filiprim

«Generació D», entre Antoine Doinel i «Boyhood»

«És colpidor veure créixer algú, tenir proves visuals de la seva evolució, dels seus canvis físics i emocionals. Per això ens agrada de tant en tant remenar les fotos velles»

per Toni Vall , 2 de gener de 2019 a les 11:00 |
El Marc, un dels protagonistes del programa | TV3
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de gener de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des de 1989. Tres dècades. Cada set anys. Una mida molt ben triada. Cinc seria poc. Deu massa. La variable temporal és el moll de l’os, el que injecta tot el sentit global a Generació D. Abans, quan vam conèixer les primeres vegades als seus protagonistes, set anys era molt, una eternitat. Quan en trens entre trenta i quaranta, set és una nimietat, amb prou feines un cop d’aire que s’escola entre les vivències i el dia a dia. Aquesta realitat, punyent i desconcertant, és l’intangible més bèstia del Generació D emès ahir per Sense ficció: als seus protagonistes, per norma general, no els ha passat gran cosa des de l’últim cop que els vam veure.

L’excepció més gran és la Neus, a qui una decepció professional ha fet canviar radicalment de filosofia de vida. La resta més o menys estan igual. Els que tenen fills ja els tenien el 2011. Els canvis de feina, els efectes de la crisi, els vaivens emocionals. Tot dins d’una normalitat gens enfarfegant.

 


Alguns detalls? Doncs comprovar, per exemple, l’evolució de les creences del Carles: des de l’agnosticisme dels quinze anys a la vida religiosa dels quaranta. També la crisi dels quaranta experimentada per en Carles. O que en Dani manté intacta la seva filosofia de vida: “Visc com si tingués vint-i-dos anys”. O que hem conegut els dos fills ja majors d’edat de l’Anna. O que dos d’ells han viscut ben a prop el cop fatal d’una malaltia dins la família més propera.

A mi, Generació D em fa pensar en dos referents. El primer és Antoine Doinel, aquell personatge imaginat per François Truffaut que vam conèixer per primer cop a Els 400 cops, quan tenia dotze o tretze anys i que després vam veure com creixia, com s’enamorava i com s’equivocava a L’amor als vint anys, Petons robats, Domicili conjugal i L’amor en fuga.


El cinema i el temps, el cinema i la vida, el cinema i les persones. L’altre referent és molt més recent: el Boyhood de Richard Linklater. El nen que creix davant la càmera durant dotze anys, es fa adolescent i quasi entra a l’adultesa. El pas del temps concentrat en una porció de vida.
 

Ellar Coltrane interpreta a Mason a "Boyhood" Foto: Sundance Institute/IMDb



És colpidor veure créixer algú, tenir proves visuals de la seva evolució, dels seus canvis físics i emocionals. Per això ens agrada de tant en tant remenar les fotos velles. I per això també ens commou. Per això sempre tenen tant èxit aquesta mena d’idees: “Es fotografia cada dia durant quinze anys”, “Fa fotos a la seva dona des que li diagnostiquen el càncer fins que se’n va d’aquest món”, “Quatre germans es fotografien cada any durant quaranta anys”. Aquestes coses atrapen. El pas del temps ens inquieta, ens encurioseix, ens interessa.

Al final del reportatge, la trobada dels set. No s’havia produït mai i era, a priori una bona idea. Llàstima que no acabés de concretar-se en gran cosa. Llàstima que no anés gaire més enllà, que no li poguessin treure una mica més de suc. I pel futur? Doncs l’Anna potser és àvia d’aquí a set anys. La Cristina seguirà vivint a Irlanda. I el Carles preveu que la seva vida continuarà sent “normal”. Aquesta normalitat és segurament el rastre distintiu més clar i alhora més clarivident que retrata Generació D, un programa fantàstic.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació