12
de gener
del
2019
Actualitzat
el
13
de gener
a les
21:15h
Per les venes de Montserrat Tura circula la història de la Catalunya pagesa. El 2017 va obtenir el Premi d'Assaig Carles Rahola per República pagesa, on recuperava part del llegat de la Unió de Rabassaires i que era també un homenatge al seu avi, Feliu Tura, que en va ser dirigent. La metgessa, exalcaldessa de Mollet del Vallès durant setze anys (1987-2003) i exconsellera d'Interior i de Justícia, contempla amb aquest nervi rabassaire la realitat política, que la fa parlar clar sobre figures i situacions, sempre sense perdre la calma ni el to. Reclama més cultura de govern als qui tenen la responsabilitat del poder i no amaga la seducció que sent per la ciutat de Barcelona.
- Va ser durant dècades una dirigent important del PSC. Després va entrar al Moviment d'Esquerres (MES). On és ara Montserrat Tura?
- En realitat, vaig abandonar el PSC i MES el mateix dia. Vaig mantenir la militància socialista tot i haver-me incorporat al que vam dir Moviment Catalunya, dins d'un projecte que més tard es va conèixer com a Moviment d'Esquerres. El dia que vaig decidir deixar la militància política vaig deixar les dues coses.
- I en aquests moments on es troba?
- Formo part d'una extensa munió de persones que ens sentim orfes, que sabem que la política és un projecte col·lectiu i que ningú ens acaba de representar del tot.
- Com veu el futur de l'espai que el PSC va voler representar durant un temps i que podem anomenar la socialdemocràcia catalana?
- Recordo ara que a Raimon Obiols no li agradava parlar de socialdemocràcia. Preferia socialisme democràtic. Opinava que la socialdemocràcia es basa massa en la idea que l'Estat t'ho fa tot i ell propugnava més implicació social per part dels ciutadans. Un dels grans reptes de la socialdemocràcia és que la globalització econòmica i l'era digital han afeblit el paper dels estats nació com a espais on es feia política de redistribució de la renda. La política impositiva s'ha fet més complicada. L'eix econòmic s'està desplaçant des d'Europa fins a l'Extrem Orient. En el G-8, d'aquí a pocs anys, pot ser que no hi hagi cap estat europeu. Aquests haurien de ser els temes de debat de la socialdemocràcia.
- No se sent interpel·lada per ERC com a marca d'aquest espai ideològic?
- Si em sentís interpel·lada, aniria al local del partit a demanar l'afiliació, com vaig fer en el seu moment amb el PSC. Altra cosa és participar en debats o actes públics.
- Ha estat responsable de departaments sensibles, com Interior i Justícia. Com s'ho va fer per sobreviure a la conselleria d'Interior?
- No utilitzaria mai el verb sobreviure. Al contrari. Vaig aprendre molt d'aquella etapa. Vam fer coses interessants. És el Departament que té cura dels ciutadans i que els protegeix, i que a vegades no abasta tot el que voldria. Quan no arriba fins a l'últim racó, es produeixen tragèdies humanes: focs forestals, accidents en els quals moren criatures, agents de seguretat que perden la vida... Descobreixes també la brutalitat de l'ésser humà. Jo havia definit Interior com el departament de la tendresa.
- Tendresa? És nou, això.
- Sí. Qui protegeix els ciutadans? Qui els va a buscar quan es perden per la muntanya? Qui mira d'atendre'ls després d'un acte violent? És un Departament imprescindible pel funcionament d'una societat en què, vulguem o no, el mal existeix. L'infortuni existeix. El crim organitzat és molt poderós en aquests moments i està en condicions de posar en escac estats de dret. Potser no en som conscients. Per exemple, un país com Mèxic té moltes dificultats per mantenir el principi d'autoritat democràtica. S'ha de tenir una mirada internacional dels problemes.
- Què recorda més d'Interior?
- Va ser una etapa molt creativa: vam desplegar els Mossos d'Esquadra a l'àrea metropolitana i les comarques més poblades. Va ser quan Catalunya es va adonar que tenia una policia. Es va elaborar un pla de policia integral de Mossos i policies locals, que deu estar en algun calaix. Vam modificar la secretaria de Seguretat Pública, perquè enteníem que el concepte de seguretat no era només una qüestió policial, sinó que també implicava altres àmbits, com el disseny i la regeneració urbana.
- Com ha viscut la polèmica recent sobre l'actuació dels Mossos en les concentracions antifeixistes i el posterior ultimàtum del president Torra al conseller Buch?
- Jo em reitero en algunes coses que hem de tenir clares. Un avalot és un avalot, encara que sigui dels teus. O això ho veus clar o no ho faràs bé. No es pot permetre que ningú trenqui un cordó policial. Quan això passa, la policia actua. Les idees feixistes o d'ultradreta, que ens han de preocupar, i molt, es combaten des de tots els altres departaments governamentals, però no des del que gestiona el cos policial. Altra cosa és quan es donen activitats il·legals vinculades a l'extrema dreta. A Barcelona hem tancat una llibreria vinculada a grups nazis.
- Creu que hi ha algun problema a la Brimo?
- En tot cos de 17.000 persones trobarem algú que no fa les coses amb la cura que voldríem. Però per reconduir aquestes situacions has de deixar clar al conjunt de l'organització quin és el seu horitzó i quina és la filosofia del cos. En aquest sentit, és interessant la llei orgànica de cossos i forces de seguretat de l'Estat del 1986, feta des del record del que va ser la repressió franquista. És un text que deixa molt clara la imparcialitat i la neutralitat dels membres dels cossos policials. Això ha de valer tant pels qui criden "¡A por ellos!" com pels qui a Catalunya pensen que els Mossos han d'estar al servei d'una determinada idea política. La llei també diu que els membres dels cossos de seguretat han de mostrar un tracte "esmerado", que no sé traduir al català, perquè "esmerado" sembla més que acurat.
- Abans de consellera va ser alcaldessa de Mollet, reelegida en diversos mandats. I en el seu camp professional, la medicina, havia estat directora de l'hospital comarcal de Palamós. Vostè ha estat una dona de govern. A l'independentisme que ocupa l'executiu li falta cultura de govern?
- La història del catalanisme polític és la d'una comunitat nacional que anhela quotes d'autogovern fins a la llibertat plena, i que es basa en el plantejament que, si ens podem autogovernar, ho farem bé. No és una casualitat que el catalanisme polític neix en paral·lel a institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, a la millor escola d'arquitectura catalana, als qui recuperen el dret civil català, a l'obra de Pompeu Fabra. A l'eclosió dels grans productors de qualitat en totes les disciplines. Bé, jo crec que el catalanisme ha perdut l'afany de governar bé. El sobiranisme, o el catalanisme, posem-li el nom que vulguem, tot allò que vol posar en valor la comunitat nacional catalana que anhela ser lliure, ha d'estar disposat quan té atribucions de govern, a exercir-les. No és ara el primer cop que el catalanisme té una expressió independentista. Pensem en Macià, clarament. Però tots subscrivien la idea de ser l'avantguarda del món en totes les disciplines.
- Es pot dir que són situacions molt diferents.
- No es pot mimetitzar el que es va fer fa cent anys, però ho hem de conèixer. Però si pensem en Prat de la Riba, ell tenia uns profunds coneixements jurídics. És qui li diu al govern central que el 1882 es va aprovar una normativa que obria la porta a la mancomunitat de diputacions, i que Catalunya la volia aplicar. Ell té una idea de país i la Mancomunitat crea un munt d'institucions.
- També va ser consellera de Justícia i va impulsar la política penitenciària.
- Molts equipaments penitenciaris es van fer quan jo era consellera. Vam tenir clar que si teníem la competència en presons, no podíem tenir la gent amuntegada com estava. Una de les decisions que vam prendre va ser soldar un quart nivell de lliteres a la presó de Tarragona. No sabíem on posar la població reclusa. Era indigne com teníem la gent privada de llibertat.
- S'imaginava que a les presons catalanes hi hauria un dia polítics independentistes?
- Mai vaig pensar que tindrien aquest ús.
- Des d'algun sector de l'independentisme s'ha dit, referint-se als presos polítics, que "nosaltres tenim les claus de les presons". Què en pensa?
