Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
altres barcelones

Princesa-Ferran, un eix també d'ordre

Al segle XIX i XX les reformes urbanístiques van tenir també com a objectiu controlar els incipients moviments socials de la ciutat dels desordres

per Dani Cortijo, 8 de desembre de 2018 a les 11:15 |
El carrer de Ferran i la Rambla, al fons | Martí Juanola
Tot i que el que ara coneixem com Ciutat Vella és sens dubte la part amb més història i vestigis de Barcelona, hi ha certes divisions del seu territori que son del tot contemporànies. S'ha parlat i escrit molt sobre com va canviar les vides del veïnatge la construcció de la Via Laietana a principis del segle XX amb la consegüent destrucció de centenars d’edificis i la desaparició d'antics carrers populars.

No es parla gaire en canvi de l'inici de les obres de l'eix Princesa-Ferran, potser per ser més llunyanes en el temps, que es van avançar a l'afany de l'urbanisme rectilini de Cerdà. Ens hem d’imaginar la Barcelona de principis del segle XIX com un manyoc laberíntic de carrers on, exceptuant la Rambla, el carrer amb un traçat més continu era el de l'antiga via romana: l'eix Sant Antoni Abat, Hospital, Boqueria, Call, Llibreteria, Baixada de la Llibreteria (abans, de la presó), Bòria, Carders, Corders, Portal Nou.


Barcelona era en aquell moment una de les ciutats europees en les quals la industrialització va esclatar més que no pas florir, forçant-la a una transformació a contrarellotge. La ciutat s'omplia d’antics pagesos expulsats per la nova maquinària dels camps de conreu que passaven a ser obrers fabrils urbanites.

Es construïen sobre les antigues cases de taller i pis dels antics artesans diverses plantes que allotjaven els nous barcelonins. Entre alguns petits carrers també s’hi construïen voltes per aprofitar l’espai. Tot això passava en una ciutat fortament vigilada per la Ciutadella i Montjuïc i que tenia prohibit construir fora de les muralles, enmig de l’esclat del liberalisme, les utopies i el romanticisme.
 

L'entrada al carrer Princesa des de Via Laietana Foto: Martí Juanola


En aquest context, el primer Ajuntament constitucionalista va decidir el 1920 enderrocar l’església i el cementiri de Sant Jaume per ampliar la minúscula Plaça Sant Jaume i erigir una nova façana a l’edifici consistorial. A partir d’aleshores, la plaça del poder local (a diferència del Pla de Palau, que representava l’estatal) passava a tenir una certa majestuositat i necessitava ser accessible.


No va ser difícil triar l’estil arquitectònic que havia de tenir la nova façana de l’Ajuntament i les posteriors modificacions urbanes, havia de ser el neoclàssic sí o sí, bàsicament perquè era l’únic estil en el qual s’instruïa els arquitectes a la Llotja.

En aquell moment va començar una tímida obertura amb alineació de façanes del que amb el temps serà el carrer Ferran, amb un projecte d’obertura el 1826. En aquell moment el carrer només va arribar fins al carrer Avinyó. 

Un dels obstacles que s'havia de salvar era el convent de l'Ensenyança, que quedava enmig del traçat i que les religioses es negaven a abandonar fins que tinguessin un nou edifici fora muralles. Per poder travessar-lo es va crear un carrer, el del pas de l'Ensenyança, que encara conserva el nom. 

Davant l'església de Sant Jaume, construïda en l'antic call menor i destinada als jueus conversos després de la seva expulsió el 1492 també hi havia un espai ampli anomenat plaça Arenània, segons Francesc Carreras Candi dita així amb fonament perquè aleshores se suposava que en aquell espai hi havia hagut les arenes o amfiteatre romà de l'antiga Barcino.
 

El carrer Princesa vist des del Parc de la Ciutadella. Foto: Martí Juanola


Conforme va seguir avançant el segle XIX, Barcelona es va anar convertint cada cop més en un cau de conspiradors i revolucionaris. El 1835 en plena guerra carlina, l'incendi dels convents durant la primera bullanga va precedir la desamortització de Mendizábal, que convertia aquests espais en urbanitzables. 

Des d'aquella revolta van ser múltiples els desordres que seguien normalment un mateix esquema: algun rumor, algun fet, o qualsevol cosa feia despertar la ira ciutadana. Començaven a sentir-se fusells i una multitud es dirigia a la flamant plaça de Sant Jaume. L'exèrcit sortia de la Ciutadella per reprimir la revolta.

Els primers moviments de tropes eren interceptats sobretot per veïnes properes a la fortalesa que penjaven la roba al terrat. Amb uns quants crits l'alarma havia arribat arreu de la ciutat de terrat en terrat i ja gent posava aigua a bullir per rebre la cavalleria.
En passar la tropa pels carrers estrets hi havia una autèntica pluja de testos, mobles i líquids de tota mena.

No és estrany doncs, que la moda de l’higienisme francès d'Haussman i els seus bulevards amples i rectes arribés ràpidament a Barcelona de manera gairebé sincronitzada.
El carrer Jaume I es va obrir entre 1849 i i 1853 i aquest mateix any s’iniciaven les obres d’obertura del carrer de la Princesa, on s'hi van instal·lar nombrosos fabricants forasters.
 

Església de Sant Jaume, al carrer de Ferran Foto: Martí Juanola


A Haussman a París se'l va criticar per afavorir els interessos del control militar sobre la ciutadania amb avingudes amples que dificultaven la construcció de barricades i rectes fins al punt de fer vàlid l'ús de l’artilleria per dissuadir revoltats.

A partir d'aquesta idea podem anar fent-nos preguntes: és casual que el carrer Princesa tingui un traçat que fa ideal el moviment de tropes de la Ciutadella al cor de la ciutat? Ho és també que tot i que Barcelona havia triat el pla d'Eixample de Rovira i Trias el poder central imposés un pla Cerdà molt més rectilini i militarment controlable?

És casual l’acceleració de les obres de la Via Laietana tot just després de la Setmana Tràgica de 1909? Només cal fixar-nos en detalls quotidians per veure que més enllà de les manifestacions amb milions de persones que normalment estan situades al traçat de Cerdà, quasi sempre el traçat autoritzat per manifestar-se és l'eix Via Laietana-Jaume I.

Tampoc deu ser casual que els únics indrets de la ciutat que han protagonitzat autèntiques batalles campals amb barricades i foc entre manifestants i policies hagin tingut com a escenari el traçat tortuós d’antigues viles del pla com Sants o Gràcia.

Ens adonem de fins quin punt es pot deduir la història i la personalitat d’una ciutat tan sols mirant-ne un mapa i observant-ne el traçat dels seus carrers? Aquests no deixen de ser la signatura, les cicatrius, les empremtes dactilars que a vista d’ocell o fins i tot de satèl·lit fan singulars, reconeixibles i úniques les poblacions.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació