20
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
18:43h
Joana Biarnés va fotografiar poc Barcelona. El gruix de la seva obra es va esdevenir a Madrid, on treballava com a fotògrafa de Pueblo. De Barcelona han quedat, per exemple, les fotos dels Beatles a la Monumental, que va fer al costat de molts altres fotògrafs que també eren allà aquell dia de principis de juliol de 1965.
En canvi, les que els va fer a l’habitació de l’hotel Avenida Palace de la Gran Via sí que són especials de veritat. S’hi va colar i els va saber seduir perquè la deixessin retratar-los. Sensacionals documents. A Barcelona també va fotografiar Roger Moore quan era El Santo i li faltaven uns anys per ficar-se en la pell de 007. I hi ha uns retrats d’unes models papallonejant en plena Diagonal que n’hi ha per sucar-hi pa.
Avui, quan la Joana ja no hi és, quan ha rebut el merescut reconeixement en vida a la seva feina colossal, penso en com en són d’importants les ciutats en l’obra dels fotògrafs. Com les retraten a través dels seus objectius. Com les estimen, com es fusionen amb elles per a donar fe de tot allò que hi passa. Com corren sobre l’asfalt quan alguna hi una moguda de les grosses. Com s’amunteguen davant d’una acció o d’un instant que els sembla imprescindible immortalitzar. Com saben ser creatius, trobar el millor angle, enquadrar l’edifici i l’espai de la manera més entenedora i també més bonica.
Em sembla que és una pulsió natural que cal modelar amb l'ofici i l'experiència. La Joana Biarnés va aprendre del seu pare alhora que es va infiltrar en un món d’homes, va perseverar, va excel·lir i va triomfar. La ciutat, els seus interiors i exteriors, no van tenir secrets per a ella.
Hi he pensat en saber que havia mort i hi continuo pensant amb vistes a aquest 21 de desembre en què la ciutat estarà tan exposada, serà tan retratada i filmada i alhora tan violentada. Violentada per les tanques i per les suspicàcies, per les voluntats que xoquen i pels desitjos que no es compleixen.
La ciutat, sí, a tocar del mar, estarà parcel·lada, viurà sota sospita. No podrem transitar-la ni caminar-la com sempre. Que no se m’entengui malament, en dies com aquest la ciutat demostra que està viva, que hi ha fam de protesta, de contestació, de descontentament. I que hi ha poca resignació. Les fotos i els vídeos de les grans manifestacions i protestes històriques no poden ser més sensacionals. Però això ja ho vaig explicar i no cal que em repeteixi.
El que volia dir és que mentre protestem, mentre cridem, mentre ens enfadem, amb independència de quines siguin les nostres raons –segur que cadascú pensa que la raó l’empara- pensem també en la ciutat on tot això passa. Si s’ha de tallar, es talla. Si hem de buscar plans i rutes alternatives es busquen. Si ens hem de fotre per un dia o per unes hores, ens fotem per un dia o per unes hores. Ja som grandets, ja hem entès algunes coses de la vida. Però pensem una mica en la ciutat. No és un actor causal ni circumstancial. No és aliena a allò que passa. Té infinites cicatrius i tatuatges a l’ànima. Tots els homenatges li fan il·lusió.
A la Llotja de Mar diuen que hi passarà alguna cosa important aquest 21 de desembre. Sabem què és la Llotja de Mar? Sabem què ha representat per la ciutat? Sabem què representava antigament quan tot –les bones i les males notícies, les mercaderies, les guerres- ens arribava del mar? Sabem del seu valor arquitectònic i urbanístic? El pensament i el coneixement també tracten d’això. També tracten de ser conscients d’on estem i per què.
Fem que el 21 de desembre de 2018 sigui també un homenatge a Barcelona. A totes les ciutats.
En canvi, les que els va fer a l’habitació de l’hotel Avenida Palace de la Gran Via sí que són especials de veritat. S’hi va colar i els va saber seduir perquè la deixessin retratar-los. Sensacionals documents. A Barcelona també va fotografiar Roger Moore quan era El Santo i li faltaven uns anys per ficar-se en la pell de 007. I hi ha uns retrats d’unes models papallonejant en plena Diagonal que n’hi ha per sucar-hi pa.
Avui, quan la Joana ja no hi és, quan ha rebut el merescut reconeixement en vida a la seva feina colossal, penso en com en són d’importants les ciutats en l’obra dels fotògrafs. Com les retraten a través dels seus objectius. Com les estimen, com es fusionen amb elles per a donar fe de tot allò que hi passa. Com corren sobre l’asfalt quan alguna hi una moguda de les grosses. Com s’amunteguen davant d’una acció o d’un instant que els sembla imprescindible immortalitzar. Com saben ser creatius, trobar el millor angle, enquadrar l’edifici i l’espai de la manera més entenedora i també més bonica.
Joana Biarnés, primera fotoperiodista de l'Estat. Foto: http://sabesquienesjoanabiarnes.blogspot.com.es/
Em sembla que és una pulsió natural que cal modelar amb l'ofici i l'experiència. La Joana Biarnés va aprendre del seu pare alhora que es va infiltrar en un món d’homes, va perseverar, va excel·lir i va triomfar. La ciutat, els seus interiors i exteriors, no van tenir secrets per a ella.
Hi he pensat en saber que havia mort i hi continuo pensant amb vistes a aquest 21 de desembre en què la ciutat estarà tan exposada, serà tan retratada i filmada i alhora tan violentada. Violentada per les tanques i per les suspicàcies, per les voluntats que xoquen i pels desitjos que no es compleixen.
La ciutat, sí, a tocar del mar, estarà parcel·lada, viurà sota sospita. No podrem transitar-la ni caminar-la com sempre. Que no se m’entengui malament, en dies com aquest la ciutat demostra que està viva, que hi ha fam de protesta, de contestació, de descontentament. I que hi ha poca resignació. Les fotos i els vídeos de les grans manifestacions i protestes històriques no poden ser més sensacionals. Però això ja ho vaig explicar i no cal que em repeteixi.
El que volia dir és que mentre protestem, mentre cridem, mentre ens enfadem, amb independència de quines siguin les nostres raons –segur que cadascú pensa que la raó l’empara- pensem també en la ciutat on tot això passa. Si s’ha de tallar, es talla. Si hem de buscar plans i rutes alternatives es busquen. Si ens hem de fotre per un dia o per unes hores, ens fotem per un dia o per unes hores. Ja som grandets, ja hem entès algunes coses de la vida. Però pensem una mica en la ciutat. No és un actor causal ni circumstancial. No és aliena a allò que passa. Té infinites cicatrius i tatuatges a l’ànima. Tots els homenatges li fan il·lusió.
A la Llotja de Mar diuen que hi passarà alguna cosa important aquest 21 de desembre. Sabem què és la Llotja de Mar? Sabem què ha representat per la ciutat? Sabem què representava antigament quan tot –les bones i les males notícies, les mercaderies, les guerres- ens arribava del mar? Sabem del seu valor arquitectònic i urbanístic? El pensament i el coneixement també tracten d’això. També tracten de ser conscients d’on estem i per què.
Fem que el 21 de desembre de 2018 sigui també un homenatge a Barcelona. A totes les ciutats.