Vicenç Villatoro: «Amb les vagues de fam hi ha la necessitat de cohesionar i superar la paràlisi»

Florència, mirall al segle XV de la ciutat renaixentista, comercial i moderna, viu sacsejada per les guerres internes de partits i faccions. El règim dels Mèdici, la "casta" que regeix la república -cultura renaixentista i corrupció institucionalitzada-, genera una onada de protesta liderada per un frare pietista i fanàtic, Savonarola, que pren el poder i instaura una dictadura religiosa. Aquest és el marc del darrer llibre de Vicenç Villatoro, Massa foc (Pòrtic).

Escriptor i periodista, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ha estat director del diari Avui, de l'Institut Ramon Llull, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que acaba d'abandonar. En la seva incursió pel món polític, va ser diputat de CDC i director general de Promoció Cultural. En aquesta entrevista reflexiona sobre el seu darrer llibre, sobre l'hora d'Europa, l'ascens de l'extrema dreta i el moment de la política catalana.

- A Massa foc dibuixa una Florència sota la foguera de les vanitats, "veient venir les processons de les torxes". Què serà de la casa dels avis?

- Una de les lliçons de la Florència del segle XV, que no expliquen el present però poden ajudar a comprendre'l, és la imprevisibilitat del futur. Les dues idees sobre la història com una trama que té un guió, que serien que la història és una cursa cap al progrés, o a l'inrevés, que seria un procés de decadència, totes dues queden desmentides pel que va passar a Florència el segle XV. Era difícil d'imaginar que a la ciutat més renaixentista d'Europa, més avançada, més lliure, creativa i comercial, hi aparegués un règim com el de Savonarola, autoritari, hiperpurità, que fa "fogueres de les vanitats". Però la mateixa onada de foc que porta Savonarola al poder el treu als quatre anys i tornen els Mèdici. I entremig, Maquiavel alimenta una república que no és Mèdici però tampoc Savonarola. Per tant, què passarà amb la casa dels avis? No ho sabem.

- No hi ha guió.

- Perquè no hi ha guió. Perquè hem d'estar preparats pel pitjor i tenim dret a somiar en el millor. La meva generació ha viscut una de les etapes millors de la història de la humanitat. No hem viscut directament cap guerra, hem viscut el benestar. Ara, també hem vist coses que no prevèiem, com l'Estat Islàmic. El nazisme apareix a Alemanya, en els plens de la civilització, no en els buits.

- Una de les idees centrals del llibre és la imprevisibilitat.

- Sí, la història de la ciència és acumulativa, però la història de la humanitat en termes morals, culturals, no. Té dents de serra. Tenim forts elements d'inquietud, però no hem de ser deterministes.
 
- Dibuixa la Florència dels Mèdici, que és l'establishment, la casta... Hi ha la temptació fonamentalista (el frare Savonarola) i l'opció de la política, eclèctica, liberal, potser cínica de Maquiavel.

- La visió de Maquiavel és més reflexiva que cínica. Té un punt cínic. Té una idea de com ha de ser el món, però també de com és. Crec que el Príncep és més una descripció que un model. Els Mèdici tenen coses terribles, com la repressió després de la conjura dels Pazzi, la corrupció i l'autoritarisme. Però també tenen actius. Llorenç el Magnífic, a qui Savonarola considera un tirà i que Maquiavel no aprecia, fa coses fantàstiques. La Florència dels Mèdici pot fer pensar en l'Europa sorgida de la postguerra, amb casos de corrupció però també amb l'Estat del Benestar. La Florència dels Mèdici és d'aquells llocs on a tots ens hagués fet gràcia ser-hi.

"M'atreu el pols entre la moral dels herois (Savonarola) i la dels mercaders (Maquiavel)"

- El llibre pot ajudar a entendre l'Europa del 2018?

- A partir de coses que passen el segle XV, podem il·luminar coses que passen ara. Hi ha dos pols del pensament occidental, que són la moral de l'heroi i la moral del mercader. L'exposició sobre la guerra de Cuba que vaig fer al Museu d'Història de Catalunya mostra la resposta catalana al conflicte, que va ser una guerra hispano-nord-americana. I des de la premsa més conservadora espanyola es presenta com un xoc entre un poble de soldats i cavallers i una turba de mercaders. Després de la guerra, Joan Maragall en parla quan es refereix a Espanya dient que "massa pensaves en ton honor i massa poc en el teu viure". És un pols que m'ha atret molt. Sempre he vist Maquiavel com l'encarnació dels mercaders i Savonarola com la dels herois i els místics.    
- Veu Europa en la vigília de grans jornades?

- Ja hi és. En jornades de canvi i d'inquietud. Polònia, Hongria, Itàlia... La Unió Europea ha estat qualificada de l'Europa dels mercaders. Les ideologies savonarolianes, que semblava que estaven en retrocés, tornen a ser visibles, per l'ascens de l'extrema dreta i per la part europea del renaixement dels fonamentalismes europeus.   

"'El Príncep' és extraordinari, però no està concebut com un model moral, sinó com una descripció de com funciona el poder"

- Per què continua tenint tanta mala fama Maquiavel?

- Maquiavel és un terme eufònic que sona bé. I perquè ens hem quedat en El Príncep, que és un llibre extraordinari, però que crec que no està concebut com un model moral, sinó com una descripció de com funciona el poder.
 
- Quina altra obra de Maquiavel recomanaria?

- Tot el que escriu sobre la República romana. És on ensenya com vol que sigui el món. Però El Príncep és més divertit.  

- Tractem del fenomen Vox. Quina primera impressió va tenir al saber els resultats andalusos?

- Em va generar dues inquietuds. Una sobre com és possible que un projecte polític que es fonamenta en què hi ha coses sobre les que no es pot discutir (com la unitat d'Espanya) tingui tanta requesta. I després, l'actitud de PP i Ciutadans. La dreta europea fa esforços enormes per deixar clar que entre ells i l'extrema dreta hi ha una frontera clara. A Espanya, fa un esforç enorme per dir que entre ells i Vox no n'hi ha cap.

"Si Ciutadans suma amb Vox, la suposada similitud ideològica amb Macron trontolla"

- Casado i Rivera s'equivoquen?
- Si ho llegim bé, quan la dreta fa d'ultradreta, comet un error històric. Creu que gràcies a això no emergirà la ultradreta real. Però si es posa en circulació el paquet ideològic d'extrema dreta, hi haurà botigues especialitzades que vendran millor aquest producte. En un automatisme crec que prematur, fins i tot s'ha dit amb entusiasme que el centre dreta governarà Andalusia... Em costa definir així aquest espai. Aquest és un pacte molt complicat que fer. Si Ciutadans vota el candidat del PP, com va a les properes eleccions? Un dia, Ciutadans haurà d'anar a alguna reunió dels liberals europeus, i el PP a alguna dels conservadors europeus. I a Europa no agrada Salvini, Macron deu haver vist que Marine Le Pen ha felicitat Vox... Si Ciutadans suma amb Vox, la suposada similitud ideològica amb Macron trontolla. És un pacte més difícil del que sembla. Però el que potser semblaria més fàcil, que seria PSOE-Ciutadans, no suma.

- Un pacte de Ciutadans amb el PSOE?

- Si per pressions dels liberals europeus, finalment Ciutadans fes el sacrifici suprem de pactar amb els socialistes, però fent que abandonessin tota idea de l'indult per als dirigents sobiranistes, encara resultaria que seríem els catalans els qui paguéssim la factura dels resultats d'Andalusia.   

"L'independentisme no ha de camuflar els seus objectius, però n'hi ha d'altres que s'han d'aconseguir amb majories diferents"

- Quines lliçons n'hauria d'extreure el sobiranisme del que ha passat a Andalusia? O del fenomen en tota la seva amplitud?

- Crec que és bo que la política catalana sigui un joc de cercles concèntrics. El moviment independentista ha de mantenir els seus objectius sense camuflar-los, però n'hi ha d'altres que s'han d'aconseguir amb majories diferents. Per exemple, el d'aïllar l'extrema dreta és compartit per molta gent que no és independentista. No hem de ser dos blocs en tot ni tampoc renunciar a res.
 
- Es pot fer imprescindible un gran front democràtic?

- El món unionista, quan parla de Catalunya suma en els seus càlculs PSC, Ciutadans i PP, i d'això en diu bloc constitucionalista. Ara resulta que a Andalusia no va així, el PSOE queda al marge i entra Vox. Això remet a un fenomen europeu. En la història del segle XX, es produeix una topografia política que divideix les diverses forces en dreta i esquerra. La dreta democràtica se sent més pròxima a la dreta totalitària que a l'esquerra democràtica i aquesta se sent més a prop de l'esquerra totalitària que de la dreta democràtica. Però no tinc la sensació que el retrat social sigui similar al retrat polític.      

- Què pensa de les vagues de fam de quatre presos polítics catalans?

- Les vagues de fam han estat plantejades de manera emocionalment forta però també intel·ligent. Hi ha una necessitat interna de trobar un punt de cohesió per damunt de la confusió i d'una certa paràlisi dins del magma independentista. L'objectiu és posar tensió al problema català, però també focalitzar sobre un aspecte molt concret, que és sobre el bloqueig dels recursos d'empara.  

- Ha culminat el seu mandat al davant del CCCB. Quin balanç en fa?

- N'estic content. He conegut moltes persones i coses que no coneixia. Hi ha un bon balanç, tant des del punt de vista de les visites com de resposta dels actors socials. També de la naturalitat i la normalitat amb què s'ha produït el relleu. La gestió en les institucions culturals demana un equilibri entre l'estabilitat i el canvi.

- Quin era el seu objectiu?

- Jo tenia la idea que no es tractava de substituir la gent que participa en unes activitats per uns altres sinó sumar més sense prescindir dels altres. I això mantenint el nivell de rigor i qualitat. I que s'hi trobés com a casa un ventall molt ampli de gent.