Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Sexe, postureig i reggaeton

La nit és llarga però el reggaeton infinit

«De la mateixa manera que no considerem que el pop, el rock, el jazz o qualsevol altre gènere musical siguin masclistes, no ho fem amb el reggaeton només perquè no ens agrada com a estil»

per Gina Driéguez, 2 de desembre de 2018 a les 15:49 |
Aitana i Ana Guerra, perreo feminista «mainstream» | RTVE
Aquests dies he fet moltes formacions en casals i associacions feministes. I sempre, sempre, sempre al final del debat apareix un tema estrella: el consum musical del jovent i, més concretament, la preocupació de les dones perquè les seves filles ballen i canten cançons masclistes.

L'argument que el reggaeton és un gènere masclista podríem dir que és un dels més recurrents i utilitzats. De fet, tots els gèneres musicals tenen cançons masclistes ja que -oh, sorpresa!- vivim en una societat patriarcal.


Tots els gèneres musicals tenen cançons masclistes ja que vivim en una societat patriarcal

És cert que el gènere latino per excel·lència té unes lletres sexualment molt explícites, així com lletres amb expressions masclistes, misògines i discriminatòries. La música és una expressió i una construcció social que va més enllà dels seus artistes, no existeix una música que sigui bona o dolenta a nivell moral.

De Loquillo a Sabina
 

Hi ha cançons de reggeaton masclistes, d'acord. Però no és més masclista la cançó La Mataré de Loquillo que no pas quan es diu "mueve las cachas hasta el suelo mamita linda"? O Guns N’ Roses quan canten a I used to Love her "l'estimava, però vaig haver de matar-la" o "vaig haver de posar-la set peus sota terra i encara puc escoltar-la queixar-se -I used to love her, but I had to put her six feet under and I can still hear her complain-? Fins i tot trobem aquest masclisme en lletres de cançons de Joaquín Sabina com Contigo, on sublima un amor romàntic tòxic i perillós.
 
Tots aquests exemples de cançons i artistes no són més que una mostra de fins a quin punt estem envoltades pel patriarcat i com aquest ens bombardeja amb missatges a través de la cultura (la música, el cinema, les sèries, etc).
 
Segurament em direu que aquests exemples no són vàlids perquè són cançons que tenen una edat i que la música actual no hauria de tenir segons quins missatges. Completament d'acord. Simplement, de la mateixa manera que no considerem que el pop, el rock, el jazz o qualsevol altre gènere musical siguin masclistes, no ho fem amb el reggaeton només perquè no ens agrada com a estil.
 
Paradoxalment, les dades ens diuen que aquest gènere és el que més ha augmentat la seva demanda a Spotify (un 119% des del 2014) i això ens pot portar a preguntar-nos... Per què agrada tant el reggaeton? Els periodistes de Newtral van fer un vídeo amb Guido Corradi (psicòleg) i Jaime Altozano (youtuber i divulgador musical) on exposen els dos motius principals: el musical i el psicològic
 

El reggaeton és un gènere musical que deriva del reggae i el dancehall, així com del hip-hop i de la música llatinoamericana. Segons Wikipedia, va néixer sobre 1970 a Panamà i es desenvolupa a Puerto Rico l'any 1990.   
 
El reggaeton és criticat per les seves lletres masclistes, però es diu (i em sembla evident) que sota aquesta crítica també s'amaga una crítica classista pel fet que aquest gènere provingui i sigui una expressió cultural llatinoamericana i adoptada per les clases mitjanes i baixes. Aquesta setmana, Sabina deia en una entrevista que considerava el rap "poesia d'analfabets" i Rebecs Lane, artista guatemalteca li responia el següent:
 
Al reggaeton, el twerk es reivindica des d'alguns posicionaments del feminisme considerant que forma part de l'alliberament sexual i de la possibilitat de poder parlar del nostre propi cos i del plaer sense un context que involucri moralitats religioses, sinó una nova moralitat adequada al nostre context i època.
 
Ja des de fa temps hi ha artistes femenines i feministes que s'han apoderat del gènere per escriure cançons lliures de patriarcat i algunes, fins i tot, reivindicatives i activistes: Anitta, Tremenda Jauria, Tribade, Miss Bolivia, Chocolate Remix, Brisa Fenoy...

I el més important de tot, com dins del mainstream comencem a trobar cançons com Lo Malo -de les cantants de la passada edició d'Operación Triunfo (OT) Aitana i Ana Guerra- o Yo ya no quiero ná de Lola Indigo, que sorgint del fenomen OT saben situar-se elles, la seva vida i el seu plaer al centre de tot.
 
Per demanda de les meves amigues, vaig crear a Spotify una llista de música lliure de patriarcat i apoderant anomenada Feminist Perreo. Perquè la nit és llarga, però el reggaetton infinit. Aquí la teniu:



I com diuen les Tremenda Jauria:

Y aquí sudando no hay nadie al mando 
Sigue bailando, que el perreo va a cambiar de bando... 
Autotune para el pueblo que perrea un mundo nuevo. 


 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació