Anàlisi

La solitud del president Torra

Sense claredat estratègica a l'independentisme, Torra ha demostrat sentir-se més còmode en el paper d'activista que en el de referència institucional, fins al punt que els socis de Govern ja el rectifiquen

per Joan Serra Carné , 11 de desembre de 2018 a les 22:12 |
El president de la Generalitat, Quim Torra, durant el dejuni a Montserrat | Govern
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de desembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els canals de comunicació del Govern van difondre dilluns una imatge que convidava a les segones lectures. S'hi veia el president de la Generalitat, Quim Torra, a la segona jornada de dejuni a Montserrat mentre li prenien la pressió. Els indicadors que s'observaven a la pantalla de l'aparell constataven que la pressió de Torra s'ajustava als llindars correctes, tot i l'agitació del dia, amb el PSOE flirtejant amb una nova aplicació de l'article 155 i la vicepresidenta espanyola, Carmen Calvo, alertant que el govern de l'Estat no toleraria més protestes com les del cap de setmana ni acceptaria "deixadesa de funcions" de la Generalitat. Des de Palau no es van escoltar rèpliques immediates. El president continuava a Montserrat i va preferir el silenci.

La política també és construcció de relat, i la percepció pública que ha transmès en els darrers dies Torra i el seu entorn és de solitud i lideratge feble, amb l'afegit de poc ascendent sobre l'executiu. Sense claredat estratègica a l'independentisme, el Govern naufraga a l'hora de transmetre nitidesa en el rumb, i el més perjudicat en resulta un president amb poc pes polític, més còmode en el paper d'activista que en el de referència institucional. D'aquí s'expliquen algunes decisions i diverses relliscades, matisades després pels partits, com la de la via eslovena. A Torra, que sempre ha estat franc en relació a la seva provisionalitat des de la sessió d'investidura, se li està fent llarga una legislatura que havia d'acabar amb la sentència del judici de l'1-O, però que ara no té data de caducitat, subjectes com estan els partits als càlculs electorals. 



La falta de full de ruta i l'atomització de les posicions, dins i fora del Govern, explica la cadena d'esdeveniments dels darrers dies, aparentment contradictoris. Sense pretendre-ho, el president va tapar la vaga de fam dels presos amb l'ultimàtum a Interior per les càrregues dels Mossos d'Esquadra a Girona i Terrassa. També sense perseguir-ho, Torra va contribuir a difuminar la presentació del Consell per la República amb les referències descontextualitzades a la via eslovena, acompanyades per declaracions tremendistes dels dirigents de Waterloo alimentant escenaris "dramàtics". Si l'independentisme volia posar el focus en la denúncia dels presos i el nou lobby d'internacionalització de la causa catalana, la descoordinació va convertir en notícia els Mossos, l'antiga Iugoslàvia, els CDR i el fantasma del 155. 


Un president desautoritzat

De l'ultimàtum a Interior, Torra n'ha sortit escaldat. La incomoditat del president per l'actuació dels Mossos d'Esquadra va derivar en una exigència de canvis al conseller Miquel Buch que ni va materialitzar-se ni va ser rebuda de bon grat a l'espai neoconvergent -s'hi va oposar Artur Mas i van transcendir crítiques de diversos satèl·lits del PDECat. Buch, també poc polit en les primeres declaracions sobre l'actuació policial, va acabar disculpant-se davant la cúpula dels Mossos, un fet que encara va deixar més en fals Torra. Aquest dimarts, quan finalitzava el termini autoimposat a Interior per prendre decisions, no se n'han pres, fins al punt que la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, ha matisat l'existència d'un ultimàtum del president. Des de Palau s'ha defensat els Mossos, ara assenyalats a Madrid per l'actuació connivent amb els CDR. Les cartes enviades al govern espanyol des de Vicepresidència, Interior i Territori busquen tancar files, però la descoordinació ha estat palpable.

 
Torra tampoc va saber conjugar amb pulcritud la comparació amb la via eslovena, vinculada ràpidament a la violència per determinats altaveus mediàtics. El president no va tenir en compte com es farien evidents les nombroses diferències del casos català i eslovè, ni va calcular com seria descodificat el seu discurs al costat de les paraules de Toni Comín o Clara Ponsatí a l'acte per activar el Consell per la República. Torra, que tampoc ha argumentat com pot ajudar l'exemple d'Eslovènia a eixamplar els suports a l'independentisme català, ha sigut desautoritzat per les forces que donen suport al Govern. També l'han rectificat altres representants institucionals del país, com el mateix president del Parlament, Roger Torrent, i la portaveu de l'executiu l'ha hagut d'interpretar per defensar-ne el compromís amb la "via pacífica". No es recorden episodis similars amb Mas i Puigdemont.

La crisi amb els Mossos i la polèmica de la via eslovena han posat el focus en el lideratge mai consolidat -i ara esprimatxat- del president de la Generalitat, sempre subjecte a l'ascendent de Puigdemont, implicat en el discurs de fons i no en la gestió del dia a dia. Les carpetes de la gestió quotidiana s'amunteguen a la taula de Torra, que ja va projectar-se amb retard en la setmana de mobilitzacions del sector públic i ara pateix el risc d'errar amb la resposta política a la jornada del 21 de desembre. Els esforços per reivindicar la tasca presidencial no han trencat la percepció d'una agenda poc executiva, que trepitja només terreny conegut. Aquest dimarts, per exemple, el president va tancar la jornada a la presentació de la Crida Nacional per la República a Lleida.


Torra va convertir-se en president quan tot estava preparat per fer president Puigdemont o quan no hi havia un altre pla que fer president Puigdemont. De fet, Torra en va heretar del seu predecessor tot l'equip, amb les úniques excepcions d'assessors en comunicació. Mentre a Palau va prenent força el recorregut polític d'Elsa Artadi -protegida de les turbulències perquè se li intueixen aspiracions com a futura cap de cartell-, Torra resulta víctima del context que el va conduir a la presidència. Un president escollit a dit des de l'exili, a la penombra de la figura allargada de Puigdemont, en un escenari d'excepcionalitat del país i amb l'independentisme agitat per la falta d'unitat estratègica. Torra transmet solitud. A alimentar aquesta percepció hi ha contribuït el seu propi executiu.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació