13
de desembre
del
2018
Actualitzat
el
19
de desembre
a les
14:43h
No donem gaire importància al so dels skates contra el ciment de la Plaça dels Àngels. Hi és i ja està. Hi és i ja ens va bé. Hi és i ens empipa. Però compte amb aquest so. Ja és un so enquistat, un so que pertany a l’ADN del lloc, un so que explica una personalitat concreta, que s’explica molt bé només escoltant el soroll que durant totes les hores del dia s’esdevé de resultes del repic de les rodes contra el terra i el mobiliari urbà. Un so constant, tenaç i identificable que, parlo per mi, ja no és una cosa molesta com potser podria resultar abans, sinó que ja més que un so és un paisatge sonor. I per tant, fins a cert punt, agradable.
La Plaça dels Àngels fa molt temps que m’agrada. Només per l’acumulació de cultura que s’hi concentra ja no caldria explicar-ne gran cosa més. Està al mig del Raval, barri caldejat, escaldufat, amb una actualitat galdosa però sempre fascinant perquè els contrastos i les desigualtats s’hi manifesten a tot drap, i és enriquidor entendre-ho i enfadar-te quan ho veus. Al Macba ara mateix hi ha una exposició de Jaume Plensa, que feia eternitats que no exposava a Barcelona. Els seus baguls del Passeig del Born i la seva Carmela de davant del Palau de la Música no poden agradar-me més.
El Macba s’ha expandit una barbaritat. Té els tentacles on hi havia el FAD abans de traslladar-se al DHUB de les Glòries i també al Convent dels Àngels on, per cert, recordo que Calixto Bieito hi va muntar el seu El rei Joan de Shakespeare fa més de vint anys, i des de llavors li tinc una especial devoció teatral. Ara al mig de la plaça hi ha un arbre de Nadal envoltat de tanques que resulta bastant estrany. Recordo que els sense sostre es refugiaven sota la visera del museu. Ara em sembla que n’hi ha menys però a plena llum del dia n’hi ha un que té tota la seva casa ambulant –és un carret de supermercat– exposada perquè el passavolant la vegi. Sota aquella mateixa visera ara a les nits s’hi fan uns campionats de rap i hip hop que te’n pots llepar els bigotis.
Detecto, a més a més, que el Macba ha fet un pacte amb l’Uniqlo perquè els dissabtes a la tarda sigui gratis entrar-hi. Per fi una franquícia serveix per alguna cosa que no sigui la repetició i la uniformització dels gustos i dels carrers. I que en són de fabuloses les pancartes veïnals! Ja fa temps que n’hi ha una de penjada en un espai privilegiat, just a sobre del mural de Chillida, al solar de Ferlandina. Hi diu Ens foten fora de casa. Barri no resignat! Per si algú en vol prendre nota.
No estaria de més que, a més a més de la catifa vermella pels turistes i els inversors, els crits dels veïns els escoltés algú. Just a sota, les terrasses dels bars, un al costat de l’altre. En una d’elles Woody Allen hi va rodar una escena de Vicky Cristina Barcelona, pel·lícula a qui tanta gent li té mania. A una pel·lícula de Woody Allen mai podria tenir-li cap mena de mania. Entre totes elles, la de l’Horiginal és la que millor conec. Cau de poetes irreductibles, es diu La Rubia però ningú que el conegui una mica li diu així.
Per cert, que parlant de cartells i pancartes, a l’altra banda de la plaça hi ha un grafiti que fa força goig i que no molesta gens ni mica. I una mica més enllà, quasi davant de l’entrada del CCCB, hi ha un mur on una Nit dels Museus vaig veure que qui volgués hi podia pintar a voluntat. Ja que parlem del CCCB, encara avui m’agrada escoltar quan algú explica que era l’antiga Casa de la Caritat de la ciutat. La seva arquitectura té alguna cosa addictiva i la seva reforma integral és una de les coses més maques i necessàries que li han passat a la Barcelona dels últims trenta anys. Aneu a veure l’exposició de Stanley Kubrick, sisplau. I d’aquí uns mesos no us perdeu el Kosmopolis, esclar. Vindran Julian Barnes i Han Kang, per exemple. Quina barbaritat.
Diuen que les grans ciutats tenen pulmons verds que ajuden a fer-les més respirables i sanes. També tenen pulmons que potser no són tan verds, potser tenen una mica d’asfalt i de plaça dura. Pulmons com la Ciutat del Teatre, que està a Montjuic i per molts anys que passin sempre em farà il·lusió pujar-hi. Pulmons com aquesta Plaça dels Àngels que tanta gent creua amb bici i tants cops de skate hi retronen durant hores.
La Plaça dels Àngels fa molt temps que m’agrada. Només per l’acumulació de cultura que s’hi concentra ja no caldria explicar-ne gran cosa més. Està al mig del Raval, barri caldejat, escaldufat, amb una actualitat galdosa però sempre fascinant perquè els contrastos i les desigualtats s’hi manifesten a tot drap, i és enriquidor entendre-ho i enfadar-te quan ho veus. Al Macba ara mateix hi ha una exposició de Jaume Plensa, que feia eternitats que no exposava a Barcelona. Els seus baguls del Passeig del Born i la seva Carmela de davant del Palau de la Música no poden agradar-me més.
El Macba s’ha expandit una barbaritat. Té els tentacles on hi havia el FAD abans de traslladar-se al DHUB de les Glòries i també al Convent dels Àngels on, per cert, recordo que Calixto Bieito hi va muntar el seu El rei Joan de Shakespeare fa més de vint anys, i des de llavors li tinc una especial devoció teatral. Ara al mig de la plaça hi ha un arbre de Nadal envoltat de tanques que resulta bastant estrany. Recordo que els sense sostre es refugiaven sota la visera del museu. Ara em sembla que n’hi ha menys però a plena llum del dia n’hi ha un que té tota la seva casa ambulant –és un carret de supermercat– exposada perquè el passavolant la vegi. Sota aquella mateixa visera ara a les nits s’hi fan uns campionats de rap i hip hop que te’n pots llepar els bigotis.
Detecto, a més a més, que el Macba ha fet un pacte amb l’Uniqlo perquè els dissabtes a la tarda sigui gratis entrar-hi. Per fi una franquícia serveix per alguna cosa que no sigui la repetició i la uniformització dels gustos i dels carrers. I que en són de fabuloses les pancartes veïnals! Ja fa temps que n’hi ha una de penjada en un espai privilegiat, just a sobre del mural de Chillida, al solar de Ferlandina. Hi diu Ens foten fora de casa. Barri no resignat! Per si algú en vol prendre nota.
No estaria de més que, a més a més de la catifa vermella pels turistes i els inversors, els crits dels veïns els escoltés algú. Just a sota, les terrasses dels bars, un al costat de l’altre. En una d’elles Woody Allen hi va rodar una escena de Vicky Cristina Barcelona, pel·lícula a qui tanta gent li té mania. A una pel·lícula de Woody Allen mai podria tenir-li cap mena de mania. Entre totes elles, la de l’Horiginal és la que millor conec. Cau de poetes irreductibles, es diu La Rubia però ningú que el conegui una mica li diu així.
El MACBA, en una imatge d'arxiu Foto: ACN
Per cert, que parlant de cartells i pancartes, a l’altra banda de la plaça hi ha un grafiti que fa força goig i que no molesta gens ni mica. I una mica més enllà, quasi davant de l’entrada del CCCB, hi ha un mur on una Nit dels Museus vaig veure que qui volgués hi podia pintar a voluntat. Ja que parlem del CCCB, encara avui m’agrada escoltar quan algú explica que era l’antiga Casa de la Caritat de la ciutat. La seva arquitectura té alguna cosa addictiva i la seva reforma integral és una de les coses més maques i necessàries que li han passat a la Barcelona dels últims trenta anys. Aneu a veure l’exposició de Stanley Kubrick, sisplau. I d’aquí uns mesos no us perdeu el Kosmopolis, esclar. Vindran Julian Barnes i Han Kang, per exemple. Quina barbaritat.
Diuen que les grans ciutats tenen pulmons verds que ajuden a fer-les més respirables i sanes. També tenen pulmons que potser no són tan verds, potser tenen una mica d’asfalt i de plaça dura. Pulmons com la Ciutat del Teatre, que està a Montjuic i per molts anys que passin sempre em farà il·lusió pujar-hi. Pulmons com aquesta Plaça dels Àngels que tanta gent creua amb bici i tants cops de skate hi retronen durant hores.
Plaça dels Àngels Foto: Toni Vall