03
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
21:58h
La ultradreta ja és aquí amb dotze diputats al parlament andalús i preparada per obtenir-ne al Congrés dels Diputats tan aviat com se celebrin eleccions generals. I abans eleccions municipals, europees i en algunes comunitats també autonòmiques. Un cop oberta la síndria, és imprevisible què pot passar a les properes eleccions catalanes.
L’estat espanyol era una de les poques excepcions a Europa que no tenia, ni en el seu parlament estatal ni en els cantonals o regionals, diputats ultres. El novembre de 2010 Josep Anglada de Plataforma per Catalunya, amb 75.321 vots, va estar a punt d’entrar al Parlament català. Però l’expulsió dos mesos abans del secretari general de PxC, Pablo Barranco, que durant la campanya ja es va encarregar de ventilar draps bruts d’Anglada, sumat als errors garrafals de màrqueting de PxC, com permetre que un cap rapat amb l’esvàstica tatuada al coll s'assegués a primera fila en l'únic acte que TV3 va cobrir durant la campanya i que els telenotícies traguessin profit de la imatge, li van fer perdre uns vots que van deixar Plataforma fora del Parlament.
Després, a les municipals de 2011, PxC va obtenir 67 regidors a tot Catalunya a la vegada que Albiol guanyava a Badalona. Però des del primer dia va haver-hi pugnes internes i desercions en cadena de regidors a molts municipis. I el febrer de 2014, Anglada fou destituït de la presidència del partit i expulsat, acabant d’enfonsar PxC a les municipals de maig de 2015 que només va obtenir 8 regidors a tot Catalunya. Sembla, també, que el procés català va treure el fenomen migratori de l’agenda política, i el sentiment identitari a Catalunya no basculava entre els "de casa i el de fora", com argumentava Anglada, sinó al voltant del debat independentista.
Pel que fa al PP, li va anar bé tenir Albiol governant a Badalona, però no podia assumir a nivell estatal el seu discurs segons el qual els immigrants eren incívics, no paguen impostos i tenen massa privilegis, perquè era tirar-se pedres a la teulada en aquells llocs on governava. La resta de grups ultres de l'Estat van continuar amb les seves lluites caïnites, i amb un discurs lligat a l’enyorança del franquisme, parlant més de la unitat d’Espanya que d’immigració. A la vegada el PP deixava orfe l’espai ultracatòlic, quan Rajoy incompleix la promesa electoral de derogar la llei de l’avortament de Zapatero.
I aquí és on entra Vox, un partit nou el 2014 fundat per l’expopular, Santiago Abascal, que posa de cap de llista a les europees l’ex-president del Parlament Europeu, Alejo Vidal Quadras. Però en aquell moment el discurs de Vox no era antieuropeista ni antisistema, sinó més aviat centrat en el rebuig a l’estat autonòmic i amb unes primeres pinzellades xenòfobes. L’ex-secretari general de PxC Pablo Barranco hi va entrar i va anar a la llista com a número 47, mentre Ariadna Hernández, vinculada al Casal Tramuntana i parella d’un regidor de PxC, esdevenia la delegada de Vox a Barcelona, i anava de número 7. Però a Vox li van mancar 4.000 vots per obtenir escó a Estrasburg, el partit es va desinflar i va perdre la major part de la militància. Hernández i Barranco també van plegar.
Però tot canvia fa dos anys, després de la detenció i empresonament del secretari general de Manos Limpias, Miguel Bernad, que es personava com acusació popular en tota mena de casos mediàtics. Vox ocuparà hàbilment aquest espai, denunciant o personant-se en tots els casos referents al procés català, i l’advocat Javier Ortega Smith agafa una gran rellevància pública. S’ha dit sovint que els partits i moviments ultres necessiten un “mascle alfa” que el lideri. I aquest és sense cap mena de dubte Ortega Smith.
I Vox té l’habilitat d’entroncar aquella realitat intrínseca de la ultradreta espanyola que és, per sobre de tot, franquista i defensora a mort de la unitat d’Espanya, demanant no només més mà dura amb Catalunya, sinó derogar totes les autonomies, amb un discurs que no condemna el franquisme i proposa la derogació de la llei de la Memòria Històrica. És ultracatòlic, qüestiona el matrimoni homosexual i demana la derogació de la llei de l’avortament. I en sintonia amb referents com Trump o Salvini, assumeix un discurs masclista, demana la derogació de la llei contra la violència de gènere, i agafa sense complexos un discurs contrari a la immigració i en favor d’una defensa de les fronteres front l’arribada de migrants i refugiats.
Les demandes sobrevingudes d’Albert Rivera i Pablo Casado d’aplicar de nou el 155, però de veritat, i de més duresa amb la immigració, no fa més que donar la raó a Vox que criticarà que el PP no ho hagués fet fa un any quan governava.
Ara, més enllà de com evolucioni el procés català i de com reaccionin el PP i Ciutadans, que podran governar Andalusia gràcies a Vox, el partit d’Abascal i Ortega Smith es prepararà per assaltar els ajuntaments, obtenir diputats als parlaments autonòmics que fan eleccions al maig i a Estrasburg. I per tenir bons resultats a les municipals sacsejaran sens dubte la por a la immigració. I els lacònics precs fets ahir per Susana Diaz i altres líders del PSOE de fer cordó sanitari als ultres, ni el PP ni Ciudadanos els escoltaran.
L’estat espanyol era una de les poques excepcions a Europa que no tenia, ni en el seu parlament estatal ni en els cantonals o regionals, diputats ultres. El novembre de 2010 Josep Anglada de Plataforma per Catalunya, amb 75.321 vots, va estar a punt d’entrar al Parlament català. Però l’expulsió dos mesos abans del secretari general de PxC, Pablo Barranco, que durant la campanya ja es va encarregar de ventilar draps bruts d’Anglada, sumat als errors garrafals de màrqueting de PxC, com permetre que un cap rapat amb l’esvàstica tatuada al coll s'assegués a primera fila en l'únic acte que TV3 va cobrir durant la campanya i que els telenotícies traguessin profit de la imatge, li van fer perdre uns vots que van deixar Plataforma fora del Parlament.
Després, a les municipals de 2011, PxC va obtenir 67 regidors a tot Catalunya a la vegada que Albiol guanyava a Badalona. Però des del primer dia va haver-hi pugnes internes i desercions en cadena de regidors a molts municipis. I el febrer de 2014, Anglada fou destituït de la presidència del partit i expulsat, acabant d’enfonsar PxC a les municipals de maig de 2015 que només va obtenir 8 regidors a tot Catalunya. Sembla, també, que el procés català va treure el fenomen migratori de l’agenda política, i el sentiment identitari a Catalunya no basculava entre els "de casa i el de fora", com argumentava Anglada, sinó al voltant del debat independentista.
L'any 2014 el discurs de Vox no era antieuropeista ni antisistema, sinó més aviat centrat en el rebuig a l’estat autonòmic i amb unes primeres pinzellades xenòfobes
Pel que fa al PP, li va anar bé tenir Albiol governant a Badalona, però no podia assumir a nivell estatal el seu discurs segons el qual els immigrants eren incívics, no paguen impostos i tenen massa privilegis, perquè era tirar-se pedres a la teulada en aquells llocs on governava. La resta de grups ultres de l'Estat van continuar amb les seves lluites caïnites, i amb un discurs lligat a l’enyorança del franquisme, parlant més de la unitat d’Espanya que d’immigració. A la vegada el PP deixava orfe l’espai ultracatòlic, quan Rajoy incompleix la promesa electoral de derogar la llei de l’avortament de Zapatero.
I aquí és on entra Vox, un partit nou el 2014 fundat per l’expopular, Santiago Abascal, que posa de cap de llista a les europees l’ex-president del Parlament Europeu, Alejo Vidal Quadras. Però en aquell moment el discurs de Vox no era antieuropeista ni antisistema, sinó més aviat centrat en el rebuig a l’estat autonòmic i amb unes primeres pinzellades xenòfobes. L’ex-secretari general de PxC Pablo Barranco hi va entrar i va anar a la llista com a número 47, mentre Ariadna Hernández, vinculada al Casal Tramuntana i parella d’un regidor de PxC, esdevenia la delegada de Vox a Barcelona, i anava de número 7. Però a Vox li van mancar 4.000 vots per obtenir escó a Estrasburg, el partit es va desinflar i va perdre la major part de la militància. Hernández i Barranco també van plegar.
tot canvia fa dos anys, amb l'empresonament del secretari general de Manos Limpias, que es personava com acusació popular en tota mena de casos mediàtics. Vox ocuparà hàbilment aquest espai
Però tot canvia fa dos anys, després de la detenció i empresonament del secretari general de Manos Limpias, Miguel Bernad, que es personava com acusació popular en tota mena de casos mediàtics. Vox ocuparà hàbilment aquest espai, denunciant o personant-se en tots els casos referents al procés català, i l’advocat Javier Ortega Smith agafa una gran rellevància pública. S’ha dit sovint que els partits i moviments ultres necessiten un “mascle alfa” que el lideri. I aquest és sense cap mena de dubte Ortega Smith.
I Vox té l’habilitat d’entroncar aquella realitat intrínseca de la ultradreta espanyola que és, per sobre de tot, franquista i defensora a mort de la unitat d’Espanya, demanant no només més mà dura amb Catalunya, sinó derogar totes les autonomies, amb un discurs que no condemna el franquisme i proposa la derogació de la llei de la Memòria Històrica. És ultracatòlic, qüestiona el matrimoni homosexual i demana la derogació de la llei de l’avortament. I en sintonia amb referents com Trump o Salvini, assumeix un discurs masclista, demana la derogació de la llei contra la violència de gènere, i agafa sense complexos un discurs contrari a la immigració i en favor d’una defensa de les fronteres front l’arribada de migrants i refugiats.
Ara, Vox es prepararà per assaltar els ajuntaments, obtenir diputats als parlaments autonòmics que fan eleccions al maig, i entrar al Parlament Europeu
Les demandes sobrevingudes d’Albert Rivera i Pablo Casado d’aplicar de nou el 155, però de veritat, i de més duresa amb la immigració, no fa més que donar la raó a Vox que criticarà que el PP no ho hagués fet fa un any quan governava.
Ara, més enllà de com evolucioni el procés català i de com reaccionin el PP i Ciutadans, que podran governar Andalusia gràcies a Vox, el partit d’Abascal i Ortega Smith es prepararà per assaltar els ajuntaments, obtenir diputats als parlaments autonòmics que fan eleccions al maig i a Estrasburg. I per tenir bons resultats a les municipals sacsejaran sens dubte la por a la immigració. I els lacònics precs fets ahir per Susana Diaz i altres líders del PSOE de fer cordó sanitari als ultres, ni el PP ni Ciudadanos els escoltaran.