26
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
21:26h
Recentment, el periodista José Antonio Zarzalejos explicava, en una entrevista a Nació Digital, que si es tornés a aplicar l'article 155 a Catalunya, seria molt diferent al que va imposar-se a l'octubre del 2017. Zarzalejos, molt ben informat del que es cou a altes instàncies de Madrid, posava un exemple sorprenent: "Seria com el règim que van instaurar els britànics a l'Ulster", referint-se a l'anul·lació de l'autonomia per un llarg període.
El PP i Ciutadans apel·len constantment a l'aplicació d'aquest article amb una llarga durada i atacant també temes com l'educació i els mitjans públics i l'han promès si guanyen. El president espanyol, Pedro Sánchez, no el veu per ara necessari però els seus barons, temerosos de les urnes, sí que abonen la tesi o il·legalitzar partits independentistes. Aquest diumenge, el periodista Pedro J. Ramírez, exponent de l'ala més furibunda de la dreta mediàtica, propugnava un 155 que durés vuit anys i posava l'exemple nord-irlandès. Què va passar a l'Ulster? A quin tipus d'intervenció es refereixen?
Bloody Sunday
Derry, 30 de gener de 1972. Associacions en defensa dels drets civils dels comtats de l'Ulster, que romanen sota domini britànic a Irlanda, convoquen una manifestació per protestar contra les detencions de sospitosos de pertànyer a l'IRA, l'organització armada que combat per la unificació de l'illa. A la ciutat de Derry, les autoritats prohibeixen que la mobilització de protesta surti dels barris irlandesos catòlics, l'anomenat Derry Lliure, cosa que és acceptada pels organitzadors. Però un petit grup travessa la zona i llança pedres contra les tropes de paracaigudistes enviades per Londres.
L'exèrcit britànic va respondre de manera brutal, disparant contra els manifestants a tort i a dret. Moriran 14 persones desarmades, algunes tirotejades per l'esquena. És l'anomenat Diumenge Sagnant, el Bloody Sunday, un dia que canviarà la història d'Irlanda del Nord i generarà uns ressentiments que duraran dècades. D'un dels barris de Derry, Bogside, era un dels líders històrics de l'IRA, Martin MacGuinness, mort l'any passat.
Londres intervé l'autonomia nord-irlandesa
A partir del Diumenge Sagnant, la situació a l'Ulster es radicalitza. Les activitats de l'IRA -fins aleshores relativament de baixa intensitat- s'incrementen. Les protestes contra l'actuació britànica s'estenen amb manifestacions en diverses ciutats europees i als Estats Units. A Londres governa el Partit Conservador i el primer ministre és Edward Heath, que encarrega una investigació que, farcida de mentides, assegura que els soldats van intervenir perquè van ser tirotejats.
La tensió que s'estén per Irlanda del Nord decideix a Heath a suspendre l'autonomia i imposar el govern directe a Belfast,l'anomenat direct rule. Era el 24 de març de 1972. La decisió va suposar una suspensió de l'Assemblea de l'IUlster i del govern autònom i que fos el govern britànic el que dirigís, des de Londres, Irlanda del Nord. En principi, Heath va anunciar que la suspensió duraria dotze mesos. Al final, però, van ser 26 anys!
No va ser fins als Acords de Divendres Sant, amb un tractat de pau entre totes les forces en conflicte, que l'Ulster va recuperar l'autonomia. Ho va fer, a més, d'una manera sorprenent, a través d'un acord de govern entre les dues forces més antagòniques, el Partit Democràtic Unionista de l'Ulster, partidari de romandre en el Regne Unit, i el Sinn Fein, la força de l'esquerra republicana irlandesa.
En el moment de suspendre l'autonomia, Heath va estudiar un pla per traslladar 300.000 catòlics irlandesos a la frontera amb la República d'Irlanda, de manera que la majoria unionista i protestant de l'Ulster quedés blindada. Finalment, va desar el projecte al calaix. L'autonomia va continuar suspesa independentment del color dels governs a Londres, fossin conservadors o laboristes. Val a dir que va ser el laborista Tony Blair qui, els anys noranta, va esperonar la resolució del conflicte.
Amb posterioritat, Londres va suspendre quatre cops l'autonomia: en el període 2002-07, l'any 2000 i en dues ocasions el 2001. En aquests casos va ser fruit de la impossibilitat que els partits nord-irlandesos fossin capaços de tancar acords de govern a l'Assemblea de l'Ulster. També després de les darreres eleccions va semblar que, davant de la paràlisi a Belfast, Londres podria tornar a intervenir.
Res és el que sembla: les diferències amb el 155
Alguns unionistes espanyols pensen en l'Ulster. Però el cert és que el significat de la direct rule de Londres és molt diferent del que va ser l'aplicació del 155. El govern autònom estava a Belfast en mans de Brian Faulkner i l'unionisme dur (majoritari a Irlanda del Nord). Malgrat la repressió britànica, una part de la comunitat catòlica irlandesa va veure amb alleugeriment que Londres apartés els protestants unionistes del poder.
Heath, amb tot, va intentar plantejar la intervenció com una sortida conciliadora, constituint una comissió assessora amb presència de tots els grups i confessions. En canvi, des de l'unionisme sempre es va veure amb malfiança el govern de Londres, a qui consideraven capaç d'una negociació amb el govern d'Irlanda d'esquena als unionistes. Paradoxalment, el poder autònom era vist per la minoria proirlandesa de l'Ulster com un instrument en mans dels unionistes.
Cameron admet la culpa del Diumenge Sagnant
Pel que fa al Bloody Sunday, no va ser fins al 2010, divuit anys després de la massacre, amb el conservador David Cameron al poder, que el Regne Unit va reconèixer, per fi, que els morts de gener del 1972 van ser víctimes innocents a mans de les tropes paracaigudistes i va demanar perdó en nom del Regne Unit. Va trigar, però al final la justícia es va obrir pas.
El cas d'Irlanda del Nord és un mal exemple i expressa la poca memòria històrica de la dreta espanyola, enderiada ara en 155 permanents. O de vuit anys. Amb les referències a Irlanda del Nord deixa al descobert, a més, la mentalitat colonial d'un sector de l'elit espanyola. En tot cas, per forçar semblances entre la situació catalana i la de l'Ulster caldria que a Catalunya hi hagués violència. Potser això explica les contínues referències a la "violència" que es viu als carrers i a les carreteres del país per part dels portaveus de l'unionisme de dretes.
El PP i Ciutadans apel·len constantment a l'aplicació d'aquest article amb una llarga durada i atacant també temes com l'educació i els mitjans públics i l'han promès si guanyen. El president espanyol, Pedro Sánchez, no el veu per ara necessari però els seus barons, temerosos de les urnes, sí que abonen la tesi o il·legalitzar partits independentistes. Aquest diumenge, el periodista Pedro J. Ramírez, exponent de l'ala més furibunda de la dreta mediàtica, propugnava un 155 que durés vuit anys i posava l'exemple nord-irlandès. Què va passar a l'Ulster? A quin tipus d'intervenció es refereixen?
Bloody Sunday
Derry, 30 de gener de 1972. Associacions en defensa dels drets civils dels comtats de l'Ulster, que romanen sota domini britànic a Irlanda, convoquen una manifestació per protestar contra les detencions de sospitosos de pertànyer a l'IRA, l'organització armada que combat per la unificació de l'illa. A la ciutat de Derry, les autoritats prohibeixen que la mobilització de protesta surti dels barris irlandesos catòlics, l'anomenat Derry Lliure, cosa que és acceptada pels organitzadors. Però un petit grup travessa la zona i llança pedres contra les tropes de paracaigudistes enviades per Londres.
L'exèrcit britànic va respondre de manera brutal, disparant contra els manifestants a tort i a dret. Moriran 14 persones desarmades, algunes tirotejades per l'esquena. És l'anomenat Diumenge Sagnant, el Bloody Sunday, un dia que canviarà la història d'Irlanda del Nord i generarà uns ressentiments que duraran dècades. D'un dels barris de Derry, Bogside, era un dels líders històrics de l'IRA, Martin MacGuinness, mort l'any passat.
