Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
40 anys de Constitució

El debat constitucional del 1978, vist per tres cronistes parlamentaris

Raimundo Castro, Pedro Vega i Carlos Santos expliquen a NacióDigital els records del clima que es vivia a Madrid durant l'elaboració de la Constitució

per Pep Martí, 5 de desembre de 2018 a les 20:17 |
Carlos Santos -amb bigoti- observa una partida de mus amb Adolfo Suárez, polítics i periodistes al Congrés. | Carlos Santos
Han passat 40 anys de l'aprovació de la Constitució de 1978. Els temps han canviat. Però el record d'aquells mesos increïbles del debat del text al Congrés i les discussions inacabables a la Comissió Constitucional no s'ha diluït perquè en queden molts testimonis. I entre ells, alguns dels periodistes que van assistir en primera fila a la successió d'esdeveniments d'un moment històric. Nació Digital ha parlat amb tres d'ells -Raimundo Castro, Carlos Santos i Pedro Vega-, que expliquen com van viure aquells temps i com els contemplen quaranta anys després.

El cava pot esperar


Raimundo Castro és un dels periodistes que feia de cronista al Congrés a finals dels anys vuitanta. La primera crònica que va fer per a El Periódico, l'octubre del 1978, quan el diari acabava de néixer, va ser precisament sobre la culminació dels debats a la Comissió Constitucional. Els treballs estaven gairebé culminats i el text, llest per sortir del forn. Per celebrar-ho, els diputats van encarregar cava fresc, però mai sortiria de la nevera. El PSOE, veient acabat el procés constituent, no va esperar gens per reclamar al president del govern, Adolfo Suárez, la dissolució del Congrés i eleccions anticipades. Aquesta sortida dels socialistes va generar tensió amb la UCD de Suárez -els dos partits principals en aquell moment- i el cava es va deixar per a una millor ocasió.    

Raimundo Castro: "Les esquerres van convertir les seves concessions, necessàries per evitar una confrontació, en renúncies"

Castro explica a Nació Digital que aquell va ser "un bon període de temps, en què tothom buscava escletxes per resoldre els problemes". "No hi havia jurisprudència en moltes coses i se substituïa per voluntat política", indica. Els diversos actors polítics van haver de fer front a moltes concessions: "Les esquerres van convertir en renúncies les concessions, necessàries per evitar una confrontació civil". Castro creu que un dels problemes que van venir després va ser que "per a molts sectors progressistes, la Constitució era el punt de sortida". "Per als sectors més conservadors era el punt final d'arribada i un límit molt clar", observa dècades després el cronista.

Castro considera que el fet que ara els més radicals en la defensa de la integritat de la Constitució siguin els qui més s'hi van oposar fa quaranta anys "indica moltes coses del moment present". Castro assenyala un tret que diferencia l'actualitat d'aquell moment: "La capacitat de convertir les paraules en aliats". "Això ho vam veure entorn el debat sobre les autonomies. Què eren? Nacions ? Regions? En una conversa a la Moncloa, Suárez proposa a Miquel Roca el terme nacionalitats, un concepte que era equivalent al de nació però que tenia la virtualitat que no irritava tant els militars", rememora. Un dels molts moment en què es va haver d'emprar l'enginy per sortir d'un carreró que semblava sense sortida.


Pedro Vega: "El millor d'aquella època era la voluntat d'escoltar l'altre"

Corresponsal de Mundo Obrero -òrgan del PCE- i de Treball -del PSUC- a Madrid durant la Transició, Pedro Vega recorda aquells anys com "molt durs, menys fàcils del que a vegades després s'ha dit". "Va ser una època apassionant, que els qui la vam presenciar vam viure amb intensitat. Aquesta sensació m'ha fet recordar sovint la frase de Vázquez Montalbán, Contra Franco vivíamos mejor. Però fins passat el 23-F, quan va semblar que la democràcia es consolidava, vam tenir la sensació de risc", insisteix. Vega subratlla d'aquella època "la voluntat d'escoltar l'altre, fins i tot d'entendre'l, que és una cosa que crec que s'ha perdut".

Pedro Vega: "Caldria recuperar el sentit de tolerància dels anys del consens"

Vega pertanyia a un PCE que des de finals dels cinquanta preconitzava una política de reconciliació nacional: "Allò lligava amb el que era necessari en el moment de les discussions sobre la Constitució, quan persones que s'havien enfrontat estaven obligats a posar-se d'acord. És el que es va anomenar el consens. S'hauria de recuperar el sentit de tolerància dels anys del consens, d'estar disposat a adaptar-se al diferent sense posar gaires línies vermelles", remarca.

El periodista recorda amb certa nostàlgia alguns dels debats que va viure, com el de la llei general d'educació. "Vaig escoltar un intercanvi entre Gómez Llorente i Miguel Herrero, de gran alçada. O el debat entorn l'estatut dels treballadors, que va suposar la superació de la vella estructura sindical del franquisme", recorda.

Carlos Santos: "La societat civil es va adormir"

El periodista Carlos Santos va viure els temps finals del franquisme estudiant Ciències de la Informació a la UAB, a Bellaterra. Després, va anar a Madrid com a corresponsal de Mundo Diario, el mitjà que es va proposar ser llegit en els centres obrers i ho va aconseguir. Després va treballar a RNE. És un altre veterà d'aquells anys. Cronista al Congrés, Santos és molt indulgent amb els pactes de la Transició i crític amb el que va passar després: "Que en aquell moment es fessin acords secrets en despatxos entra dins del normal. Hi va haver molts actors i no es pot menystenir la incidència que va tenir la pressió popular, des del PCE a CCOO passant per sectors de base de l'Església".

Carlos Santos: "Després del consens, la gent no va utilitzar els estris de control democràtic que teníem a l'abast quasi bé fins al 15-M"

"La Constitució es va fer sota estat de setge", assevera Santos, qui es resisteix a donar la culpa al text dels dèficits democràtics que s'han evidenciat després: "Després del consens dels primers anys, la societat civil va quedar com adormida fins al 15-M. Fins aleshores no hem fet prou cas dels estris democràtics que teníem". Per a Santos, "n'hi va haver molt pocs que en aquell moment cantessin, com Llach, No és això companys, no és això". Moltes de les experiències que va viure les va recollir al seu llibre 333 historias de la transición (Historia del s. XX).

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació