20
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
17:49h
El proper divendres, el consell de ministres es reunirà a Barcelona convocat per Pedro Sánchez. S'estan ultimant els detalls de la trobada que, molt probablement, mantindran abans, aquest dijous, el president espanyol i el president de la Generalitat, junt amb diversos consellers i ministres. És el primer cop que hi ha una reunió del govern espanyol a Catalunya des de l'any 1976. Les reunions d'aquests tipus estan vinculades a moments excepcionals de la història. Com l'any 1976, a l'inici de la Transició, que un consell de ministres se celebri a Barcelona és senyal de grans esdeveniments polítics. Us oferim un breu recordatori d'altres moments històrics en què això va succeir.
1939: consell de ministres sota les bombes
A Barcelona es van celebrar molts consells de ministres durant la Guerra Civil. Poc després d'esclatar el conflicte, el govern de la República va abandonar Madrid, en aquell moment assetjat, i es va traslladar a València. Aquesta decisió, segons el periodista Chaves Nogales, va ser un error garrafal dels dirigents republicans. El novembre del 1937, el govern s'instal·la a Barcelona, convertida en la capital de la República.
Hi ha d'aquesta època un moment tràgic. És el 22 de gener de 1939 quan té lloc el darrer consell de ministres a Barcelona, presidit per Juan Negrín. És, de fet, un comiat.
D'aquesta reunió, que se celebra un diumenge a les deu de la nit, surt la declaració de l'estat de guerra, una mesura que, de manera estranya, no s'havia establert anteriorment i que militaritza totes les funcions civils de l'administració. Però malgrat la retòrica dels mitjans oficials (La Vanguardia assegura que "les forces republicanes han rectificat lleugerament la seva línia en alguns fronts de Catalunya"), la derrota és inevitable. Quatre dies més tard, els franquistes entren a Barcelona.
Franco i l'altra "Operació Catalunya"
El franquisme va celebrar nou consells de ministres a Barcelona, el darrer el 1970. Però el més rellevant va tenir lloc el maig del 1960, quan Franco va fer una llarga estada a Catalunya, que va durar gairebé un mes. El país venia de les mobilitzacions vaguístiques dels anys cinquanta (vaga de tramvies de 1951 i 1957) i, sobretot, de l'afer Galinsoga, la campanya contra el director de La Vanguardia que va cridar "¡Todos los catalanes son una mierda!" dins d'una església quan va escoltar que es feia la missa en català. Galinsoga va acabar cessat però la campanya va erosionar el franquisme. El règim va decidir passar a l'ofensiva es va muntar una "Operació Catalunya".
Franco es va instal·lar al Palau de Pedralbes, des d'on va exercir les seves funcions, rebent audiències i fent sortides pel país, Montserrat inclòs. El 7 de maig, va venir el plat fort: consell de ministres. La premsa titulava, triomfant: "España en Pedralbes". Una de les decisions del govern va ser cedir el castell de Montjuïc a la ciutat. També es va fer una reforma de l'administració local per atorgar la Carta Municipal a Barcelona, donant més competències al consistori i creant les juntes de districte. En tota l'operació hi va jugar un paper clau l'alcalde Josep Maria de Porcioles, ben connectat amb l'almirall Carrero i els tecnòcrates del règim. Finalment, també es va aconseguir la compilació del Dret Civil català.
Petites concessions gracioses del règim que no alteraven l'essencial. Per recordar-ho, un episodi inesperat de l'Operació Catalunya: els Fets de Palau, quan un grup del públic va entonar el Cant de la Senyera. Jordi Pujol i un seguit d'activistes van ser detinguts i processats. Els consells de ministres no canviaven la natura del règim.
Febrer del 1976: l'inici del postfranquisme
El darrer consell de ministres a Barcelona va tenir lloc el 20 de febrer del 1976, just tres mesos després de la mort de Franco. El règim encara no havia experimentat cap canvi, però les coses ja eren diferents. Joan Carles I va anar a Barcelona en una visita que va durar uns dies i va presidir el consell al Palauet Albéniz. Al seu costat hi havia el president del govern, Carlos Arias Navarro. I l'home fort de l'executiu i vicepresident era Manuel Fraga, alhora ministre de la Governació. Les principals autoritats catalanes eren el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, i l'alcalde de Barcelona, Joaquim Viola.
El règim era conscient del problema que tenia a Catalunya, on el lema de les forces antifranquistes i l'Assemblea de Catalunya era Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. De la visió raquítica del franquisme en dona mostra el "plat fort" que es va anunciar a proposta de Fraga: la creació d'una comissió d'estudi sobre un règim administratiu especial "per a les quatre províncies".
El govern va aprovar també un canvi en la llei de Registre Civil per permetre que es poguesin registrar els noms "en cualquier lengua de la nación". Es va aprovar un decret per facilitar l'accés de l'estudi de la llengua catalana als programes escolars. I crida l'atenció que ja en aquell moment es plantegés el trasllat de la presó Model. Es va crear una comissió per estudiar-ho i es va esmentar el projecte de crear una zona verda en aquell indret.
De tot això, sota el primer govern de la monarquia, fa 42 anys. La ironia de la història ha fet que Carlos Arias i Pedro Sánchez tinguin ara mateix un punt en comú, el d'haver presidit els dos consells de ministres celebrats a Barcelona des de la mort de Franco.
1939: consell de ministres sota les bombes
A Barcelona es van celebrar molts consells de ministres durant la Guerra Civil. Poc després d'esclatar el conflicte, el govern de la República va abandonar Madrid, en aquell moment assetjat, i es va traslladar a València. Aquesta decisió, segons el periodista Chaves Nogales, va ser un error garrafal dels dirigents republicans. El novembre del 1937, el govern s'instal·la a Barcelona, convertida en la capital de la República.
Hi ha d'aquesta època un moment tràgic. És el 22 de gener de 1939 quan té lloc el darrer consell de ministres a Barcelona, presidit per Juan Negrín. És, de fet, un comiat.
D'aquesta reunió, que se celebra un diumenge a les deu de la nit, surt la declaració de l'estat de guerra, una mesura que, de manera estranya, no s'havia establert anteriorment i que militaritza totes les funcions civils de l'administració. Però malgrat la retòrica dels mitjans oficials (La Vanguardia assegura que "les forces republicanes han rectificat lleugerament la seva línia en alguns fronts de Catalunya"), la derrota és inevitable. Quatre dies més tard, els franquistes entren a Barcelona.
Franco i l'altra "Operació Catalunya"
El franquisme va celebrar nou consells de ministres a Barcelona, el darrer el 1970. Però el més rellevant va tenir lloc el maig del 1960, quan Franco va fer una llarga estada a Catalunya, que va durar gairebé un mes. El país venia de les mobilitzacions vaguístiques dels anys cinquanta (vaga de tramvies de 1951 i 1957) i, sobretot, de l'afer Galinsoga, la campanya contra el director de La Vanguardia que va cridar "¡Todos los catalanes son una mierda!" dins d'una església quan va escoltar que es feia la missa en català. Galinsoga va acabar cessat però la campanya va erosionar el franquisme. El règim va decidir passar a l'ofensiva es va muntar una "Operació Catalunya".
Franco es va instal·lar al Palau de Pedralbes, des d'on va exercir les seves funcions, rebent audiències i fent sortides pel país, Montserrat inclòs. El 7 de maig, va venir el plat fort: consell de ministres. La premsa titulava, triomfant: "España en Pedralbes". Una de les decisions del govern va ser cedir el castell de Montjuïc a la ciutat. També es va fer una reforma de l'administració local per atorgar la Carta Municipal a Barcelona, donant més competències al consistori i creant les juntes de districte. En tota l'operació hi va jugar un paper clau l'alcalde Josep Maria de Porcioles, ben connectat amb l'almirall Carrero i els tecnòcrates del règim. Finalment, també es va aconseguir la compilació del Dret Civil català.
Petites concessions gracioses del règim que no alteraven l'essencial. Per recordar-ho, un episodi inesperat de l'Operació Catalunya: els Fets de Palau, quan un grup del públic va entonar el Cant de la Senyera. Jordi Pujol i un seguit d'activistes van ser detinguts i processats. Els consells de ministres no canviaven la natura del règim.
Febrer del 1976: l'inici del postfranquisme
El darrer consell de ministres a Barcelona va tenir lloc el 20 de febrer del 1976, just tres mesos després de la mort de Franco. El règim encara no havia experimentat cap canvi, però les coses ja eren diferents. Joan Carles I va anar a Barcelona en una visita que va durar uns dies i va presidir el consell al Palauet Albéniz. Al seu costat hi havia el president del govern, Carlos Arias Navarro. I l'home fort de l'executiu i vicepresident era Manuel Fraga, alhora ministre de la Governació. Les principals autoritats catalanes eren el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, i l'alcalde de Barcelona, Joaquim Viola.
El règim era conscient del problema que tenia a Catalunya, on el lema de les forces antifranquistes i l'Assemblea de Catalunya era Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. De la visió raquítica del franquisme en dona mostra el "plat fort" que es va anunciar a proposta de Fraga: la creació d'una comissió d'estudi sobre un règim administratiu especial "per a les quatre províncies".
El govern va aprovar també un canvi en la llei de Registre Civil per permetre que es poguesin registrar els noms "en cualquier lengua de la nación". Es va aprovar un decret per facilitar l'accés de l'estudi de la llengua catalana als programes escolars. I crida l'atenció que ja en aquell moment es plantegés el trasllat de la presó Model. Es va crear una comissió per estudiar-ho i es va esmentar el projecte de crear una zona verda en aquell indret.
De tot això, sota el primer govern de la monarquia, fa 42 anys. La ironia de la història ha fet que Carlos Arias i Pedro Sánchez tinguin ara mateix un punt en comú, el d'haver presidit els dos consells de ministres celebrats a Barcelona des de la mort de Franco.