10
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
21:56h
L'anunci de la retirada d'Alberto Fernández Díaz de la política municipal i la renúncia a ser el cap de llista a les properes municipals és la fi de tot una època al Partit Popular de Catalunya. El temps -no gaire temps, però- dirà si aquest anunci ho és també de moltes altres coses. El PP tal i com l'hem conegut travessa una cruïlla de sortida difícil. D'encarnar en solitari l'espai de la dreta espanyolista a Catalunya va passar a haver de competir amb una marca nova, Ciutadans, que li va prendre bona part del seu dipòsit electoral. Això, que es va manifestar de manera crua en les eleccions catalanes del 21-D, s'havia expressat amb anterioritat en les municipals del 2015, amb un grup municipal popular que va passar de la glòria (9 regidors) a la fallida (amb només 3 electes).
Pel PP, però, la crisi encara no ha culminat. La irrupció de Vox en el firmament polític obre una nova amenaça per la reserva de vots del partit. Especialment pels populars catalans, una nova fuita, ara cap a la formació de Santiago Abascal, seria dramàtica. L'anunci de retirada d'Alberto Fernández no es pot desvincular d'aquest horitzó de preocupació.
Un règim intern
Alberto Fernández ha estat un dels grans supervivents de la política catalana. Un clàssic. Un referent pels seus. I també un règim dins del PP. Junt amb el seu germà Jorge van donar nom a una de les maquinàries de poder intern més formidables, el fernandisme, un corrent fet d'aliances internes amb altres quadres amb qui van haver de conviure, de grat o per força, tots els altres actors polítics del partit.
El fernandisme va ser durant anys l'establishment de la formació, mentre la direcció de Génova es mirava el PP català amb certa condescendència, i intentava en algun moment certa renovació del lideratge. Jorge i Alberto Fernández van ocupar una posició de preeminència des d'incis dels vuitanta, després que l'aleshores AP va esdevenir la marca de referència de la dreta espanyola a Catalunya. Jorge Fernández va dirigir el partit durant el temps, convivint i veient passar els fraguistes de la primera hora, diversos dirigents importats del món econòmic (com Eduard Bueno) o d'altres àmbits polítics, com Alexandre Pedrós. Després vindria Aleix Vidal-Quadras, que va enlluernar José María Aznar i amb qui Alberto Fernández va mantenir una batalla que va dividir el partit de manera tribal. Després va venir el "gir catalanista" de Josep Piqué. Però tots els nous líders passaven, el fernandisme romania.
Alberto, que va dirigir també el PP català durant una breu etapa, va trobar en la política municipal de Barcelona el seu àmbit més còmode. Va entrar al consistori el 1987 i ja no el va abandonar, tret del parèntesi d'una legislatura (1999-2003), en què va dirigir la formació i va ser diputat al Parlament. Al consistori, fins i tot els seus detractors li han reconegut sempre el seu coneixement de la ciutat fins als més petits detalls.
El fernandisme versió Alberto va nodrir el lèxic polític amb expressions que feien gràcia als periodistes que el seguien en les seves campanyes. En els darrers anys, va trobar en Ada Colau una rival amb la qual se sentia còmode ja que facilitava el seu discurs més conservador contra "la Barcelona dels comuns, la Barcelona comunista" i el "model Maduro de ciutat, però Maduro de Veneçuela".
Ara, el PP haurà de triar un nou camí per Barcelona. Alberto Fernández simbolitzava també la "vella política" i les noves direccions, la catalana d'Alejandro Fernández i l'espanyola de Pablo Casado, hauran d'elegir. No serà fàcil, en tot cas, trobar un candidat o candidata que conegui tant la ciutat de Barcelona i els racons de la política municipal. Després de la retirada del seu germà Jorge del primer pla, esquitxat de ple pels escàndols a Interior, la retirada d'Alberto suposa que el fernandisme, aquest gran actor del PP català, entona, ara sí, el cant del cigne.
Pel PP, però, la crisi encara no ha culminat. La irrupció de Vox en el firmament polític obre una nova amenaça per la reserva de vots del partit. Especialment pels populars catalans, una nova fuita, ara cap a la formació de Santiago Abascal, seria dramàtica. L'anunci de retirada d'Alberto Fernández no es pot desvincular d'aquest horitzó de preocupació.
Un règim intern
Alberto Fernández ha estat un dels grans supervivents de la política catalana. Un clàssic. Un referent pels seus. I també un règim dins del PP. Junt amb el seu germà Jorge van donar nom a una de les maquinàries de poder intern més formidables, el fernandisme, un corrent fet d'aliances internes amb altres quadres amb qui van haver de conviure, de grat o per força, tots els altres actors polítics del partit.
El fernandisme va ser durant anys l'establishment de la formació, mentre la direcció de Génova es mirava el PP català amb certa condescendència, i intentava en algun moment certa renovació del lideratge. Jorge i Alberto Fernández van ocupar una posició de preeminència des d'incis dels vuitanta, després que l'aleshores AP va esdevenir la marca de referència de la dreta espanyola a Catalunya. Jorge Fernández va dirigir el partit durant el temps, convivint i veient passar els fraguistes de la primera hora, diversos dirigents importats del món econòmic (com Eduard Bueno) o d'altres àmbits polítics, com Alexandre Pedrós. Després vindria Aleix Vidal-Quadras, que va enlluernar José María Aznar i amb qui Alberto Fernández va mantenir una batalla que va dividir el partit de manera tribal. Després va venir el "gir catalanista" de Josep Piqué. Però tots els nous líders passaven, el fernandisme romania.
Alberto, que va dirigir també el PP català durant una breu etapa, va trobar en la política municipal de Barcelona el seu àmbit més còmode. Va entrar al consistori el 1987 i ja no el va abandonar, tret del parèntesi d'una legislatura (1999-2003), en què va dirigir la formació i va ser diputat al Parlament. Al consistori, fins i tot els seus detractors li han reconegut sempre el seu coneixement de la ciutat fins als més petits detalls.
El fernandisme versió Alberto va nodrir el lèxic polític amb expressions que feien gràcia als periodistes que el seguien en les seves campanyes. En els darrers anys, va trobar en Ada Colau una rival amb la qual se sentia còmode ja que facilitava el seu discurs més conservador contra "la Barcelona dels comuns, la Barcelona comunista" i el "model Maduro de ciutat, però Maduro de Veneçuela".
Ara, el PP haurà de triar un nou camí per Barcelona. Alberto Fernández simbolitzava també la "vella política" i les noves direccions, la catalana d'Alejandro Fernández i l'espanyola de Pablo Casado, hauran d'elegir. No serà fàcil, en tot cas, trobar un candidat o candidata que conegui tant la ciutat de Barcelona i els racons de la política municipal. Després de la retirada del seu germà Jorge del primer pla, esquitxat de ple pels escàndols a Interior, la retirada d'Alberto suposa que el fernandisme, aquest gran actor del PP català, entona, ara sí, el cant del cigne.