​Un senyor de Barcelona

La ciutat de la veu de Perry Mason

«Barcelona, impressionant escola de dobladors. Històrica, de fet. Fa dos dies un d’ells ens va deixar. Es deia Josep Maria Ullod i escoltar-lo ni que fos un segon era viatjar immediatament a laberints de l’imaginari més íntim»

per Toni Vall, 3 de gener de 2019 a les 07:06 |
Perry Mason | ND
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de gener de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Barcelona, ciutat de dobladors. Millor dit, actors de doblatge, com a ells els agrada que els anomenin. Sí, aquelles persones que deixen la seva veu als actors de les pel·lícules i les sèries estrangeres. Aquelles persones que han de fer encaixar les seves síl·labes a llavis aliens que pronuncien un altre idioma, amb intencions diverses i inflexions estranyes. Barcelona, impressionant escola de dobladors. Històrica, de fet. Fa dos dies un d’ells ens va deixar. Es deia Josep Maria Ullod i escoltar-lo ni que fos un segon era viatjar immediatament a laberints de la memòria, del subconscient, de l’imaginari més íntim. Per què? Home, doncs perquè era la veu de Perry Mason. I això són paraules majors. La recordeu, oi?

La sèrie és un clàssic de TV3. Des que era en blanc i negre, amb un jove Raymond Burr fins que, ja gran, amb barba blanca i cadira de rodes es va entossudir en continuar donant vida al que va ser el paper de la seva vida. I Ullod, sempre fidel, oficiava tots els seus casos amb la veu greu o majestuosa. I també els d’Ironside, i tant que sí! Poques vegades hem tingut un actor tan associat a una veu. Ha passat també amb Woody Allen i Joan Pera i amb Clint Eastwood i Constantino Romero, per exemple. Tancar els ulls, pensar en un actor i en les seves pel·lícules i que et vingui al cap una veu en català o en castellà. És la força del doblatge.



És aquest un món paradoxal en la seva més pura essència perquè si alguna cosa ens agrada als cinèfils és escoltar la veu original dels actors. Perquè està clar que les seves creacions no són completes sense el seu instrument vocal. És de calaix. Però hi ha alguna cosa, un intangible que fa que també ens estimem algunes de les pel·lícules que hem vist doblades. És alguna cosa que té a veure amb les primeres vegades, amb les descobertes, amb aquelles vegades que vèiem un western o una pel·li d’aventures un dissabte al vespre o un diumenge a la tarda després de dinar. Eren pel·lícules doblades i ens quedàvem amb aquelles veus a la memòria. I quan les tornàvem a veure perquè les tornaven a emetre un dissabte al vespre o un diumenge havent dinat, ens en recordàvem.

I escoltàvem les veus de grans actors de doblatge catalans que parlaven en castellà i que tenien el llit plegable muntat a un quartet dels vells estudis de La Voz de España a l’Avinguda Tibidabo. Es pot dir que hi vivien de tant com hi treballaven. Persones com la gran Elsa Fàbregas –per sempre l’Escarlata O’Hara d’Allò que el vent s’endugué i milers de papers més- o com la gran Maria Lluïsa Solà o  Rosa Guiñón o Marta Padován o Glòria Roig o Marta Martorell –la senyora Fletcher!- o Elvira Jofre.

Em sembla bonic que Barcelona, entre les seves múltiples i infinites facetes, és també la ciutat dels dobladors. I la ciutat de la veu de Perry Mason, esclar

I si parlem d’ells, doncs l’enorme Juan Manuel Soriano, que va ser una figura de la ràdio i acostumava a deixar-li la veu a Rock Hudson, a Gregory Peck i a Kirk Douglas. O el no menys enorme Joaquín Díaz, impossible comptar la barbaritat de doblatges que va fer. Em quedo amb en Higgins de Magnum, esclar. I qui era Magnum? Doncs José Luis Sansalvador, que es va afartar de doblar Robert Mitchum, per exemple.

I altres? Rogelio Hernández –sempre Jack Nicholson i Michael Caine-  Rafael Calvo, Manuel Cano, Felipe Peña –John Wayne. La llista seria interminable. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta ho doblaven absolutament tot. Fa uns mesos va morir el gran Pepe Mediavilla –el doblador històric de Morgan Freeman- i d’aquella generació queden en actiu Ricard Solans –el mític “Abogadooooo!” de Robert de Niro a El cabo del miedo- i sobretot Arsenio Corsellas, a qui tothom recorda pel J.R. de Dallas però que porta més de mig segle treballant sense parar davant el faristol i el micròfon.

Qui més podeu reconèixer? Doncs Lluís Posada sempre és Jim Carrey, Johnny Depp i John Cusack i Jordi Brau sempre és Tom Cruise i Tom Hanks. És un entreteniment que afina l’oïda, la memòria i la sensibilitat cinèfila encara que, repeteixo, pugui resultar paradoxal. Em sembla bonic que Barcelona, entre les seves múltiples i infinites facetes, és també la ciutat dels dobladors. I la ciutat de la veu de Perry Mason, esclar.

 

Josep Maria Ullod, la veu de Perry Mason

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació