03
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
11:19h
Fi de cicle a San Telmo. La patacada del PSOE i la forta irrupció de l'extrema dreta de Vox són la sentència a 40 anys de govern socialista. El partit que lidera Santiago Abascal, amb 12 diputats, és clau per sumar amb els 26 del PP i 21 Ciutadans, un govern de dretes. Els 33 amargs escons de Susana Díaz li ensenyen la porta de sortida.
Amb la sacsejada del tauler andalús i Podem en fora de joc -s'ha quedat amb 17 representants, tres menys els que tenia-, Pedro Sánchez haurà de prendre decisions. D'entrada, s'allunya la possibilitat d'avançar eleccions. A continuació, les claus dels resultats andalusos que marquen el nou cicle.
1. Fi de l'era Díaz i revés a Sánchez
Difícilment Susana Díaz podrà governar i la seva continuïtat penja d'un fil malgrat que ha demanat a PP i Ciutadans dialogar per fer de "dic de contenció" de l'extrema dreta. A les seves esquenes pesa una victòria amarga que són els pitjors resultats de la història dels socialistes a Andalusia i un lideratge minvant des de la derrota que va patir la nit del 21 de maig del 2017 a les primàries del PSOE contra Pedro Sánchez. Aleshores es van frustrar les seves expectatives de governar el partit i ara li toca fer les maletes per marxar de San Telmo. Tot plegat, a les portes d'encarar els efectes de la recta final del judici del cas dels ERO.
A Ferraz ja tremolen amb les conseqüències que tindrà sobre Pedro Sánchez i difícilment el PSOE apostarà ara per un avançament de les eleccions espanyoles. Primer, perquè el termòmetre andalús apunta que, tot i l'aterratge a la Moncloa, no hi ha efecte Sánchez, un descobriment que es fa a tan sols sis mesos de la macro cita electoral d'europees, municipals i autonòmiques del 26 de maig.
I segon, perquè el PSOE té acreditat que per guanyar a les espanyoles -gran assignatura pendent de Sánchez- són clau Andalusia i Catalunya. El president espanyol no té garantida en aquests moments aquesta força en territori andalús i, en el cas català, les enquestes apunten un estancament del PSC.
El debat intern ja bull. Hi ha barons que expressen la seva preocupació per uns resultats que vinculen a la relació del PSOE amb Podem i a dependre dels independentistes al Congrés. No faltarà qui plantegi girs de guió i moderació, fet que encara dificultarà més qualsevol gest en relació al conflicte català.
2. Una extrema dreta que ha vingut per quedar-se
Ja no formen part només de les enquestes. Vox ha trencat el precinte institucional i ha aterrat al Parlament andalús. Ho ha fet atiant un discurs que sovint s'ubica al marge constitucional, xenòfob i en contra de la immigració, favorable a la prohibició de l'avortament i traient pit de la defensa d'un retrocés en drets i llibertats. I, sobretot, s'han erigit en garants de la unitat d'una Espanya, que consideren que s'ha de "reconquerir" i arrabassar de les mans d'un "separatisme" que atribueixen tant a Catalunya com a Pedro Sánchez.
Les proclames contra l'independentisme i el president del govern espanyol han estat una de les principals vies per muscular-se. Vox lidera l'acusació popular en la causa contra l'1-O. S'han catapultat i han estat capaços de marcar la pauta a la dreta, ja que sense representació institucional han arrossegat als seus postulats tant a un PP en descomposició després de perdre la Moncloa com a un Ciutadans que no volia perdre pistonada.
Que el partit de Santiago Abascal s'estreni a Andalusia amb Francisco Serrano -un jutge apartat per prevaricador- és l'avantsala per intentar aconseguir representació a les europees, un terreny abonat gràcies a la circumscripció única. També és el primer pas per preparar l'aterratge al Congrés quan Sánchez convoqui.
3. Un president per carambola
El resultat andalús ha capgirat com un mitjó la sort de Juanma Moreno. Si bé les enquestes l'havien apuntat com el gran perdedor de la partida, el líder dels populars pot apuntar-se una doble victòria malgrat perdre set escons. No només ha frenat el desitjat sorpasso que pretenia Ciutadans, sinó que de retruc es pot trobar sent el nou president de la Junta. De fet, tant el partit taronja com els populars ja han donat per fet que la dreta governarà Andalusia.
El líder del PP, Pablo Casado, va vincular bona part del seu destí al de Moreno des del moment que va decidir que seria omnipresent a la campanya, en la qual s'hi ha abocat de ple. Ho ha fet, a més, amb un discurs radicalitzat per lliurar la batalla de l'extrema dreta a Ciutadans i Vox.
Malgrat aquesta carambola que ha convertit en dolça una nit que es preveia amarga, hi haurà reflexió interna a un PP que no pot obviar que el partit d'Abascal l'ha queixalat a ell i no a Ciutadans a Andalusia. S'ha de seguir fent un discurs d'extrema dreta que ja té Vox per representar-la? O bé s'ha de pugnar amb un PSOE debilitat per un discurs més de centre?
4. Cs es queda sense sorpasso, però governarà
Albert Rivera i Inés Arrimadas es poden donar per satisfets. És cert que no han aconseguit fer el sorpasso al PP, però amb un candidat, Juan Marín, que és més aviat poc carismàtic han augmentat notablement la seva presència al parlament. Han passat de 9 a 21 diputats i tenen pràcticament garantit un lloc de govern tant si es consuma el pacte de dretes com si finalment -opció altament difícil- PSOE, PP i Cs fessin un cordó sanitari.
Amb tot, Rivera i Marín ja han donat un cop de porta a Susana Díaz i proclamat la fi de 40 anys de govern socialista, però no queda clar que la prioritat serà un entesa amb PP i Vox. Deixen entreveure que negociaran amb el millor postor, que vindria a ser qui estigui disposat a cedir-li la presidència. La formació taronja reivindica que el "canvi" a Andalusia ha de venir de la mà d'un partit que hagi sortit reforçat dels comicis i que, per tant, no pot ser ni el PP ni el PSOE.
Rivera no ha dubtat en demanar a socialistes i populars el suport per forjar un pacte que deixi al marge Vox. Aquí entrarien en joc també les aliances de Sánchez a nivell estatal. Però si aquesta possibilitat no dona símptomes de prosperar, Cs no farà cap tipus d'escarafalls a intentar erigir Marín president amb una aliança amb PP i Vox. El joc de trons està servit.
5. La reculada de l'esquerra deixa Podem en fora de joc
Amb una participació d'un 58,65%, quasi quatre punts menys que al 2015, queda clar que l'esquerra s'ha quedat a casa. Podem no treu rèdit als pitjors resultats del PSOE a Andalusia i es queda amb 17 representants -tres menys del que tenien Podem i IU per separat. Teresa Rodríguez queda en fora de joc en el panorama andalús i queda clar i meridià que el seu paper està reservat a l'oposició.
Les alarmes s'han disparat a Podem, que veuen les orelles al llop en clau estatal, autonòmica, municipal i europea. Pablo Iglesias, que s'ha espavilat a ser designat candidat a les generals, ja ha fet una crida als partits antifeixistes per sumar plegats i frenar els "postfranquistes sense complexos" de Vox. En aquesta alarma llançada públicament hi ha inclòs els independentistes, als quals demanen que apuntalin la majoria que va aconseguir fer fora el PP del govern. L'alternativa, insisteix Iglesias, és l'extrema dreta que vol il·legalitzar partits.
Amb la sacsejada del tauler andalús i Podem en fora de joc -s'ha quedat amb 17 representants, tres menys els que tenia-, Pedro Sánchez haurà de prendre decisions. D'entrada, s'allunya la possibilitat d'avançar eleccions. A continuació, les claus dels resultats andalusos que marquen el nou cicle.
1. Fi de l'era Díaz i revés a Sánchez
Difícilment Susana Díaz podrà governar i la seva continuïtat penja d'un fil malgrat que ha demanat a PP i Ciutadans dialogar per fer de "dic de contenció" de l'extrema dreta. A les seves esquenes pesa una victòria amarga que són els pitjors resultats de la història dels socialistes a Andalusia i un lideratge minvant des de la derrota que va patir la nit del 21 de maig del 2017 a les primàries del PSOE contra Pedro Sánchez. Aleshores es van frustrar les seves expectatives de governar el partit i ara li toca fer les maletes per marxar de San Telmo. Tot plegat, a les portes d'encarar els efectes de la recta final del judici del cas dels ERO.
A Ferraz ja tremolen amb les conseqüències que tindrà sobre Pedro Sánchez i difícilment el PSOE apostarà ara per un avançament de les eleccions espanyoles. Primer, perquè el termòmetre andalús apunta que, tot i l'aterratge a la Moncloa, no hi ha efecte Sánchez, un descobriment que es fa a tan sols sis mesos de la macro cita electoral d'europees, municipals i autonòmiques del 26 de maig.
I segon, perquè el PSOE té acreditat que per guanyar a les espanyoles -gran assignatura pendent de Sánchez- són clau Andalusia i Catalunya. El president espanyol no té garantida en aquests moments aquesta força en territori andalús i, en el cas català, les enquestes apunten un estancament del PSC.
El debat intern ja bull. Hi ha barons que expressen la seva preocupació per uns resultats que vinculen a la relació del PSOE amb Podem i a dependre dels independentistes al Congrés. No faltarà qui plantegi girs de guió i moderació, fet que encara dificultarà més qualsevol gest en relació al conflicte català.
2. Una extrema dreta que ha vingut per quedar-se
Ja no formen part només de les enquestes. Vox ha trencat el precinte institucional i ha aterrat al Parlament andalús. Ho ha fet atiant un discurs que sovint s'ubica al marge constitucional, xenòfob i en contra de la immigració, favorable a la prohibició de l'avortament i traient pit de la defensa d'un retrocés en drets i llibertats. I, sobretot, s'han erigit en garants de la unitat d'una Espanya, que consideren que s'ha de "reconquerir" i arrabassar de les mans d'un "separatisme" que atribueixen tant a Catalunya com a Pedro Sánchez.
Les proclames contra l'independentisme i el president del govern espanyol han estat una de les principals vies per muscular-se. Vox lidera l'acusació popular en la causa contra l'1-O. S'han catapultat i han estat capaços de marcar la pauta a la dreta, ja que sense representació institucional han arrossegat als seus postulats tant a un PP en descomposició després de perdre la Moncloa com a un Ciutadans que no volia perdre pistonada.
Que el partit de Santiago Abascal s'estreni a Andalusia amb Francisco Serrano -un jutge apartat per prevaricador- és l'avantsala per intentar aconseguir representació a les europees, un terreny abonat gràcies a la circumscripció única. També és el primer pas per preparar l'aterratge al Congrés quan Sánchez convoqui.
3. Un president per carambola
El resultat andalús ha capgirat com un mitjó la sort de Juanma Moreno. Si bé les enquestes l'havien apuntat com el gran perdedor de la partida, el líder dels populars pot apuntar-se una doble victòria malgrat perdre set escons. No només ha frenat el desitjat sorpasso que pretenia Ciutadans, sinó que de retruc es pot trobar sent el nou president de la Junta. De fet, tant el partit taronja com els populars ja han donat per fet que la dreta governarà Andalusia.
El líder del PP, Pablo Casado, va vincular bona part del seu destí al de Moreno des del moment que va decidir que seria omnipresent a la campanya, en la qual s'hi ha abocat de ple. Ho ha fet, a més, amb un discurs radicalitzat per lliurar la batalla de l'extrema dreta a Ciutadans i Vox.
Malgrat aquesta carambola que ha convertit en dolça una nit que es preveia amarga, hi haurà reflexió interna a un PP que no pot obviar que el partit d'Abascal l'ha queixalat a ell i no a Ciutadans a Andalusia. S'ha de seguir fent un discurs d'extrema dreta que ja té Vox per representar-la? O bé s'ha de pugnar amb un PSOE debilitat per un discurs més de centre?
4. Cs es queda sense sorpasso, però governarà
Albert Rivera i Inés Arrimadas es poden donar per satisfets. És cert que no han aconseguit fer el sorpasso al PP, però amb un candidat, Juan Marín, que és més aviat poc carismàtic han augmentat notablement la seva presència al parlament. Han passat de 9 a 21 diputats i tenen pràcticament garantit un lloc de govern tant si es consuma el pacte de dretes com si finalment -opció altament difícil- PSOE, PP i Cs fessin un cordó sanitari.
Amb tot, Rivera i Marín ja han donat un cop de porta a Susana Díaz i proclamat la fi de 40 anys de govern socialista, però no queda clar que la prioritat serà un entesa amb PP i Vox. Deixen entreveure que negociaran amb el millor postor, que vindria a ser qui estigui disposat a cedir-li la presidència. La formació taronja reivindica que el "canvi" a Andalusia ha de venir de la mà d'un partit que hagi sortit reforçat dels comicis i que, per tant, no pot ser ni el PP ni el PSOE.
Rivera no ha dubtat en demanar a socialistes i populars el suport per forjar un pacte que deixi al marge Vox. Aquí entrarien en joc també les aliances de Sánchez a nivell estatal. Però si aquesta possibilitat no dona símptomes de prosperar, Cs no farà cap tipus d'escarafalls a intentar erigir Marín president amb una aliança amb PP i Vox. El joc de trons està servit.
5. La reculada de l'esquerra deixa Podem en fora de joc
Amb una participació d'un 58,65%, quasi quatre punts menys que al 2015, queda clar que l'esquerra s'ha quedat a casa. Podem no treu rèdit als pitjors resultats del PSOE a Andalusia i es queda amb 17 representants -tres menys del que tenien Podem i IU per separat. Teresa Rodríguez queda en fora de joc en el panorama andalús i queda clar i meridià que el seu paper està reservat a l'oposició.
Les alarmes s'han disparat a Podem, que veuen les orelles al llop en clau estatal, autonòmica, municipal i europea. Pablo Iglesias, que s'ha espavilat a ser designat candidat a les generals, ja ha fet una crida als partits antifeixistes per sumar plegats i frenar els "postfranquistes sense complexos" de Vox. En aquesta alarma llançada públicament hi ha inclòs els independentistes, als quals demanen que apuntalin la majoria que va aconseguir fer fora el PP del govern. L'alternativa, insisteix Iglesias, és l'extrema dreta que vol il·legalitzar partits.