12
de febrer
del
2019
Actualitzat
a les
8:17h
Manuel Marchena (Las Palmas de Gran Canària, 1959) és un home de carn i ossos, i si el punxen, segur que sagna. Però la seva figura se situa per sobre del bé i del mal al Tribunal Suprem, aspirant com era a la cadira de Carlos Lesmes al capdavant del Poder Judicial. Per a alguns, el president de la sala segona del Tribunal Suprem és el protector de Pablo Llarena -instructor de la teoria de la rebel·lió amb violència-; per a d'altres, l'àngel de la guarda de la unitat d'Espanya. Marchena presideix el tribunal del judici de l'1-O i serà un dels grans protagonistes dels propers mesos.
Marchena és de carn i ossos, sí. Té una vida personal discreta, amb interessos poc cridaners fora dels jutjats. La música és una de les seves principals aficions, especialment l'òpera -motiu pel qual visita regularment el Teatre Real de Madrid-. I també és amant de l'exercici físic i de la natació, que intenta practicar regularment. Segurament aquell canari, responsable i estudiós que anhelava trepitjar la península no s'hagués imaginat mai on arribaria empès per la seva ambició.
Criat a Al-Aaiun, la capital no oficial del Sàhara Occidental, Marchena va tenir una infància particular. Fill de mestra i de legionari, i amb grans capacitats per a l'estudi, va créixer amb l'ànsia de desenvolupar els seus coneixements en territori espanyol. És per aquest motiu que, quan es va produir el replegament militar d'Espanya al Marroc, els seus pares el van enviar a la Universitat de Deusto de Bilbao. Allà va conèixer la seva dona i, poc després, el món de la Fiscalia el va catapultar.
El magistrat canari va accedir a la presidència de la sala penal del Tribunal Suprem el setembre del 2014. La seva elecció va estar envoltada de polèmica. El jutge arrossegava de feia anys fama de jutge proper als poders polítics. En el sector conservador de la judicatura es dibuixen dues escoles diferenciades: una de més corporativista, més autònoma del poder executiu, i una altra de molt sensible a les pressions externes. El magistrat sempre ha estat ubicat en aquest últim sector.
Marchena, però, no pertany a la poderosa Associació Professional de la Magistratura (APM), que aplega el gruix del sector conservador. Va arribar a Madrid des de la Fiscalia de les Canàries. I ho va fer de la mà d’Eligio Hernández, nomenat fiscal general de l’Estat pel govern de Felipe González, que el va col·locar a la secretaria tècnica del ministeri públic. Un nomenament, el d’Hernández, que va ser molt censurat des de l’oposició, amb el PP al davant, per la seva proximitat al PSOE. Era cert, tan cert com que Marchena li va agafar gust als despatxos de la Fiscalia General de l'Estat. Quan el PP va guanyar les eleccions, Hernández va marxar, però ell s'hi va quedar.
A punt d'arribar al cim de la judicatura
Durant els últims mesos, Marchena ha tingut gairebé a tocar el càrrec més important i elevat de la judicatura. Quan ja semblava que tenia a les mans la presidència del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem -arran d'un pacte entre el PSOE i el PP, en què els socialistes acceptaven el mal menor que suposava el jutge a canvi d'una majoria progressista al Poder Judicial-, els missatges a través de WhatsApp del portaveu popular al Congrés, Ignacio Cosidó, ho van dinamitar.
Les paraules de Cosidó indicaven que, amb el pacte, controlarien el CGPJ "des del darrere", un fet que va posar en entredit la independència del magistrat. Arran d'aquest fet, qui havia esdevingut home de consens triat pel bipartidisme espanyol per rellevar Carlos Lesmes es va veure obligat a presentar la seva renúncia. En un comunicat, Marchena va presentar-se com una figura aliena al pacte, tot i que resulta poc versemblant que desconegués l'aliança de PSOE i PP per col·locar-lo al capdavant del Poder Judicial.