Londres intervé l'autonomia nord-irlandesa
A partir del Diumenge Sagnant, la situació a l'Ulster es radicalitza. Les activitats de l'IRA -fins aleshores relativament de baixa intensitat- s'incrementen. Les protestes contra l'actuació britànica s'estenen amb manifestacions en diverses ciutats europees i als Estats Units. A Londres governa el Partit Conservador i el primer ministre és Edward Heath, que encarrega una investigació que, farcida de mentides, assegura que els soldats van intervenir perquè van ser tirotejats.
La tensió que s'estén per Irlanda del Nord decideix a Heath a suspendre l'autonomia i imposar el govern directe a Belfast,l'anomenat direct rule. Era el 24 de març de 1972. La decisió va suposar una suspensió de l'Assemblea de l'IUlster i del govern autònom i que fos el govern britànic el que dirigís, des de Londres, Irlanda del Nord. En principi, Heath va anunciar que la suspensió duraria dotze mesos. Al final, però, van ser 26 anys!
No va ser fins als Acords de Divendres Sant, amb un tractat de pau entre totes les forces en conflicte, que l'Ulster va recuperar l'autonomia. Ho va fer, a més, d'una manera sorprenent, a través d'un acord de govern entre les dues forces més antagòniques, el Partit Democràtic Unionista de l'Ulster, partidari de romandre en el Regne Unit, i el Sinn Fein, la força de l'esquerra republicana irlandesa.
En el moment de suspendre l'autonomia, Heath va estudiar un pla per traslladar 300.000 catòlics irlandesos a la frontera amb la República d'Irlanda, de manera que la majoria unionista i protestant de l'Ulster quedés blindada. Finalment, va desar el projecte al calaix. L'autonomia va continuar suspesa independentment del color dels governs a Londres, fossin conservadors o laboristes. Val a dir que va ser el laborista Tony Blair qui, els anys noranta, va esperonar la resolució del conflicte.
Amb posterioritat, Londres va suspendre quatre cops l'autonomia: en el període 2002-07, l'any 2000 i en dues ocasions el 2001. En aquests casos va ser fruit de la impossibilitat que els partits nord-irlandesos fossin capaços de tancar acords de govern a l'Assemblea de l'Ulster. També després de les darreres eleccions va semblar que, davant de la paràlisi a Belfast, Londres podria tornar a intervenir.
Martin McGuinness, del Sinn Féin, i Arlene Foster, del DUP, en una imatge d'arxiu. Foto: Europa Press
Res és el que sembla: les diferències amb el 155
Alguns unionistes espanyols pensen en l'Ulster. Però el cert és que el significat de la direct rule de Londres és molt diferent del que va ser l'aplicació del 155. El govern autònom estava a Belfast en mans de Brian Faulkner i l'unionisme dur (majoritari a Irlanda del Nord). Malgrat la repressió britànica, una part de la comunitat catòlica irlandesa va veure amb alleugeriment que Londres apartés els protestants unionistes del poder.
Heath, amb tot, va intentar plantejar la intervenció com una sortida conciliadora, constituint una comissió assessora amb presència de tots els grups i confessions. En canvi, des de l'unionisme sempre es va veure amb malfiança el govern de Londres, a qui consideraven capaç d'una negociació amb el govern d'Irlanda d'esquena als unionistes. Paradoxalment, el poder autònom era vist per la minoria proirlandesa de l'Ulster com un instrument en mans dels unionistes.
Cameron admet la culpa del Diumenge Sagnant
Pel que fa al Bloody Sunday, no va ser fins al 2010, divuit anys després de la massacre, amb el conservador David Cameron al poder, que el Regne Unit va reconèixer, per fi, que els morts de gener del 1972 van ser víctimes innocents a mans de les tropes paracaigudistes i va demanar perdó en nom del Regne Unit. Va trigar, però al final la justícia es va obrir pas.
El cas d'Irlanda del Nord és un mal exemple i expressa la poca memòria històrica de la dreta espanyola, enderiada ara en 155 permanents. O de vuit anys. Amb les referències a Irlanda del Nord deixa al descobert, a més, la mentalitat colonial d'un sector de l'elit espanyola. En tot cas, per forçar semblances entre la situació catalana i la de l'Ulster caldria que a Catalunya hi hagués violència. Potser això explica les contínues referències a la "violència" que es viu als carrers i a les carreteres del país per part dels portaveus de l'unionisme de dretes.