«Silvio (y los otros)»: l'ocàs obscur d'una vida corrupta

"Jo sóc un home. Jo sóc l'àngel de la nit". La vida i obra política de l'empresari, megalòman i expresident del consell de ministres d'Itàlia és una incògnita obscura per a molts polítics, escriptors, periodistes i artistes que han volgut abraçar, de diferents maneres, els moviments d'un personatge tan pintoresc. Paolo Sorrentino, un dels millors directors contemporanis del cinema, s'ha atrevit amb aquesta obra cinematogràfica anomenada "Silvio (y los otros)".

El film es cura en salut des de bon principi, deixant clar que tot el contingut que surt durant el metratge esdevé "una coincidència amb la realitat", escenificant que és un guió "fictici". Així doncs, Sorrentino es protegeix l'esquena davant possibles querelles per part de Berlusconi i tots els implicats davant d'aquesta bufetada poètica, vulgar, sexual i histriònica contra un dels polítics més mediàtics de l'Europa contemporània.

La pel·lícula és un poema cinematogràfic d'estil purament Sorrentino, emmarcat en una estètica carregada de bellesa visual (com en tota obra del director italià), metàfores italianes barrejades amb fotogrames que esdevenen quadres gairebé renaixentistes i una molt, molt, molt elevada sexualitat. Toni Servillo encarna al polític que dóna sentit a tota la pel·lícula, a tot el metratge i a tot el guió.

"Silvio (y los otros)" no és un biopic convencional. Sorrentino ja va rodar un film sobre un "gran" polític italià, Giulio Andreotti (anomenada "Il Divo"), irradiant un estil poc convencional, amb una elevada estètica i una absència de guió sòlid per a persones, on tenia una gran vinculació política i històrica. En canvi, en aquesta pel·lícula sobre Berlusconi, fa una gran introspecció psicològica del personatge, de les seves carències, fins i tot de la seva obsessió mental, sobretot, amb el sexe.

L'altre gran personatge que apareix al film és en Sergio Morra (interpretat per Riccardo Scarmaccio) és una projecció fantasiosa dels suposats inicis d'un Berlusconi, però interactuant amb el veritable Berlusconi. És un home cridat per l'ambició del poder, ennuvolat de l'espiral de sexe, drogues i política superficial que planeja sobre la Itàlia de les últimes dècades.

El film de Sorrentino és llarg (una durada de dues hores i mitja es pot fer farragosa per a un elevat públic no familiaritzat amb les seves pel·lícules) però que enlluerna a cada passa que fa. No és un producte sòlid, perquè només focalitza una etapa molt breu de Berlusconi: el seu ocàs, el seu Olimp en decadència, la seva por irracional a la mort, la seva negació absoluta a abandonar la seva posició extremament poderosa d'Itàlia.

La projecció del director italià és una gran crítica a Berlusconi, és una punyalada a l'obra política, empresarial i fins i tot vital del líder polític, que l'acaba col·locant davant del mirall i el converteix en una persona decadent, patètica i abandonada. Tot i això, el film, carregat de missatges metafòrics, d'una càrrega molt especialment italiana i bíblics, ens recorda que Berlusconi va ser una persona molt apreciada per una població poc crítica, absorbida per una classe política pobra, obscura i abandonada a la corrupció.

Silvio, però, és alfa i omega. És la Itàlia poderosa que no renuncia a si mateixa però es fa fàstic a si mateix. Ell, però, és un home convencional. És l'àngel de la nit. I és un somriure incòmode, pervertit i carregat de malícia. I els altres (los otros), es nodreixen d'ell, acabant tots consumits per Berlusconi.