D'Atutxa a Garzón
La trajectòria judicial de Marchena ha inclòs casos d'impacte mediàtic. El president de la sala penal del Suprem va convertir-se en el braç dret de Jesús Cardenal, fiscal general designat per José María Aznar i exponent de l’ala més reaccionària de la judicatura. D’allà va passar a la Fiscalia en cap del Suprem, entre 2004 i 2007, quan va entrar com a magistrat a l'alt tribunal. Va ser aquí quan va destacar com a ponent i instructor de casos molt mediàtics i polititzats.
El cas Atutxa va ser un dels més destacats. L’any 2008, Marchena va ser ponent de la sentència que va condemnar l’expresident del Parlament basc a un any i mig d’inhabilitació per no dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc havia absolt Juan Mari Atutxa però Manos Limpias va recórrer i el Suprem el va condemnar. L’argumentació d’Atutxa, que no va poder complir l’ordre de dissolució, no va ser acceptada, i finalment el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) la va tombar.
El magistrat també va actuar en dos dels tres processos contra Baltasar Garzón, que va ser apartat de la carrera judicial quan el Suprem va condemnar-lo per prevaricació per haver ordenat escoltes telefòniques entre acusats i advocats de la trama Gürtel. També va intervenir en els cas obert contra Garzón pel cobrament d'uns cursos realitzats a Nova York. El mateix Garzón ha denunciat en el seu llibre En el punto de mira(Planeta) l’actuació de Marchena en el procés que va dur a la seva inhabilitació per un període d'onze anys. La sentència sobre les escoltes de Gürtel es va emetre el febrer del 2012.
La culminació, el judici a l'1-O
En punt culminant de la carrera de Marchena serà el judici als dirigents sobiranistes. No obstant això, no és la primera vegada que el magistrat jutja un procediment penal vinculat amb la política catalana, ja que anteriorment també havia presidit la sala que va arxivar les denúncies de CDC contra l'exdirector de l'Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso i l'exministre d'Interior Jorge Fernández Díaz.
Marchena, que ha assumit la instrucció del Pablo Llarena en la causa de l'1-O, és ara el president del tribunal encarregat de jutjar els líders independentistes, on també s'integren Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral García, Juan Ramón Berdugo Gómez, Luciano Varela Castro, Ana María Ferrer i Andrés Palomo del Arco. Marchena intentarà rebatre amb la seva actuació al judici -que s'intueix formalment impol·luta- una afirmació que va fer sobre ell l'exfiscal anticorrupció Jiménez Villarejo, que el va descriure com un "perfecte ignorant que té una mala fe absoluta". Ha arribat, també, l'hora de Marchena.
Marchena és de carn i ossos, sí. Té una vida personal discreta, amb interessos poc cridaners fora dels jutjats. La música és una de les seves principals aficions, especialment l'òpera -motiu pel qual visita regularment el Teatre Real de Madrid-. I també és amant de l'exercici físic i de la natació, que intenta practicar regularment. Segurament aquell canari, responsable i estudiós que anhelava trepitjar la península no s'hagués imaginat mai on arribaria empès per la seva ambició.
Criat a Al-Aaiun, la capital no oficial del Sàhara Occidental, Marchena va tenir una infància particular. Fill de mestra i de legionari, i amb grans capacitats per a l'estudi, va créixer amb l'ànsia de desenvolupar els seus coneixements en territori espanyol. És per aquest motiu que, quan es va produir el replegament militar d'Espanya al Marroc, els seus pares el van enviar a la Universitat de Deusto de Bilbao. Allà va conèixer la seva dona i, poc després, el món de la Fiscalia el va catapultar.
El magistrat canari va accedir a la presidència de la sala penal del Tribunal Suprem el setembre del 2014. La seva elecció va estar envoltada de polèmica. El jutge arrossegava de feia anys fama de jutge proper als poders polítics. En el sector conservador de la judicatura es dibuixen dues escoles diferenciades: una de més corporativista, més autònoma del poder executiu, i una altra de molt sensible a les pressions externes. El magistrat sempre ha estat ubicat en aquest últim sector.
Marchena, però, no pertany a la poderosa Associació Professional de la Magistratura (APM), que aplega el gruix del sector conservador. Va arribar a Madrid des de la Fiscalia de les Canàries. I ho va fer de la mà d’Eligio Hernández, nomenat fiscal general de l’Estat pel govern de Felipe González, que el va col·locar a la secretaria tècnica del ministeri públic. Un nomenament, el d’Hernández, que va ser molt censurat des de l’oposició, amb el PP al davant, per la seva proximitat al PSOE. Era cert, tan cert com que Marchena li va agafar gust als despatxos de la Fiscalia General de l'Estat. Quan el PP va guanyar les eleccions, Hernández va marxar, però ell s'hi va quedar.
A punt d'arribar al cim de la judicatura
Durant els últims mesos, Marchena ha tingut gairebé a tocar el càrrec més important i elevat de la judicatura. Quan ja semblava que tenia a les mans la presidència del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem -arran d'un pacte entre el PSOE i el PP, en què els socialistes acceptaven el mal menor que suposava el jutge a canvi d'una majoria progressista al Poder Judicial-, els missatges a través de WhatsApp del portaveu popular al Congrés, Ignacio Cosidó, ho van dinamitar.
Les paraules de Cosidó indicaven que, amb el pacte, controlarien el CGPJ "des del darrere", un fet que va posar en entredit la independència del magistrat. Arran d'aquest fet, qui havia esdevingut home de consens triat pel bipartidisme espanyol per rellevar Carlos Lesmes es va veure obligat a presentar la seva renúncia. En un comunicat, Marchena va presentar-se com una figura aliena al pacte, tot i que resulta poc versemblant que desconegués l'aliança de PSOE i PP per col·locar-lo al capdavant del Poder Judicial.
D'Atutxa a Garzón
La trajectòria judicial de Marchena ha inclòs casos d'impacte mediàtic. El president de la sala penal del Suprem va convertir-se en el braç dret de Jesús Cardenal, fiscal general designat per José María Aznar i exponent de l’ala més reaccionària de la judicatura. D’allà va passar a la Fiscalia en cap del Suprem, entre 2004 i 2007, quan va entrar com a magistrat a l'alt tribunal. Va ser aquí quan va destacar com a ponent i instructor de casos molt mediàtics i polititzats.
El cas Atutxa va ser un dels més destacats. L’any 2008, Marchena va ser ponent de la sentència que va condemnar l’expresident del Parlament basc a un any i mig d’inhabilitació per no dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc havia absolt Juan Mari Atutxa però Manos Limpias va recórrer i el Suprem el va condemnar. L’argumentació d’Atutxa, que no va poder complir l’ordre de dissolució, no va ser acceptada, i finalment el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) la va tombar.
El magistrat també va actuar en dos dels tres processos contra Baltasar Garzón, que va ser apartat de la carrera judicial quan el Suprem va condemnar-lo per prevaricació per haver ordenat escoltes telefòniques entre acusats i advocats de la trama Gürtel. També va intervenir en els cas obert contra Garzón pel cobrament d'uns cursos realitzats a Nova York. El mateix Garzón ha denunciat en el seu llibre En el punto de mira(Planeta) l’actuació de Marchena en el procés que va dur a la seva inhabilitació per un període d'onze anys. La sentència sobre les escoltes de Gürtel es va emetre el febrer del 2012.
La culminació, el judici a l'1-O
En punt culminant de la carrera de Marchena serà el judici als dirigents sobiranistes. No obstant això, no és la primera vegada que el magistrat jutja un procediment penal vinculat amb la política catalana, ja que anteriorment també havia presidit la sala que va arxivar les denúncies de CDC contra l'exdirector de l'Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso i l'exministre d'Interior Jorge Fernández Díaz.
Marchena, que ha assumit la instrucció del Pablo Llarena en la causa de l'1-O, és ara el president del tribunal encarregat de jutjar els líders independentistes, on també s'integren Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral García, Juan Ramón Berdugo Gómez, Luciano Varela Castro, Ana María Ferrer i Andrés Palomo del Arco. Marchena intentarà rebatre amb la seva actuació al judici -que s'intueix formalment impol·luta- una afirmació que va fer sobre ell l'exfiscal anticorrupció Jiménez Villarejo, que el va descriure com un "perfecte ignorant que té una mala fe absoluta". Ha arribat, també, l'hora de Marchena.