que va suposar la Restauració dels Borbons el 1876 va reforçar les posicions radicals en el si del món obrer. Es calcula que en els darrers quinze anys del segle XIX es van produir més de seixanta atemptats amb explosius. Cal recordar l'atemptat contra el Liceu, del 1893. Barcelona va ser coneguda en aquells anys com "la ciutat de les bombes". L'historiador Antoni Dalmau va fer llum sobre el cas en el llibre El procés de Montjuïc (editorial Base), aportant moltes dades fins aleshores desconegudes, com els noms de molts dels processats. Sembla que el culpable de l'atemptat va escapar, però van ser detingudes més de 600 persones.

El 20 de juny, només tretze dies després de l'explosió, va començar el judici a Montjuïc. Es van demanar 28 penes de mort i 59 de cadena perpètua. Finalment, es va condemnar a mort cinc persones (Tomàs Ascheri, Lluís Mas, Joan Alsina, Antoni Nogués i Josep Molas). Cap d'ells va intervenir en els fets, però van ser executats. Molts activistes llibertaris i republicans van optar per anar a l'exili mentre es feien detencions massives. Es van denunciar nombrosos casos de tortures i el cas va tenir una gran repercussió internacional.

Els fets van deixar una ferida oberta. Poc després de les execucions, el president del govern, Cánovas del Castillo, va ser assassinat per un anarquista.  Més tard, el liberal Sagasta va indultar els qui encara eren a la presó i va autoritzar el retorn dels exiliats. però mai es va aconseguir la revisió del procés, ni tan sols quan ho va intentar Pere Corominas, un dels dirigents republicans empresonats que va ser conseller de Justícia durant la Generalitat republicana.
 

 

 Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica 

Manifestació en solidaritat a Ferrer i Guàrdia a París. Foto: viquipèdia


És un dels grans processos del segle XX, que va marcar la història de Catalunya -i d'Espanya- durant dècades. El juliol del 1909, una revolta contra la mobilització de reservistes al port per anar a combatre al Marroc, va convertir-se en un aixecament popular que es va estendre per Barcelona. Fou la Setmana Tràgica, en què la ciutat va escapar al control de les autoritats i es van produir atacs i incendis a parròquies i convents, al considerar-se a l'Església una aliada del poder. El govern conservador d'Antonio Maura va optar per una resposta repressiva i va enviar l'exèrcit, suspenent les garanties constitucionals. En aquest enllaç del CRAI (Centre de Recursos per a l'Aprenentage i la Investigació) de la UB s'expliquen els fets.

El buc expiatori va ser Francesc Ferrer i Guàrdia. Ho tenia tot: lliurepensador conegut, francmaçó, fundador de l'Escola Moderna, que apostava per una pedagogia renovadora, simpatitzava amb l'anarquisme. En el passat, havia mantingut vincle amb Mateu Morral, implicat en un atemptat contra Alfons XIII. Ferrer no tenia res a veure amb la Setmana Tràgica, però va ser acusat de ser-ne l'impulsor.

Un consell de guerra el va condemnar a mort i va ser afusellat a Montjuïc. Era el 13 d'octubre del 1909. El seu processament va impulsar un dels textos més impressionants de Joan Maragall, La ciutat del perdó, en què reclamava l'indult, i que Prat de la Riba no va voler publicar a La Veu de Catalunya. Aquest episodi el va explicar en un llibre Josep Benet. Ningú va salvar Ferrer. Però la seva figura, coneguda a Europa, va provocar una onada de protestes en què la maçoneria va jugar un paper determinant. Les esquerres espanyoles van llançar la campanya "Maura, no!". Alfons XIII es va espantar i va forçar la dimissió de Maura amb aquesta frase: "No puc lluitar contra mitja Espanya i més de mitja Europa". Actualment, la Fundació Ferrer i Guàrdia vetlla pel seu llegat i explica la transcendència de l'Escola Moderna.    


 

 

 Francesc Macià, processat 

Macià amb l'advocat Torrès a punt d'anar-se'n de París Foto: Viquipèdia



La dictadura del general Primo de Rivera, instaurada el 1923, va suposar la supressió de la Mancomunitat i la imposició d'una castellanització de la societat catalana. L'oposició catalanista es va organitzar i va emergir la figura de Francesc Macià, exdiputat al Congrés i fundador d'Estat Català. Des de l'exili, va planejar una invasió per Prats de Molló el 1926, que va fracassar per la delació d'un agent de Mussolini. Macià va ser detingut i va haver de declarar davant dels tribunals francesos.

El judici, el gener de 1927, es va convertir en una denúncia internacional de la dictadura. Macià -jutjat junt amb setze dels seus- va tenir com a advocat Henri Torrès, conegut defensor dels drets humans. Macià es va fer únic responsable dels fets i va proclamar: "Volem una Catalunya independent dintre del concert dels pobles lliures; un estat democràtic, pacífic, republicà al costat d’aquesta França que estimem i per la qual dotze mil catalans van morir a Verdum", recordant la francofília de molts catalans durant la Primera Guerra Mundial.

El judici va ser una obra mestra de propaganda per part de Macià. Va ser condemnat a dos mesos de presó -que ja havia complert en presó preventiva- i va ser expulsat a Bèlgica. Però el seu mite va créixer. La dictadura va caure el 1930 i un any més tard, l'Avi va tornar per fundar ERC i guanyar les eleccions municipals, l'abril de 1931, que precipitarien la proclamació de la Segona República.
 
 Lluís Companys, davant del Tribunal de Garanties Constitucionals  

Lluís Companys i el seu govern, empresonats el 1934



Lluís Companys va ser jutjat dos cops com a president de la Generalitat. El xoc institucional entre el Govern català i l'executiu de dretes a Madrid, amb presència de ministres de la CEDA, força conservadora contrària a la Constitució republicana, va provocar la proclamació de l'Estat català per part de Companys el 6 d'octubre del 1934. El president i el seu govern van ser apressats i jutjats per rebel·lió. En aquest article a la revista Sàpiens, s'expliquen els fets i algunes de les seves conseqüències. Pel seu càrrec, Companys i els consellers havien de ser jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals, l'equivalent al Tribunal Constitucional. La sentència, feta pública el 6 de juny de 1935, va ser de 30 anys de presó i inhabilitació.

Companys, que va elegir com a advocat Ángel Ossorio y Gallardo, un polític d'idees conservadores moderades, va parlar al final del procés. Com va fer Macià el 1927, va assumir tota la responsabilitat dels fets i va assegurar que van actuar "en defensa de la institució republicana i de les llibertats de Catalunya consignades en la Constitució de l'Estat, que Catalunya va acceptar com a transacció". Va negar ser un colpista i va proclamar "pel meu honor, davant del tribunal, del meu país i de la Història", que va actuar per por que el govern de dretes a Madrid acabés amb la República.

El judici de Companys i els consellers (Lluhí i Vallescà, Martí Esteve, Ventura i Gassol, Martí Barrera, Pere Mestres i Joan Comorera) va despertar expectació a tot Espanya, mentre Catalunya tenia la seva autonomia intervinguda. Però van estar poc a la presó. La llibertat dels presos, tant els catalans com els asturians presos després de la revolta d'octubre del 34, va ser el tema que va polaritzar les eleccions de febrer del 1936. La victòria de les esquerres va suposar l'indult i la llibertat, i el retorn a Catalunya com a president.

L'altre procés que va patir Companys tindria una conclusió diferent: un consell de guerra l'octubre del 1940 després de ser fet presoner pels alemanys i el seu afusellament a Montjuïc.
 Joan Peiró, l'anarquista que es va enfrontar als incontrolats 

Joan Peiró. Foto: viquipèdia


El procés contra Joan Peiró (1887-1942) és un dels més cruels dels primers anys de la postguerra i té molts punts en comú amb el que es va fer contra Companys. Peiró era un dels líders més carismàtics de la CNT, enquadrat en l'anomenat sector trentista, l'ala més moderada del sindicat llibertari i partidària de col·laborar amb els republicans. Ministre d'Indústria de la República, en el govern format després de l'esclat de la Guerra Civil i que va integrar fins i tot els anarquistes, Peiró va ser un dels qui més va lluitar per evitar l'acció dels grups incontrolats i va contribuir a salvar moltes vides.

La seva actitud humanitària, que va expressar en el seu llibre Perill a la rereguarda, en què advertia contra la violència dels mateixos anarquistes, no li va ser vir de res. Atrapat pels nazis a França, el règim de Franco el va reclamar i va ser extraditat. Se li va fer un consell de guerra en què la defensa va presentar 28 testimonis al seu favor que van demostrar que molts devien la vida a Peiró. Dirigents falangistes van intervenir per evitar una sentència de mort. Però el 1942 va ser sentenciat i executat. Del cinisme bestial del cas en donen mostra le sparaules d'un jerarca franquista: "A Peiró hay que hacerle un monumento por las vidas que salvó en la guerra, pero hay que fusilarlo por haber sido ministro de la República". 
 Joan Comorera, líder històric del PSUC 

Portada de "Treball", òrgan del PSUC, durant la guerra.



La repressió va ser consubstancial al règim franquista i va afectar tots els sectors de l'oposició. Un dels judicis emblemàtics de la dictadura va ser el de Joan Comorera, dirigent històric del PSUC. Aquest líder marxista, que havia militat a la Unió Socialista de Catalunya i havia estat conseller de la Generalitat durant la Guerra Civil, sent un defensor de la Unió Soviètica i enemic ferotge de la CNT i del POUM durant el conflicte. Després, a l'exili, va lluitar per preservar la sobirania del PSUC enfront el PCE, cosa que el va enfrontar amb la direcció comunista espanyola. El 1949, va ser acusat de titista, en referència al líder comunista iugoslau Tito, que va plantar cara a Stalin. Comorera va arribar a ser expulsat del PSUC.

La campanya contra Comorera per part del PCE va ser molt dura. Amb tot, el dirigent comunista va tornar a Catalunya i, en la clandestinitat, des del pis on vivia a Barcelona, va editar Treball, l'òrgan del PSUC, amb l'ajuda de la seva dona, Rosa Santacana. El 1954, va ser detingut per la policia franquista. Va començar aleshores l'epíleg de la seva biografia.

No va ser fins a l'agost del 1957 quan Comorera va comparèixer davant un consell de guerra al govern militar de Barcelona. Rosa Santacana va demanar l'ajuda d'un jove advocat catalanista que ja era molt actiu en l'oposició clandestina: Josep Benet. Aquest es va esmerçar a fons en el judici com a defensor de la dona de Comorera i l'advocat Antonio Solís Pascual va ser el defensor de l'exlíder del PSUC. En l'escrit de defensa, que es conserva al fons Manuel Irujo, Solís va donar un allau d'arguments per demostrar que Comorera no va participar en cap acte de represàlia i que es va posicionar sempre contra el "terrorisme" i l'actuació d'escamots incontrolats. El fiscal militar va demanar la pena de mort per rebel·lió militar. El tribunal va condemnar Comorera a 30 anys de reclusió. Rosa Santacana va ser absolta. El vell dirigent comunista, molt malalt, va ser enviat al penal de Burgos i va morir uns mesos després de boncopneumònia.  
 
 Consell de guerra contra Jordi Pujol 

Jordi Pujol presenta les seves memòries a la llibreria La Tralla de Vic, el febrer de 2008. Foto: Adrià Costa


Un dels grans judicis contra l'oposició antifranquista va ser el consell de guerra contra Jordi Pujol, el juny del 1960. Pujol havia estat detingut arran dels anomenats Fets de Palau, quan un grup d'activistes catalanistes es va posar a entonar el Cant de la Senyera. Aquell episodi es va produir en el transcurs d'un viatge de Franco a Barcelona. El règim afrontava un increment dels moviments opositors. Feia poc que havia esclatat l'afer Galinsoga, el director de La Vanguardia que va insultar els catalans quan, a l'entrar a una església, va comprovar que s'oficiava en català. Allò va provocar una forta repulsa a la societat catalana i Galinsoga va acabar cessat. El govern va intentar una operació de suposades concessions a Catalunya, atorgant la Carta Municipal a la capital, a la qual es va retornar el castell de Montjuïc. Els Fets de Palau van tornar a demostrar el caràcter repressor del règim.

Pujol va ser detingut i tancat als calabossos de Via Laietana, on el tenebrós comissari Creix el va sotmetre a tortura durant dies. Després, va haver de respondre davant d'un consell de guerra en què se'l va acusar de "rebel·lió militar per equiparació", aprofitant que havia estat alferes quan feia les milícies universitàries i que depenia, per tant, del fur militar. Era l'autor d'un seguit de fulls volants contra el règim, el més conegut dels quals va ser un que es titulava Us presentem el general Franco. En el simulacre de judici, sense cap garantia, va ser condemnat a set anys de presó, dels quals va complir-ne tres a una presó de Saragossa i un altre de confinació a Girona.

Però el cas va generar una forta reacció i es va desencadenar una campanya en favor de la seva llibertat. Començava el mite, que conviuria amb els encerts i els errors de la seva gestió com a dirigent polític i president de la Generalitat (1980-2003), i també amb els afers de corrupció que van envoltar un llarg període d'hegemonia, que conformen un retrat complex i obert a la controvèrsia.
 Salvador Puig Antich, mort a garrot 

L'esquela de Salvador Puig Antich l'endemà de l'execució.


L'execució del militant llibertari Salvador Puig Antich és un dels episodis més colpidors del tardofranquisme, que va marcar tot una generació. Detingut el setembre del 1973 en una operació amb titoteig en què va morir el jove policia Francisco Anguas, Puig Antich va ser acusat de la mort després d'una autòpsia que es va fer en dependències policials. Quan era a la presó Model esperant el consell de guerra, va ser assassinat l'almirall Carrero, president del govern, el 20 de desembre, el que probablement va contribuir a decidir la sort del jove militant del MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament).

El 8 de gener de 1974, va començar el consell de guerra, fet sense garanties i amb uns advocats que no van disposar de mitjans ni temps per articular una bona defensa. Condemnat a mort, va ser executat a garrot vil el 2 de març del 1974. A banda de la brutalitat del fet, el cas entorn la mort d'Anguas estava ple d'ombres. El periodista Jordi Panyella, al seu llibre Salvador Puig Antich, cas obert, va demostrar la manipulació del sumari i solidifica la sospita que Anguas va morir dels trets d'un altre policia enmig del tiroteig. 

La família porta anys intentant que el cas es revisi. Però a hores d'ara, el Tribunal Suprem sempre s'ha negat a revisar el procés. Però el passat rosega els responsables d'aquell crim d'Estat. L'Ajuntament de Barcelona es va querellar contra el jutge ponent del consell de guerra, Carlos Rey González, personatge que es va treure de l'ombra. El tal Carlos Rey va resultar ser advocat de l'exlíder del PP català Alicia Sánchez Camacho. 
 Txiqui, el darrer afusellat 

Homenatge a Txiqui a Collserola. Foto: Fons: Josep Sellarès.


El darrer consell de guerra del franquisme a Catalunya va ser el de Juan Paredes Manot, Txiqui, el setembre del 1975. Membre d'ETA, va ser processat per un assalt a una sucursal bancària a Barcelona en què va morir un policia. En els mateixos dies van ser processats quatre militants més, d'ETA i del FRAP. Tots van ser condemnats a mort. En el cas de Txiqui, la defensa va anar a càrrec d'un equip liderat per Marc Palmés i Magda Oranich. 

Tot el procés va ser un cúmul d'irregularitats, començant per la impossibilitat d'organitzar una defensa amb mínims recursos. Només se'ls va concedir unes hores per preparar-se. Es van negar proves pericials de la defensa i es va voler accelerar al màxim el judici. La sensació d'indefensió va ser absoluta. Finalment, el 27 de setembre, tots cinc condemnats van ser afusellats. Txiqui ho va ser a Barcelona. la resta, a Madrid i Bilbao.

Txiqui va ser afusellat a Collserola. Des d'aquell fred setembre del 75, molts homenatges han recordat la seva memòria. Magda Oranich no ha oblidat aquell moment i va explicar en una entrevista que va recollir els casquets dels trets i va donar-los a la mare del militant basc, menys dos, que es va quedar ella i encara conserva. Del darrer moment, recorda la serenitat de Txiqui i el somriure maliciós d'un dels guàrdies civils voluntaris que va formar part del piquet.    
 Pepe Beunza, el primer objector 

Jordi Agulló, Pepe Beunza i Joan Guzmán, primers objectors de consciència a Espanya. Foto: wikimedia commons


Una de les batalles que s'han guanyat a l'Espanya postfranquista ha estat la de la llibertat de consciència. És una causa que té un nom emblemàtic: l'enginyer agrònom Pepe Beunza, un cristià que va aprendre cultura de la pau seguint Lanza del Vasto i que va ser el primer espanyol a rebutjar fer el servei militar per raons polítiques durant la dictadura. Era el 1971. Fins aquell moment, l'objector era de tipus religiós, bàsicament els testimonis de Jehovà. L'actitud de Beunza va sorprendre i irritar el règim, que el va processar. La "broma" li va costar tres anys de presó, una part de la qual la va passar a la Legió al Sàhara. 

Però Beunza va crear escola. Ja amb la democràcia, es va instal·lar a Catalunya i va ser un dels suports del moviment insubmís i per l'objecció, que va ser una batalla llarga, des de la primera llei d'objecció, a mitjan dels vuitanta, i fins a la supressió del servei militar el 2001. Beunza ha estat un puntal d'entitats com En Peu de Pau, ha estat mestre de dirigents com Raül Romeva i ara és un dels activistes en suport dels presos polítics. És un lligam entre les causes de la lluita antifranquista i els nous fronts que el procés ha obert enfront l'Estat. 
 L'Operació Garzón contra l'independentisme 
 

Baltasar Garzón, exmagistrat de l'Audiència Nacional. Foto: Europa Press


El 29 de juny de 1992, amb la detenció d'un grup de persones acusades de pertànyer a Terra Lliure, va donar inici la ràtzia dirigida per Baltasar Garzón contra militants independentistes. En els mesos següents, les detencions van continuar fins arribar a 45 persones, a Catalunya i al País Valencià. Van ser escorcollades les seus del Moviment de Defensa de la Terra i del setmanari El Temps. En aquell moment, Garzón era magistrat de l'Audiència Nacional. Han passat els anys i la trajectòria de l'exmagistrat ha donat moltes batzegades. Però l'operació del 92, en vigílies dels Jocs Olímpics de Barcelona i en un moment en què el PSOE governava a Madrid, roman en la memòria de l'independentisme. 

Disset dels detinguts van denunciar delicte de tortures quan estaven incomunicats en dependències de la Guàrdia Civil, ignorades -podríem dir que olímpicament- pel magistrat. La Guàrdia Civil estava dirigida per Luis Roldán, processat (i fugit) més tard per corrupció. L'Operació Garzón pretenia evitar un possible atemptat durant els Jocs. Però el cert és que Terra Lliure ja s'havia dissolt abans. Dels detinguts, vint-i-cinc foren duts a judici el 1995 i divuit foren condemnats per pertinença a banda armada. El fiscal, però, va demanar l'indult en el judici.  El 1996, el govern de José María Aznar va indultar els condemnats. Dotze anys més tard, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va acusar l'estat espanyol per haver-se negat a investigar les tortures.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació