Barcelona i les inauguracions, segons Eduard Olivella

Feia temps que volia descobrir l’obra d’algú com Eduard Olivella. Ara, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que custodia el seu fons, ens ensenya una mostra del seu art fotogràfic. Les fotos d’Olivella són molt importants perquè ens parlen de cultura, de la cultura de Barcelona els anys setanta i vuitanta, així es diu l’exposició: Documentant cultura. Són importants perquè donen fe de concerts i d’exposicions que s’esdevenien en una ciutat que just sortia de la tenebra i algunes clarianes s’hi albiraven. Sempre m’ha semblat fascinant el món de les inauguracions, els festejos culturals i els vernissatges. Forma part del cerimonial que embolcalla la representació d’això que anomenem, amb majúscules, cultura. En aquests actes s’hi acostumen a veure fotògrafs i és un gust veure avui exposades les fotos d’un dels més rellevants.

Són les fotos de les inauguracions de la galeria Maeght del carrer Montcada de Barcelona, per la qual Olivella va treballar durant vint-i-cinc anys i d’on sorgeix un corpus creatiu impressionant, el moll de l’os de la mostra de l’AFB. Eduard Arroyo, Pere Portabella, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Pere Gimferrer, Andreu Alfaro, Joan Pere Viladecans, Carles Santos, Eduardo Chillida, Josep Palau i Fabre, Josep Tarradellas, Cesc, Joan Miró, Josep Maria Castellet, Octavio Paz, Hernández Pijuan, Ràfols Casamada... La nòmina és impressionant, les personalitats més rellevants de l’art català de l’últim mig segle.
 
Les fotos d’Olivella, en un expressiu blanc i negre tenen una estranya vivesa, una lluminositat festiva molt entranyable. M’agraden especialment dues fotos. La d’un homenatge a Rafael Alberti de maig de 1977 on veiem el poeta envoltat de persones entre les quals destaca un somrient Gregorio López Raimundo. I l’altra és de la inauguració d’una exposició de Francesc Català Roca, d’abril de 1990. Hi veiem el fotògraf envoltat de tres col·legues (i tres amics íntims) tan insignes com Oriol Maspons, Colita i Xavier Miserachs.

A la primera part de la mostra hi trobem una altra faceta també enlluernadora d’Olivella: les fotos de música. També va ser el fotògraf del Palau de la Música i va tenir la sort de poder contemplar i documentar una cosa extraordinària: el Festival de Jazz de Barcelona de principis dels anys setanta. Charles Mingus, Ray Charles, B.B. King, Miles Davies, Dizzy Gillespie, John Lee Hooker, Duke Ellington, Sonny Rollins, Count Basie, Sarah Vaughan... I potser et preguntes: Tota aquesta gent va passar per Barcelona? Doncs sí! I per què no se’n té més coneixement d’aquesta barbaritat? Doncs no ho sé, però l’objectiu i la mirada d’Olivella estaven allà i ara se’ns serveix amb elegància i distinció. Algunes de les fotos exposades, per cert, són originals revelats a l’època, cosa que li afegeix encara més pedigrí, cosa que és encara més preciosa.
 
També veiem a l’escenari del Palau a Rostropovitx, Rubinstein, Barenboim, Menuhin, Martorell, Ros Marbà, Caballé i Georges Moustaki. També veiem el mític Don Juan Tenorio del Born i els Stones a la Monumental. I avançada l’exposició, viatgem a alguns rodatges de pel·lícules. En la seva incansable recerca de nous estímuls, Olivella va fer la foto fixa en rodatges de Gonzalo Herralde, Vicente Aranda i Francesc Betriu. Especial connexió artística va tenir amb Bigas Luna i les fotos de Jamón Jamón no poden tenir més força, els colors no poden ser més espaterrants.

Pot passar desapercebut això que està passant a l’AFB, en una encantadora placeta d’El Born. És important que no sigui així, és important que es facin exposicions com aquesta, que es reivindiqui i es posi en valor l’obra de fotògrafs com Eduard Olivella, testimonis massa sovint oblidats de tanta vida viscuda, de tantes ciutats retratades i explicades pels ulls d’aquests professionals incansables, injustament considerats artesans, baules formulàries del procés de la informació i la documentació. Alguna cosa bona està passant quan se’ns explica que són artistes de la llum i la mirada, que el seu relat i la seva narrativa tenen un valor colossal.

No puc deixar de pensar-hi: les inauguracions, sí, quines porcions de temps i d’espai tan fascinants. I quina sort que hagin quedat atrapades per a la història.