02
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
19:46h
El llop ronda la democràcia espanyola. Ho apunten les enquestes -com la d'El Mundo- que auguren un desembarcament a gran escala de Vox al Congrés dels Diputats. I també els astròlegs de la Moncloa, que confien en la llei del pèndol per rendibilitzar la situació. Sense estructura i amb un programa primari, Vox ha aconseguit fer-se amb el comandament de la dreta des de l'extrema dreta. En part, gràcies a la cursa embogida protagonitzada per Rivera i Casado, que han acabat estavellant els seus bòlids a l'hort de Santiago Abascal. En part també, fruit del discurs de Felip VI, el rei que va voler emular el seu pare avalant el "tot s'hi val" contra l'independentisme. Tot i les veus dins del PP i de Ciutadans (Cs) que alerten del perill d'atiar un partit que els disputa l'electorat, avui bona part de la dreta mediàtica de l'Estat aplaudeix -com el 1936- un autoritarisme que promet posar ordre. Vox es ven com a remei ràpid, dràstic i barat contra la desintegració del vell ideal d'Espanya, i bona part de la societat espanyola el compra malgrat les contraindicacions clares per a la democràcia.
Vox, però, també genera unes alarmes dins i fora de l'Estat que l'estratega de capçalera del president espanyol, Iván Redondo, pretén utilitzar en benefici de la supervivència de Sánchez. El propi Redondo ho deixa anar quan se'l pregunta: "Tot ens porta a un esquema de primàries". Pensa l'assessor de Sánchez que els diferents actors polítics i els electors hauran d'acabar reforçant el bàndol que més els convingui. "O Vox o jo", dirà Sánchez als independentistes dubitatius, als progressistes podemitzats, als riveristes desenganyats i, sobretot, als socialistes temptats -un cop més- d'esborrar-se de la pugna contra les dretes. És l'evolució d'aquell vell eslògan del PSC, que el 2008 advertia: "Si tu no hi vas, ells tornen". El missatge va donar 25 escons a Carme Chacón. Ara a aquella amenaça amb el rostre d'Aznar s'hi suma el 155 perpetu, la reversió de l'Espanya social i el retorn al franquisme sociològic. Una dicotomia que reforça els pols (Sánchez i Vox) i que vol obligar tots els actors a prendre partit i a guardar les propostes de màxims, les reivindicacions històriques i les urgències a l'altell, no fos cas que esberlin l'invent.
És l'estratègia de Sánchez, que ja va utilitzar la seva extrema debilitat per silenciar els barons amenaçant amb un 'superdiumenge' el 26 de maig on coincidissin les eleccions autonòmiques i municipals amb les espanyoles. El seu missatge marca ara el debat intern dels partits independentistes, que en ple impacte del judici hauran de fer un exercici de maduresa -en un o altre sentit- i decidir si mantenen, o no, la respiració artificial a l'executiu del president espanyol. D'aquí la pugna entre la vicepresidenta del PDECat, Míriam Nogueras, i el secretari d'organització del partit, Ferran Bel, tots dos membres d'un grup parlamentari a Madrid profundament dividit sobre l'estratègia que cal seguir a la capital de l'Estat. Waterloo contra els pragmàtics, una batalla pendent de resolució que pot acabar donant ales al retorn d'Artur Mas, l'últim líder suposadament capaç de cosir el partit. I d'aquí també els dubtes a ERC, que aspira a trobar a mig camí entre la governabilitat i la reivindicació un encaix que permeti un acord global i, potser, obtenir el suport del PSC als comptes al Parlament.
El "Si tu no hi vas, ells tornen", però, és un pedaç en la resolució del conflicte català. Un xut endavant que permet a Sánchez situar qualsevol proposta política de fons més enllà dels pròxims comicis. El president espanyol hi veu una via per sobreviure, obtenir suports a baix cost, i forçar ERC i PDECat a trencar el relat que fins ara havien defensat davant les seves pròpies bases. Un combo que funcionaria a la perfecció si no fos perquè els seus interlocutors saben tan bé com ell que és capaç de seguir governant sense suports i sense pressupostos. Perquè la seva autèntica prioritat no és l'aprovació dels comptes, ni la resolució del conflicte a Catalunya, sinó bastir -durant tants mesos com sigui possible- una alternativa que li permeti encarar amb condicions les pròximes eleccions.
Vox, però, també genera unes alarmes dins i fora de l'Estat que l'estratega de capçalera del president espanyol, Iván Redondo, pretén utilitzar en benefici de la supervivència de Sánchez. El propi Redondo ho deixa anar quan se'l pregunta: "Tot ens porta a un esquema de primàries". Pensa l'assessor de Sánchez que els diferents actors polítics i els electors hauran d'acabar reforçant el bàndol que més els convingui. "O Vox o jo", dirà Sánchez als independentistes dubitatius, als progressistes podemitzats, als riveristes desenganyats i, sobretot, als socialistes temptats -un cop més- d'esborrar-se de la pugna contra les dretes. És l'evolució d'aquell vell eslògan del PSC, que el 2008 advertia: "Si tu no hi vas, ells tornen". El missatge va donar 25 escons a Carme Chacón. Ara a aquella amenaça amb el rostre d'Aznar s'hi suma el 155 perpetu, la reversió de l'Espanya social i el retorn al franquisme sociològic. Una dicotomia que reforça els pols (Sánchez i Vox) i que vol obligar tots els actors a prendre partit i a guardar les propostes de màxims, les reivindicacions històriques i les urgències a l'altell, no fos cas que esberlin l'invent.
És l'estratègia de Sánchez, que ja va utilitzar la seva extrema debilitat per silenciar els barons amenaçant amb un 'superdiumenge' el 26 de maig on coincidissin les eleccions autonòmiques i municipals amb les espanyoles. El seu missatge marca ara el debat intern dels partits independentistes, que en ple impacte del judici hauran de fer un exercici de maduresa -en un o altre sentit- i decidir si mantenen, o no, la respiració artificial a l'executiu del president espanyol. D'aquí la pugna entre la vicepresidenta del PDECat, Míriam Nogueras, i el secretari d'organització del partit, Ferran Bel, tots dos membres d'un grup parlamentari a Madrid profundament dividit sobre l'estratègia que cal seguir a la capital de l'Estat. Waterloo contra els pragmàtics, una batalla pendent de resolució que pot acabar donant ales al retorn d'Artur Mas, l'últim líder suposadament capaç de cosir el partit. I d'aquí també els dubtes a ERC, que aspira a trobar a mig camí entre la governabilitat i la reivindicació un encaix que permeti un acord global i, potser, obtenir el suport del PSC als comptes al Parlament.
El "Si tu no hi vas, ells tornen", però, és un pedaç en la resolució del conflicte català. Un xut endavant que permet a Sánchez situar qualsevol proposta política de fons més enllà dels pròxims comicis. El president espanyol hi veu una via per sobreviure, obtenir suports a baix cost, i forçar ERC i PDECat a trencar el relat que fins ara havien defensat davant les seves pròpies bases. Un combo que funcionaria a la perfecció si no fos perquè els seus interlocutors saben tan bé com ell que és capaç de seguir governant sense suports i sense pressupostos. Perquè la seva autèntica prioritat no és l'aprovació dels comptes, ni la resolució del conflicte a Catalunya, sinó bastir -durant tants mesos com sigui possible- una alternativa que li permeti encarar amb condicions les pròximes eleccions.