14
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
22:49h
Meritxell Batet no ho compra però, després del fiasco andalús, el diagnòstic del doctor Borrell guanya adeptes entre els quadres del PSOE. L’ibuprofèn no funciona, diu Borrell, i Pedro Sánchez endureix el to a l'espera d'una última oportunitat d'entesa durant la visita que aspira a fer al president de la Generalitat el dia 21 aprofitant la reunió del Consell de Ministres a Barcelona.
Una reunió amb aires de cimera que marcarà un punt d’inflexió al tram final de la legislatura. L’èxit o el fracàs de la trobada es mesurarà en termes de sintonia, més que no pas d’acords concrets, i tots dos governs són conscients que fixarà les condicions del tauler de joc dels pròxims mesos.
Sánchez hi arriba tocat. D’ençà del discurs de Felip VI, l’eix de la política espanyola s’ha desplaçat a favor de les tesis de José María Aznar, i el vell PSOE ha comprat el veredicte de Susana Díaz, que atribueix els 400.000 vots desapareguts a l’estratègia a Catalunya, i no a la corrupció, el cansament de 26 anys de govern o la gestió de la presidenta andalusa.
Tan és que Carles Campuzano i Joan Tardà s’esforcin a mostrar una mà estesa al ple del Congrés. Els barons socialistes opten per la via més rendible i prefereixen parlar de la il·legalització dels independentistes abans que defensar la gestió del seu executiu. Esperen que un nou xoc posi punt i final a la política de distensió que entela les seves campanyes.
El president espanyol sap té poques opcions de final feliç de legislatura: confiar en una moderació de l’independentisme a partir del dia 21 –difícil amb presos en vaga de fam, Quim Torra com a president i a les portes del judici de l’1-O-, o modificar la seva partitura per aguantar l’embranzida de la dreta.
A aquestes alçades ja sap que els reis d'Orient no vindran. No hi haurà pressupostos, i les polèmiques protagonitzades pel president de la Generalitat i els CDR –degudament amplificades a Madrid- destrossen el seu flanc esquerre. És la soledat de l’enèsim president espanyol atrapat pel conflicte català.
Amb aquest panorama, Sánchez fa setmanes que busca una pista d’aterratge al calendari per convocar eleccions. Març, maig (coincidint amb les autonòmiques) o la tardor. El desastre andalús ha fet que es replantegi la primera opció -la preferida del ministre Ábalos- i la segona guanyi punts: un superdiumenge el 26 de maig amb eleccions europees, locals, autonòmiques i generals. Fins a sis urnes diferents a alguns punts de l’Estat.
L’objectiu del superdiumenge: aprofitar la tirada dels seus barons, que obtenen en alguns casos un 5% més de percentatge de vot a les autonòmiques que no pas ell a les espanyoles, per provar d’aconseguir paperetes. Una possibilitat que neguiteja enormement els candidats autonòmics del PSOE, que volen evitar com sigui la fotografia compartida, però rendible per a un líder en hores baixes disposat a pagar el favor fent concessions en l’orientació a Catalunya.
És el que tem el PP, que creu que el president espanyol és capaç de trobar una excusa i activar el 155 per quadrar el cercle, sintonitzar de nou amb els votants perduts i recuperar lligams amb els barons de cara a les eleccions. I sobretot per arrabassar a la dreta la joia de la corona –i únic argument- de la seva campanya: la duresa a Catalunya. Tingui o no motiu per posar-lo en marxa, PP i Cs estarien obligats a donar suport al seu comandament en una intervenció llargament demanada pels dos partits. Sánchez, l’”amic” dels colpistes, ara liderant el trio 155.
Els temors de la dreta -i desitjos d’una part del PSOE- però, topen amb un mur important: Sánchez sap que, passi el que passi, després de les pròximes eleccions no podrà governar amb cap dels tres partits de l'oposició. L’antic affair amb Cs és història, i el líder socialista estarà condemnat a entendre’s de nou -si suma- amb Podem, ERC, PDECat i PNB, quatre formacions que no li perdonarien una reactivació del 155.
Al president espanyol li queda l’opció de rebutjar el marc mental de l’anticatalanisme i fer passos valents per desplegar l’Espanya federal que somniaven els socialistes de Suresnes. A l’horitzó, una jugada ja parlada amb sectors d’ERC i de Podem: una nova fornada de tripartits municipals com a primer pas per a un acord a la Generalitat que permeti ajornar el conflicte i li garanteixi estabilitat a Espanya. Es tracta de deixar l’ibuprofèn a la farmaciola i articular, per fi, una autèntica recepta d’Estat.
Una reunió amb aires de cimera que marcarà un punt d’inflexió al tram final de la legislatura. L’èxit o el fracàs de la trobada es mesurarà en termes de sintonia, més que no pas d’acords concrets, i tots dos governs són conscients que fixarà les condicions del tauler de joc dels pròxims mesos.
Sánchez hi arriba tocat. D’ençà del discurs de Felip VI, l’eix de la política espanyola s’ha desplaçat a favor de les tesis de José María Aznar, i el vell PSOE ha comprat el veredicte de Susana Díaz, que atribueix els 400.000 vots desapareguts a l’estratègia a Catalunya, i no a la corrupció, el cansament de 26 anys de govern o la gestió de la presidenta andalusa.
Tan és que Carles Campuzano i Joan Tardà s’esforcin a mostrar una mà estesa al ple del Congrés. Els barons socialistes opten per la via més rendible i prefereixen parlar de la il·legalització dels independentistes abans que defensar la gestió del seu executiu. Esperen que un nou xoc posi punt i final a la política de distensió que entela les seves campanyes.
El president espanyol sap té poques opcions de final feliç de legislatura: confiar en una moderació de l’independentisme a partir del dia 21 –difícil amb presos en vaga de fam, Quim Torra com a president i a les portes del judici de l’1-O-, o modificar la seva partitura per aguantar l’embranzida de la dreta.
A aquestes alçades ja sap que els reis d'Orient no vindran. No hi haurà pressupostos, i les polèmiques protagonitzades pel president de la Generalitat i els CDR –degudament amplificades a Madrid- destrossen el seu flanc esquerre. És la soledat de l’enèsim president espanyol atrapat pel conflicte català.
Amb aquest panorama, Sánchez fa setmanes que busca una pista d’aterratge al calendari per convocar eleccions. Març, maig (coincidint amb les autonòmiques) o la tardor. El desastre andalús ha fet que es replantegi la primera opció -la preferida del ministre Ábalos- i la segona guanyi punts: un superdiumenge el 26 de maig amb eleccions europees, locals, autonòmiques i generals. Fins a sis urnes diferents a alguns punts de l’Estat.
L’objectiu del superdiumenge: aprofitar la tirada dels seus barons, que obtenen en alguns casos un 5% més de percentatge de vot a les autonòmiques que no pas ell a les espanyoles, per provar d’aconseguir paperetes. Una possibilitat que neguiteja enormement els candidats autonòmics del PSOE, que volen evitar com sigui la fotografia compartida, però rendible per a un líder en hores baixes disposat a pagar el favor fent concessions en l’orientació a Catalunya.
És el que tem el PP, que creu que el president espanyol és capaç de trobar una excusa i activar el 155 per quadrar el cercle, sintonitzar de nou amb els votants perduts i recuperar lligams amb els barons de cara a les eleccions. I sobretot per arrabassar a la dreta la joia de la corona –i únic argument- de la seva campanya: la duresa a Catalunya. Tingui o no motiu per posar-lo en marxa, PP i Cs estarien obligats a donar suport al seu comandament en una intervenció llargament demanada pels dos partits. Sánchez, l’”amic” dels colpistes, ara liderant el trio 155.
Els temors de la dreta -i desitjos d’una part del PSOE- però, topen amb un mur important: Sánchez sap que, passi el que passi, després de les pròximes eleccions no podrà governar amb cap dels tres partits de l'oposició. L’antic affair amb Cs és història, i el líder socialista estarà condemnat a entendre’s de nou -si suma- amb Podem, ERC, PDECat i PNB, quatre formacions que no li perdonarien una reactivació del 155.
Al president espanyol li queda l’opció de rebutjar el marc mental de l’anticatalanisme i fer passos valents per desplegar l’Espanya federal que somniaven els socialistes de Suresnes. A l’horitzó, una jugada ja parlada amb sectors d’ERC i de Podem: una nova fornada de tripartits municipals com a primer pas per a un acord a la Generalitat que permeti ajornar el conflicte i li garanteixi estabilitat a Espanya. Es tracta de deixar l’ibuprofèn a la farmaciola i articular, per fi, una autèntica recepta d’Estat.