Què, com ho porteu? Farts de menjar mandarines d'amagat? Sorpresos que les criatures no se n'adonin que heu comprat regals nadalencs davant dels seus nassos? Buscant les ales de l'angelet del pessebre sota el sofà perquè fa dies que han desaparegut? Mirant d'encendre les llumetes algun vespre, perquè després de la feinada de posar-les, val la pena fer-ne algun tipus d'ús?
Si una cosa he descobert aquests dies de preparatius, és que si no endrapes de pressa els grills de la mandarina del tió, al cap d'unes hores s'han assecat, i es tornen incomestibles. Per tant, els acabes engolint ràpidament, i la criatura decideix sobre-alimentar-lo de nou. Així que l'amic tió es converteix en un golafre imparable. Un bucle infinit.
Però anem per feina. Nosaltres ho hem comptabilitzat, i enguany tindrem quatre cagades de tió, i tres parades per recollir paquets de Reis. Tot això, anant amb compte de no submergir a la filla en muntanyes de regals. Tot això, mirant de repartir els detallets per la família en amics invisibles camuflats, per tenir un regal xulo en lloc de quatre pongos insalvables. Tot això, accentuant encara més la consciència que tot plegat, és una bogeria bastant extrema. Suposo que, tot i tot això, alguna cosa se'ns escapa de les mans.
És difícil sobreposar-se a tan altes dosis d'il·lusió. De fet, la nostra filla ha demanat "un coixí blau" i unes "escales petites" per Reis. Em sembla més que correcte, fins i tot, extraordinari. Sobretot, perquè ha tingut a les mans algun d'aquests catàlegs de regals desastrosos, i no n'ha fet ni cas. No em faig il·lusions, és més que probable que els hagi ignorat perquè encara és massa petita perquè li captin l'atenció (té poc més de 2 anys). Però per ara, no perdem l'esperança.
El que un any més es posa sobre la taula de manera extrema per aquestes dates, és com és de terrorífic tot el que envolta els catàlegs de regals nadalencs que proposen endossar escombres a les nenes (o la versió moderna de les nines de tota la vida, una radiant Nancy Youtuber), i cotxes (i vestits de superheroi) als nens. És surrealista que a hores d'ara de la pel·lícula ens hàgim de barallar per això. Que siguem incapaços de fer front comú contra uns estereotips de gènere que no beneficien cap àmbit de la nostra societat.
Per sort, la consciència col·lectiva va creixent, i la genialitat de les famílies també. Ho dic fent referència a petits oasis. Un exemple? La feina que fan les comissions de gènere que ja han nascut en algunes escoles, molt disposades a posar-se (i posar-nos) les piles. A la Fructuós Gelabert de Barcelona, han promogut aquesta campanya tan fantàstica.
M'agrada especialment el hit, "Els Gijoe seran sempre nostres" i el lema "Ni rosa ni blau, qui ens separi és un babau", que dóna esperança enmig de la voràgine de mal humor de certes campanyes publicitàries que fa setmanes que ens assetgen per terra, mar i aire. Però tot s'esborrona de nou, quan entres a una botiga d'esports a comprar unes xancletes de natació i en lloc de preguntar-te quin peu fa la criatura, et demanen si és nen o nena. Perquè resulta que només existeixen dues opcions a la vida el rosa per la nena, i el blau pel nen. Hi ha alguna empresa plena de babaus amb problemes de visió que està perdent-se una gamma preciosa de colors amb la que il·luminar-nos la vista (i el cervell). Algú els hi pot ensenyar tot el que Pantone ofereix?
La manca d'evolució de l'espècie no em deixa de sorprendre. Que un nen de 9 anys, encara hagi de sentir-se dir bajanades perquè li agrada ballar i s'ha apuntat a classes (tot rodejat de nenes), només vol dir una cosa: que els educadors estem fent alguna cosa molt mal feta. Perquè ballar no és ni de nens ni de nenes, és de gent que tingui ganes de ballar. I haver-ho d'escriure a hores d'ara de la pel·lícula, em sembla una anomalia.
Fem-nos-ho mirar, si us plau. I feliços torrons.