Joaquim Coello: «Puigdemont és una referència important, però la solució no dependrà d'ell»

El matí del 27 d'octubre del 2017, de viatge a París, Joaquim Coello estava convençut que el president Carles Puigdemont convocaria eleccions al Parlament. Pocs dies abans, junt amb altres persones, havia intervingut prop del lehendakari Iñigo Urkullu per mirar de solidificar un pont entre Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. Van estar-hi a punt. Allò no va fructificar i Coello rebutja aparèixer com una persona amb vocació de mediació política. Sí que pateix per la situació del seu país, i va intentar ser útil en aquella ocasió.

Contactes no li'n falten. Empresari i enginyer naval, amant de la vela -amb què un dia va donar la volta al món i va ser guardonat Esportista Espanyol de l'Any 1979-, ha estat president de l'Autoritat Portuària, degà del Col·legi Oficial d'Enginyers Navals d'Espanya i de l'Associació de Fabricants Bascos de Material Aeroespacial, entre d'altres. En aquesta entrevista, però, opina sobretot de la situació política i aconsella realisme i coneixement de la història.   

- Vostè en sap, de creuar mars procel·loses. Va travessar l'Atlàntic el 1978 amb un veler que va construir vostè mateix.

- Jo soc enginyer naval de professió. He tingut molts vaixells de vela al llarg de la meva vida i en un moment determinat vaig voler dissenyar el meu vaixell. Ho vaig fer una mica per posar en pràctica les idees que tenia sobre com havia de ser un veler. Vaig anar amb una flota francesa, vam sortir de Saint-Malo i vam arribar a Guadalupe. Després vaig fer la volta al món de vela.

- Aquesta experiència l'ha ajudat per ficar-se en l'embolic del conflicte català?

- Jo crec que a la vida vas sumant experiències. Ser enginyer de professió et marca bastant. La volta al món la vam fer amb tripulació. Érem deu al vaixell, amb etapes molt llargues en què vam viure moments molt complicats perquè vam navegar per aigües del Pacífic i de l'Índic sud. Són experiències que et serveixen a la vida perquè vaig dirigir un equip humà -jo n'era el patró- en circumstàncies bastant extremes, fins i tot de perill de mort.

- Amb aquest bagatge, com veu l'actual moment de la crisi catalana?

- Estem en un moment de molta tensió. Hem de ser realistes sobre el que podem i no podem fer. Si el conflicte desemboca en un xoc obert, patirà la part petita, que som nosaltres. Catalunya té capacitat per desestabilitzar l'Estat, però no per ser independent. Cal tenir en compte que hi ha entorn d'un 50% de la població que no és independentista. Si hi hagués un 70% de la població que ho fos, la independència seria un fet perquè la voluntat democràtica dels pobles és imparable. Però no hi és.   
 
- Va intervenir en un intent de mediació durant l'octubre del 2017. Allò no va fructificar. Hi ha alguna cosa que encara no sabem d'aquella mediació?

- No puc dir més del que ja he explicat. Ja sap que les amistats són incompatibles amb el periodisme.

- Els dies previs a la declaració d'independència del 27 d'octubre, vostè, Marian Puig, Emili Cuatrecasas i Juan José López Burniol van volar a Vitòria per trobar-se amb el lehendakari Urkullu.

- Sí. Van ser sis hores ininterrompudes amb ell.

- Veu possible una nova intervenció d'Urkullu?

- No ho crec. Si l'hi demanen, ho farà, perquè és un home d'Estat.  

- Vostè és un home d'Urkullu?

- No. Soc amic d'Urkullu. Tampoc soc del PNB, tot i que hi tinc amics. També al PSC. Al PP i Ciutadans, menys, tot i que també en tinc. Sap? Els bascos són l'aristocràcia de Castella. No s'entén la conquesta d'Amèrica sense els bascos. L'única victòria important d'Espanya al segle XVIII, quan ja estava en decadència, és la defensa de Cartagena d'Índies que va fer el basc Blas de Lezo. Per això hi ha sintonia entre els castellans i els bascos. Els castellans senten enveja perquè veuen en els bascos el que ells no tenen.

- En quin moment d'octubre va témer el pitjor? Que es produís un esclat de violència.   

- La veritat és que jo estava esperançat que això sortiria endavant. Fins que vaig veure que el president Puigdemont no convocava eleccions. El mateix divendres 27, a les 9 del matí, jo era a París, i vaig trucar Marian Puig per dir-li que anés a Palau i que no s'hi mogués fins que Puigdemont convoqués. I va anar-hi, sí, però al final no es van convocar eleccions.

- Ha parlat amb el president Puigdemont amb posterioritat?

- Sí. Força vegades. Som amics i l'he anat a veure. Ara fa temps que no hi vaig, però hi vull tornar aviat.

- Com l'ha vist quan l'ha visitat?

- Força bé. El problema de l'exili és que es pot perdre el contacte amb la realitat. Hi ha una obra magnífica sobre la guerra i l'exili, de Max Aub, El laberinto mágico. És una meravella. Era un gran escriptor. Tenia un coneixement profund de la realitat espanyola, però va anar a l'exili i va acabar perdent el sentit de la realitat.
 
- Al president Puigdemont li podria passar el mateix?

- És una situació molt diferent, el seu exili és molt recent, rep constantment visites i no és com estar exiliat molts anys a Mèxic.

- La imatge que a vegades es dona de Puigdemont com d'un dirigent molt maximalista respon a la realitat?

- No ho crec. Ell és un polític i, per tant, és realista. Més realista que la imatge que se'n dona. Hem de tenir en compte també que, per als dirigents independentistes, no desmobilitzar la seva gent és essencial. Són un actiu molt important. Pensem que hi ha hagut situacions com aquestes en alguns països en què hi ha hagut morts. Però en circumstàncies molt més complicades que les nostres s'ha arribat a un acord.       

- Quin cas dels més complicats li interessa més?

- El d'Irlanda. Dins del nacionalisme hi havia dues línies, la més pactista de Michael Collins i la més maximalista de De Valera. Collins va perdre, el van assassinar a la guerra civil irlandesa. Però va aconseguir una cosa fonamental: un Estatut autonòmic. Sense l'Estatut de Collins no hi ha la independència de De Valera. Era molt difícil per a un país pobre com Irlanda, de 4 o 5 milions d'habitants, imposar-se sobre l'imperi britànic.

"Les majories febles de Sánchez i Torra poden ajudar a una sortida"

- Som en vigílies de l'inici del judici de l'1-O. Serà encara més difícil per als impulsors de tot intent conciliador?

- No. Miri, diuen que una solució és difícil perquè el govern espanyol és feble. Però no és així. Són els governs febles els que negocien. Si hi hagués un govern amb majoria absoluta a Madrid, vostè creu que es podria negociar res? Pedro Sánchez és feble i és bo que ho sigui, és més sensible a la negociació. La feblesa de Sánchez al Congrés i de Torra al Parlament poden facilitar una sortida. Al final, es tracta d'una gestió del poder, el que tens tu i el que té l'altre.


- Però el judici pot afegir més càrrega elèctrica al clima polític.

- En aquests moments, els jutges tenen el sentiment que ells han de salvar el país, que el que no han fet els polítics ho faran ells. Són el tercer poder de l'Estat i defensen la unitat de la pàtria, que exigeix un escarment. Aquesta és la dinàmica. I les sentències seran molt dures. No tant per castigar unes persones sinó perquè ningú després ho torni a fer. Per tant, demanar al govern que no hi hagi sentències fortes és demanar una cosa que no es pot concedir. Altra cosa és demanar als advocats de l'Estat que actuïn d'una manera o d'una altra. Però les sentències seran dures. Cas diferent és el dels Jordis.

"Macià i Companys van renunciar a la independència per salvar les institucions"

- En quin sentit?

- L'acusació de rebel·lió i violència contra els Jordis no s'aguanta per cap banda i la sentència no pot ser dura. En la resta, jo estic convençut que no van cometre ni rebel·lió ni sedició, però el seu cas és més delicat perquè sí que hi va haver-hi desobediència, cosa que en els Jordis tampoc hi va ser. I això s'ha de resoldre amb un indult. Perquè ja es va resoldre així. Quan el Front Popular guanya les eleccions de febrer del 36, el president Lluís Companys, que està pres pels fets del Sis d'Octubre, és alliberat i torna. Com a president autonòmic. Els dos presidents de la Generalitat republicana, Macià i Companys, renuncien a la independència per salvar les institucions. Macià l'abril de 1931 i Companys el febrer del 1936. Hem de tenir l'essència de l'entesa, i això avui no és exigir la independència sinó millorar l'autonomia. Per això Torra no ha de tenir por de cedir, perquè ho van fer Macià i Companys.       

- Hi ha alguna altra figura del món polític que pugui exercir un paper clau per a la resolució del conflicte?

- Jo crec que els actors són molt clars. Són els dos presidents, Pedro Sánchez i Quim Torra. La gent, quan té dificultats, es creix. El primer que ha de fer un president és creure's el càrrec. I a partir d'aquí, actuar en funció del que et dona el càrrec.

"O Pedro Sánchez resol el conflicte català o perd les eleccions"

- Creu que Sánchez estarà a l'alçada?

- Crec que sí. O Pedro Sánchez resol el conflicte o perd les eleccions.

- Com veu el president Torra?

- Torra té una cultura històrica de la política, i això ajuda. Sap què van fer els seus predecessors davant d'altres circumstàncies excepcionals.
 
- La crisi es resoldrà sense el president Puigdemont?

- Puigdemont és una referència important, però no és al volant. Influirà, però diria que la solució no dependrà d'ell.  

- Quan es parla de negociació i de resolució del conflicte, de què estem parlant?

- El pacte entre Catalunya i l'Estat és un nou Estatut. Si es pacta un nou Estatut, Catalunya tindrà una millora significativa. Però si Sánchez perd les eleccions, no guanyarem res.

- Hi ha qui defensa que com pitjor, millor.

- Això és un principi marxista. Des del punt de vista d'un proletariat que es mori de gana, ho entenc. No hi ha res a perdre. Però en una societat on la gent es va guanyant la vida, és molt diferent perquè podem perdre molt.

- Què han de fer les forces sobiranistes amb els pressupostos de l'Estat?

- Votar-los. Però no perquè vinguin uns milions. Ja sabem que posar els diners als pressupostos no vol dir que després vinguin. Els pressupostos després s'han d'executar. Però s'han de votar els comptes perquè la contrapart que ens interessa és Sánchez, no Casado.  

- El que ha passat a Andalusia, amb l'aparició espectacular de Vox, és un fenomen momentani o una amenaça real?

- En el cas d'Andalusia, cal dir que no és gens bo que un partit governi un territori durant dècades. La democràcia és alternança. Ara, el que trobo inacceptable és que s'hagin acceptat els vots de la dreta extrema. Hi hauria pogut haver un pacte PSOE-PP, o entre socialistes i Ciutadans. És un error molt greu del PP i Ciutadans.

"Són els moderats els que fan la història"

- Pablo Casado confia a repetir l'aritmètica a altres llocs el maig proper.

- Aquest home no pot guanyar a Espanya si fa això. A Espanya les eleccions es guanyen ocupant el centre. Casado s'està equivocant i Rivera, ja no diguem. Rivera ha abandonat el centre al PSOE. Han seguit el camí fàcil, que sempre és el més immediat. L'emergència dels partits com Vox és fatal per a Catalunya, Espanya i Europa. Els Marine Le Pen no resolen cap problema. És la moderació la que resol els problemes. Són els moderats els que fan la història.

- Això es podria discutir.

- Sí, home. Els bolxevics van apartar els menxevics i van fer història. Però ja veu com va acabar allò. Però de les grans revolucions, les que han prevalgut han estat l'americana i la francesa. La Revolució russa va ser un accident. D'una enorme transcendència, sens dubte. Per mi, la millor és la nord-americana. La gran contribució de la Revolució americana és el check and balances, el conjunt de contrapesos i equilibris de les seves institucions, fruit de la desconfiança en l'home.