- Aquestes coses expressen com ens costa a vegades pensar en estructures d'Estat. Algú amb sentit d'estat no ho diria mai això. L'estat espanyol ha estat incapaç al llarg dels segles d'entendre el sentiment català, però Catalunya s'ha mantingut tan allunyada dels centres de poder que li costa entendre com s'organitzen els pilars de l'Estat. Un d'ells és el sistema penitenciari. El dia que s'entri o se surti de la presó per simpaties polítiques ja no serà un sistema penitenciari, serà una altra cosa.
- El 2011 va ser aspirant a la candidatura socialista a l'Ajuntament de Barcelona. L'alcaldia de Barcelona la continua atraient?
- Bé, jo el que diria és que ara ja no es criticaria que volgués aspirar a alcalde de Barcelona algú de l'àrea metropolitana, ara que ens ha vingut un senyor [Manuel Valls] que ve... d'on va ser alcalde?
- D'Evry, a prop de París.
- Ara m'ho miro de lluny. Però continuo pensant en les ciutats com a gran espai de transformació. Així com els estats nació estan en crisi, les ciutats tenen poder polític, però potser no l'utilitzen. Els ajuntaments estan acomplexats. Però el futur serà de les ciutats i tornarem a veure reunions de grans conurbacions urbanes.
- Però Barcelona l'atrau.
- Barcelona m'atrau com a model de ciutat mediterrània, amb mar, amb activitats culturals, on ha passat de tot, amb un recinte amurallat hiperdens, amb l'Eixample. No hi ha cap ciutat que hagi fet un eixample com el de Cerdà. Però els períodes de grandesa no signifiquen que sempre hagi de ser així. Es fan passes enrere, com va ser amb el desarrollisme del franquisme. Avui, Barcelona ja és molt més, és tota l'area metropolitana amb més de 30 municipis, el que té servituds i grandeses. Em queixaria pel fet que Barcelona potser no s'adona que sense el preu que paguem les ciutats del seu entorn no tindria tren d'alta velocitat, que passa pels nostres municipis però no para, gasoductes que no ens serveixen a nosaltres, autopistes d'alta velocitat, etc.
- Com veu la candidatura de Manuel Valls?
- No el desmereixo. Algú que ha estat primer ministre de la República francesa ha de tenir bagatge personal. Però a vegades el veig una mica esperpèntic. Aquests dies ha aconseguit que parlem més d'ell que dels guanyadors dels premis Nadal i Josep Pla, però sembla que tingui un ego desbocat que necessita fer-se sentir. Però ha de trobar altres maneres de fer-se sentir que no siguin esperpèntiques. No està disposat a reconèixer Catalunya com a nació, cosa que reconeixen lleis orgàniques. Algú li hauria d'explicar perquè, si no, se situa al marge de la llei que tant proclama.
- El tema de la inseguretat treu el cap en l'opinió i en els baròmetres. És un dels temes als quals precisament Valls recorre. Creu que la inseguretat és un problema real de la ciutat?
- Els governs tenen dificultats quan l'oposició els critica coses que, ni que sigui només en part, són certes. Les estadístiques -no enquestes- sí que assenyalen un increment sensible dels delictes a la ciutat.
- Com creu que Ada Colau arriba a les eleccions?
- Hi arriba molt afeblida. Colau és un fenomen polític molt interessant. Sorgeix dels moviments de base. Aquí cal dir que molts alcaldes de l'inici dels ajuntaments democràtics veníem de moviments de base, això ja estava inventat. Però Colau guanya contra pronòstic, s'atreveix en un consistori sense majoria. Es diposita en ella certa esperança. Crec que en la primera meitat del mandat ho intenta, i en la segona la ciutat li passa pel damunt. Perquè les ciutats no són el que tu vols. I se li han empantanegat molts temes. No pot ser que per fer una ordenança de terrasses passis una legislatura sencera.
- Ernest Maragall li sembla un bon alcaldable?
- És l'home sense defalliment. Altra cosa és si aconseguirà o no entusiasmar els votants. Entre altres coses perquè els qui ens hem presentat moltes vegades a unes eleccions ens pensem que l'electorat no canvia. I no és veritat. Un electorat és una cosa molt dinàmica. Hi ha persones que abans ens votaven i ara ja no hi són, ens han deixat. I s'han anat incorporant noves persones que han fet divuit anys, o han vingut persones de fora a instal·lar-se a la ciutat. Creure de manera simplista que el cognom Maragall pot arrossegar el que havia arrossegat els anys vuitanta seria erroni. La ciutat no és la mateixa que la dels anys vuitanta i els que voten tampoc.
- Exerceix com a metgessa a l'hospital de Palamós. Com ha quedat el servei sanitari públic després de la crisi i les retallades?
- El lloc on treballo és molt interessant perquè és el que té més integrat el servei sanitari. L'assistència primària, els dispensaris de pobles petits, els centres sociosanitaris, els de rehabilitació, tot això i l'hospital formen part d'una mateixa estructura: comparteixen història clínica, programes, professionals... Catalunya té un model en què diferents operadors concorren en un mateix objectiu, que és dotar-se d'una xarxa en què cada capital de comarca, com a mínim, té un hospital. Això no hi és en altres indrets de l'estat. És possible perquè Generalitat, ajuntaments, fundacions, institucions religioses (pensem en Sant Joan de Déu, que és un centre pediàtric de referència mundial) més els hospitals d'alta tecnologia de la gran capital han creat una xarxa molt potent.
- I aquesta xarxa ha resistit bé?
- Això ha fet que els anys vuitanta i noranta s'hagi pogut dir que el model català era un èxit. Els indicadors sanitaris ens ho deien. Cal dir que la crisi ens ha empitjorat. Si parlem de l'àrea metropolitana, en algunes zones i barris l'esperança de vida ha baixat. És un fenomen global. A Grècia, l'esperança de vida ha baixat. El problema del sistema sanitari és que necessita un nou horitzó. Tenim els hospitals però cal mantenir les inversions i l'esforç, i confiar, com es va fer els anys vuitanta, en els espais de caràcter comarcal que permeten que els hospitals importants siguin capdavanters en trasplantaments i àrees especialitzades. Això és possible perquè els hospitals comarcals resolen la resta de patologies.
- Va ser durant dècades una dirigent important del PSC. Després va entrar al Moviment d'Esquerres (MES). On és ara Montserrat Tura?
- En realitat, vaig abandonar el PSC i MES el mateix dia. Vaig mantenir la militància socialista tot i haver-me incorporat al que vam dir Moviment Catalunya, dins d'un projecte que més tard es va conèixer com a Moviment d'Esquerres. El dia que vaig decidir deixar la militància política vaig deixar les dues coses.
- I en aquests moments on es troba?
- Formo part d'una extensa munió de persones que ens sentim orfes, que sabem que la política és un projecte col·lectiu i que ningú ens acaba de representar del tot.
- Com veu el futur de l'espai que el PSC va voler representar durant un temps i que podem anomenar la socialdemocràcia catalana?
- Recordo ara que a Raimon Obiols no li agradava parlar de socialdemocràcia. Preferia socialisme democràtic. Opinava que la socialdemocràcia es basa massa en la idea que l'Estat t'ho fa tot i ell propugnava més implicació social per part dels ciutadans. Un dels grans reptes de la socialdemocràcia és que la globalització econòmica i l'era digital han afeblit el paper dels estats nació com a espais on es feia política de redistribució de la renda. La política impositiva s'ha fet més complicada. L'eix econòmic s'està desplaçant des d'Europa fins a l'Extrem Orient. En el G-8, d'aquí a pocs anys, pot ser que no hi hagi cap estat europeu. Aquests haurien de ser els temes de debat de la socialdemocràcia.
- No se sent interpel·lada per ERC com a marca d'aquest espai ideològic?
- Si em sentís interpel·lada, aniria al local del partit a demanar l'afiliació, com vaig fer en el seu moment amb el PSC. Altra cosa és participar en debats o actes públics.
Montserrat Tura: "Vaig definir Interior com el departament de la tendresa". Foto: Josep M Montaner
- Ha estat responsable de departaments sensibles, com Interior i Justícia. Com s'ho va fer per sobreviure a la conselleria d'Interior?
- No utilitzaria mai el verb sobreviure. Al contrari. Vaig aprendre molt d'aquella etapa. Vam fer coses interessants. És el Departament que té cura dels ciutadans i que els protegeix, i que a vegades no abasta tot el que voldria. Quan no arriba fins a l'últim racó, es produeixen tragèdies humanes: focs forestals, accidents en els quals moren criatures, agents de seguretat que perden la vida... Descobreixes també la brutalitat de l'ésser humà. Jo havia definit Interior com el departament de la tendresa.
- Tendresa? És nou, això.
- Sí. Qui protegeix els ciutadans? Qui els va a buscar quan es perden per la muntanya? Qui mira d'atendre'ls després d'un acte violent? És un Departament imprescindible pel funcionament d'una societat en què, vulguem o no, el mal existeix. L'infortuni existeix. El crim organitzat és molt poderós en aquests moments i està en condicions de posar en escac estats de dret. Potser no en som conscients. Per exemple, un país com Mèxic té moltes dificultats per mantenir el principi d'autoritat democràtica. S'ha de tenir una mirada internacional dels problemes.
- Què recorda més d'Interior?
- Va ser una etapa molt creativa: vam desplegar els Mossos d'Esquadra a l'àrea metropolitana i les comarques més poblades. Va ser quan Catalunya es va adonar que tenia una policia. Es va elaborar un pla de policia integral de Mossos i policies locals, que deu estar en algun calaix. Vam modificar la secretaria de Seguretat Pública, perquè enteníem que el concepte de seguretat no era només una qüestió policial, sinó que també implicava altres àmbits, com el disseny i la regeneració urbana.
"Un avalot és un avalot, encara que el provoquin els teus, i no es pot permetre que ningú trenqui un cordó policial"
- Com ha viscut la polèmica recent sobre l'actuació dels Mossos en les concentracions antifeixistes i el posterior ultimàtum del president Torra al conseller Buch?
- Jo em reitero en algunes coses que hem de tenir clares. Un avalot és un avalot, encara que sigui dels teus. O això ho veus clar o no ho faràs bé. No es pot permetre que ningú trenqui un cordó policial. Quan això passa, la policia actua. Les idees feixistes o d'ultradreta, que ens han de preocupar, i molt, es combaten des de tots els altres departaments governamentals, però no des del que gestiona el cos policial. Altra cosa és quan es donen activitats il·legals vinculades a l'extrema dreta. A Barcelona hem tancat una llibreria vinculada a grups nazis.
- Creu que hi ha algun problema a la Brimo?
- En tot cos de 17.000 persones trobarem algú que no fa les coses amb la cura que voldríem. Però per reconduir aquestes situacions has de deixar clar al conjunt de l'organització quin és el seu horitzó i quina és la filosofia del cos. En aquest sentit, és interessant la llei orgànica de cossos i forces de seguretat de l'Estat del 1986, feta des del record del que va ser la repressió franquista. És un text que deixa molt clara la imparcialitat i la neutralitat dels membres dels cossos policials. Això ha de valer tant pels qui criden "¡A por ellos!" com pels qui a Catalunya pensen que els Mossos han d'estar al servei d'una determinada idea política. La llei també diu que els membres dels cossos de seguretat han de mostrar un tracte "esmerado", que no sé traduir al català, perquè "esmerado" sembla més que acurat.
"Si el sobiranisme té atribucions d'autogovern, les ha d'exercir"
- Abans de consellera va ser alcaldessa de Mollet, reelegida en diversos mandats. I en el seu camp professional, la medicina, havia estat directora de l'hospital comarcal de Palamós. Vostè ha estat una dona de govern. A l'independentisme que ocupa l'executiu li falta cultura de govern?
- La història del catalanisme polític és la d'una comunitat nacional que anhela quotes d'autogovern fins a la llibertat plena, i que es basa en el plantejament que, si ens podem autogovernar, ho farem bé. No és una casualitat que el catalanisme polític neix en paral·lel a institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, a la millor escola d'arquitectura catalana, als qui recuperen el dret civil català, a l'obra de Pompeu Fabra. A l'eclosió dels grans productors de qualitat en totes les disciplines. Bé, jo crec que el catalanisme ha perdut l'afany de governar bé. El sobiranisme, o el catalanisme, posem-li el nom que vulguem, tot allò que vol posar en valor la comunitat nacional catalana que anhela ser lliure, ha d'estar disposat quan té atribucions de govern, a exercir-les. No és ara el primer cop que el catalanisme té una expressió independentista. Pensem en Macià, clarament. Però tots subscrivien la idea de ser l'avantguarda del món en totes les disciplines.
Montserrat Tura valora l'actualitat política en la conversa amb NacióDigital. Foto: Josep M Montaner
- Es pot dir que són situacions molt diferents.
- No es pot mimetitzar el que es va fer fa cent anys, però ho hem de conèixer. Però si pensem en Prat de la Riba, ell tenia uns profunds coneixements jurídics. És qui li diu al govern central que el 1882 es va aprovar una normativa que obria la porta a la mancomunitat de diputacions, i que Catalunya la volia aplicar. Ell té una idea de país i la Mancomunitat crea un munt d'institucions.
- També va ser consellera de Justícia i va impulsar la política penitenciària.
- Molts equipaments penitenciaris es van fer quan jo era consellera. Vam tenir clar que si teníem la competència en presons, no podíem tenir la gent amuntegada com estava. Una de les decisions que vam prendre va ser soldar un quart nivell de lliteres a la presó de Tarragona. No sabíem on posar la població reclusa. Era indigne com teníem la gent privada de llibertat.
- S'imaginava que a les presons catalanes hi hauria un dia polítics independentistes?
- Mai vaig pensar que tindrien aquest ús.
- Des d'algun sector de l'independentisme s'ha dit, referint-se als presos polítics, que "nosaltres tenim les claus de les presons". Què en pensa?
- Aquestes coses expressen com ens costa a vegades pensar en estructures d'Estat. Algú amb sentit d'estat no ho diria mai això. L'estat espanyol ha estat incapaç al llarg dels segles d'entendre el sentiment català, però Catalunya s'ha mantingut tan allunyada dels centres de poder que li costa entendre com s'organitzen els pilars de l'Estat. Un d'ells és el sistema penitenciari. El dia que s'entri o se surti de la presó per simpaties polítiques ja no serà un sistema penitenciari, serà una altra cosa.
- El 2011 va ser aspirant a la candidatura socialista a l'Ajuntament de Barcelona. L'alcaldia de Barcelona la continua atraient?
- Bé, jo el que diria és que ara ja no es criticaria que volgués aspirar a alcalde de Barcelona algú de l'àrea metropolitana, ara que ens ha vingut un senyor [Manuel Valls] que ve... d'on va ser alcalde?
- D'Evry, a prop de París.
- Ara m'ho miro de lluny. Però continuo pensant en les ciutats com a gran espai de transformació. Així com els estats nació estan en crisi, les ciutats tenen poder polític, però potser no l'utilitzen. Els ajuntaments estan acomplexats. Però el futur serà de les ciutats i tornarem a veure reunions de grans conurbacions urbanes.
- Però Barcelona l'atrau.
- Barcelona m'atrau com a model de ciutat mediterrània, amb mar, amb activitats culturals, on ha passat de tot, amb un recinte amurallat hiperdens, amb l'Eixample. No hi ha cap ciutat que hagi fet un eixample com el de Cerdà. Però els períodes de grandesa no signifiquen que sempre hagi de ser així. Es fan passes enrere, com va ser amb el desarrollisme del franquisme. Avui, Barcelona ja és molt més, és tota l'area metropolitana amb més de 30 municipis, el que té servituds i grandeses. Em queixaria pel fet que Barcelona potser no s'adona que sense el preu que paguem les ciutats del seu entorn no tindria tren d'alta velocitat, que passa pels nostres municipis però no para, gasoductes que no ens serveixen a nosaltres, autopistes d'alta velocitat, etc.
"Manuel Valls ha de trobar formes de fer-se sentir que no siguin esperpèntiques"
- Com veu la candidatura de Manuel Valls?
