07
de desembre
del
2018
Actualitzat
el
08
de desembre
a les
15:48h
"Llamadnos fascistas, que nos ayudáis", deia el cap de premsa de Vox a tres corresponsals de mitjans catalans a les portes del pavelló de Vistalegre de Madrid, on el 7 d’octubre va reunir 10.000 persones en el primer gran acte del partit ultra. Vox sap –com va aprendre Hillary Clinton després d’anomenar "deplorables" als votants de Trump- que les etiquetes les carrega el diable. Dos mesos després, aquella formació extraparlamentària -que abans de triomfar havia desaparegut en dues ocasions per inanició- ha desembarcat a les institucions espanyoles i prepara candidatures a totes les capitals de província de l’Estat a les eleccions de maig del 2019, primera estació cap al Congrés. "D’aquí poc tindrem representants al Parlament de Catalunya", advertia aquest dilluns Santiago Abascal, que ja compta amb 19.000 militants i un finançament estable.
Vox ha arribat a les institucions a cavall de sectors socials de la dreta i de l’esquerra que ja no sintonitzen amb la primera onada dels partits "renovadors". La seva victòria a bastions tradicionals d’Esquerra Unida (IU) a Andalusia, com Sedella, demostra l’existència d’un "espanyol enfurismat" que compra, ara, el còctel reaccionari, encara que no comparteixi bona part del seu ideari. La "reconquesta" com a remei fàcil davant la fallida dels serveis socials, l’amenaça identitària que representa la immigració, la manca d’oportunitats, els impostos i la desaparició del sistema de valors tradicionals. I també com a reacció al procés independentista que ha posat en escac la idea de la nació espanyola.
Darrere la irrupció de Vox hi ha, però, errors estratègics dels poders de l’Estat i del sistema tradicional de partits. Alguns diagnosticats, com la manca de projecte, la banalització dels efectes de la immigració i la perpetuació d’estructures clientelars que han edificat autèntiques trames de corrupció, ja sigui a Andalusia o a territoris controlats pel PP. I altres per a debatre, com la projecció que els mitjans espanyols –i també catalans- han donat al partit de Santiago Abascal com a acusació popular a la causa de l’1-O. Vox, una formació sense gairebé estructura, ha aparegut als informatius com a referent de l’ala dura contra l’independentisme. Campanya gratis. En bona mesura gràcies al fet que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) –i després el Suprem- li han atorgat el paper del sindicat desaparegut Manos Limpias.
Més enllà de la seva projecció, però, Vox també deu part del seu ascens a la reacció dels poders de l’Estat per aturar el procés independentista. El discurs del rei Felip VI el 3 d’octubre, que legitimava la resposta policial a l’1-O i la repressió posterior, va situar l’eix de la política espanyola uns quants metres a la dreta de l’equador tradicional -ja de per sí enclenxinat-, i va avalar un ‘a por ellos’ institucional. Un escenari que va propulsar la radicalització dels discursos del PP i de Cs i la normalització del ‘tot s’hi val’ contra l’independentisme. El Rei va fer acampar el ‘mainstream’ polític i mediàtic espanyol just allà on habita Vox. Un autèntic regal per a la formació de Santiago Abascal, però un furt a la capacitat operativa de la política tradicional.
Després venen les factures pendents de Pablo Casado i Albert Rivera, que han extremat el to en la seva cursa pel control de la dreta, i han volgut convertir la campanya andalusa en un veredicte sobre la suposada aliança de Pedro Sánchez i l’independentisme. PP i Cs podran governar, però no han obtingut cap avantatge estratègic en el seu cos a cos, i pel camí han acabat donant la clau de San Telmo a un partit que els disputarà els vots a totes les eleccions dels pròxims anys. Vox ha nascut i crescut gràcies als discursos inflamats de les dues formacions sobre el procés o la immigració, i la seva irrupció dificulta, a més, el retorn al centre polític abans dels pròxims comicis espanyols.
Un panorama que propicia el blanqueig per part del PP, de Cs i de bona part de l’espectre mediàtic de la dreta. Ho ha advertit el candidat satèl·lit de Cs a Barcelona, Manuel Valls, que sap bé com aniran els pròxims episodis dels "amics" de Le Pen. I també el cap dels liberals europeus, Guy Verhofstadt, que ja ha recordat a Rivera el que s’hi juga Europa. L’últim error, però, és el que ja s’està gestant: Des de Sánchez a Iglesias, i de Casado a Rivera, totes les formacions intentaran ara instrumentalitzar la irrupció de l’extrema dreta en benefici dels seus interessos estratègics, encara que això impedeixi donar una resposta compartida i efectiva al problema. Un clàssic de la política espanyola.
Vox ha arribat a les institucions a cavall de sectors socials de la dreta i de l’esquerra que ja no sintonitzen amb la primera onada dels partits "renovadors". La seva victòria a bastions tradicionals d’Esquerra Unida (IU) a Andalusia, com Sedella, demostra l’existència d’un "espanyol enfurismat" que compra, ara, el còctel reaccionari, encara que no comparteixi bona part del seu ideari. La "reconquesta" com a remei fàcil davant la fallida dels serveis socials, l’amenaça identitària que representa la immigració, la manca d’oportunitats, els impostos i la desaparició del sistema de valors tradicionals. I també com a reacció al procés independentista que ha posat en escac la idea de la nació espanyola.
Darrere la irrupció de Vox hi ha, però, errors estratègics dels poders de l’Estat i del sistema tradicional de partits. Alguns diagnosticats, com la manca de projecte, la banalització dels efectes de la immigració i la perpetuació d’estructures clientelars que han edificat autèntiques trames de corrupció, ja sigui a Andalusia o a territoris controlats pel PP. I altres per a debatre, com la projecció que els mitjans espanyols –i també catalans- han donat al partit de Santiago Abascal com a acusació popular a la causa de l’1-O. Vox, una formació sense gairebé estructura, ha aparegut als informatius com a referent de l’ala dura contra l’independentisme. Campanya gratis. En bona mesura gràcies al fet que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) –i després el Suprem- li han atorgat el paper del sindicat desaparegut Manos Limpias.
Més enllà de la seva projecció, però, Vox també deu part del seu ascens a la reacció dels poders de l’Estat per aturar el procés independentista. El discurs del rei Felip VI el 3 d’octubre, que legitimava la resposta policial a l’1-O i la repressió posterior, va situar l’eix de la política espanyola uns quants metres a la dreta de l’equador tradicional -ja de per sí enclenxinat-, i va avalar un ‘a por ellos’ institucional. Un escenari que va propulsar la radicalització dels discursos del PP i de Cs i la normalització del ‘tot s’hi val’ contra l’independentisme. El Rei va fer acampar el ‘mainstream’ polític i mediàtic espanyol just allà on habita Vox. Un autèntic regal per a la formació de Santiago Abascal, però un furt a la capacitat operativa de la política tradicional.
Després venen les factures pendents de Pablo Casado i Albert Rivera, que han extremat el to en la seva cursa pel control de la dreta, i han volgut convertir la campanya andalusa en un veredicte sobre la suposada aliança de Pedro Sánchez i l’independentisme. PP i Cs podran governar, però no han obtingut cap avantatge estratègic en el seu cos a cos, i pel camí han acabat donant la clau de San Telmo a un partit que els disputarà els vots a totes les eleccions dels pròxims anys. Vox ha nascut i crescut gràcies als discursos inflamats de les dues formacions sobre el procés o la immigració, i la seva irrupció dificulta, a més, el retorn al centre polític abans dels pròxims comicis espanyols.
Un panorama que propicia el blanqueig per part del PP, de Cs i de bona part de l’espectre mediàtic de la dreta. Ho ha advertit el candidat satèl·lit de Cs a Barcelona, Manuel Valls, que sap bé com aniran els pròxims episodis dels "amics" de Le Pen. I també el cap dels liberals europeus, Guy Verhofstadt, que ja ha recordat a Rivera el que s’hi juga Europa. L’últim error, però, és el que ja s’està gestant: Des de Sánchez a Iglesias, i de Casado a Rivera, totes les formacions intentaran ara instrumentalitzar la irrupció de l’extrema dreta en benefici dels seus interessos estratègics, encara que això impedeixi donar una resposta compartida i efectiva al problema. Un clàssic de la política espanyola.