- No el desmereixo. Algú que ha estat primer ministre de la República francesa ha de tenir bagatge personal. Però a vegades el veig una mica esperpèntic. Aquests dies ha aconseguit que parlem més d'ell que dels guanyadors dels premis Nadal i Josep Pla, però sembla que tingui un ego desbocat que necessita fer-se sentir. Però ha de trobar altres maneres de fer-se sentir que no siguin esperpèntiques. No està disposat a reconèixer Catalunya com a nació, cosa que reconeixen lleis orgàniques. Algú li hauria d'explicar perquè, si no, se situa al marge de la llei que tant proclama.
- El tema de la inseguretat treu el cap en l'opinió i en els baròmetres. És un dels temes als quals precisament Valls recorre. Creu que la inseguretat és un problema real de la ciutat?
- Els governs tenen dificultats quan l'oposició els critica coses que, ni que sigui només en part, són certes. Les estadístiques -no enquestes- sí que assenyalen un increment sensible dels delictes a la ciutat.
"Colau arriba molt afeblida a les eleccions perquè la ciutat li ha passat pel damunt"
- Com creu que Ada Colau arriba a les eleccions?
- Hi arriba molt afeblida. Colau és un fenomen polític molt interessant. Sorgeix dels moviments de base. Aquí cal dir que molts alcaldes de l'inici dels ajuntaments democràtics veníem de moviments de base, això ja estava inventat. Però Colau guanya contra pronòstic, s'atreveix en un consistori sense majoria. Es diposita en ella certa esperança. Crec que en la primera meitat del mandat ho intenta, i en la segona la ciutat li passa pel damunt. Perquè les ciutats no són el que tu vols. I se li han empantanegat molts temes. No pot ser que per fer una ordenança de terrasses passis una legislatura sencera.
- Ernest Maragall li sembla un bon alcaldable?
- És l'home sense defalliment. Altra cosa és si aconseguirà o no entusiasmar els votants. Entre altres coses perquè els qui ens hem presentat moltes vegades a unes eleccions ens pensem que l'electorat no canvia. I no és veritat. Un electorat és una cosa molt dinàmica. Hi ha persones que abans ens votaven i ara ja no hi són, ens han deixat. I s'han anat incorporant noves persones que han fet divuit anys, o han vingut persones de fora a instal·lar-se a la ciutat. Creure de manera simplista que el cognom Maragall pot arrossegar el que havia arrossegat els anys vuitanta seria erroni. La ciutat no és la mateixa que la dels anys vuitanta i els que voten tampoc.
Montserrat Tura: "El sistema sanitari català necessita un nou horitzó". Foto: Josep M Montaner
- Exerceix com a metgessa a l'hospital de Palamós. Com ha quedat el servei sanitari públic després de la crisi i les retallades?
- El lloc on treballo és molt interessant perquè és el que té més integrat el servei sanitari. L'assistència primària, els dispensaris de pobles petits, els centres sociosanitaris, els de rehabilitació, tot això i l'hospital formen part d'una mateixa estructura: comparteixen història clínica, programes, professionals... Catalunya té un model en què diferents operadors concorren en un mateix objectiu, que és dotar-se d'una xarxa en què cada capital de comarca, com a mínim, té un hospital. Això no hi és en altres indrets de l'estat. És possible perquè Generalitat, ajuntaments, fundacions, institucions religioses (pensem en Sant Joan de Déu, que és un centre pediàtric de referència mundial) més els hospitals d'alta tecnologia de la gran capital han creat una xarxa molt potent.
- I aquesta xarxa ha resistit bé?
- Això ha fet que els anys vuitanta i noranta s'hagi pogut dir que el model català era un èxit. Els indicadors sanitaris ens ho deien. Cal dir que la crisi ens ha empitjorat. Si parlem de l'àrea metropolitana, en algunes zones i barris l'esperança de vida ha baixat. És un fenomen global. A Grècia, l'esperança de vida ha baixat. El problema del sistema sanitari és que necessita un nou horitzó. Tenim els hospitals però cal mantenir les inversions i l'esforç, i confiar, com es va fer els anys vuitanta, en els espais de caràcter comarcal que permeten que els hospitals importants siguin capdavanters en trasplantaments i àrees especialitzades. Això és possible perquè els hospitals comarcals resolen la resta de patologies.