Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
40 anys de Constitució

40 anys de Constitució: de l'esperança democràtica a l'apropiació per la dreta

Els conservadors espanyolistes s'han convertit en els grans defensors de la sacralitat del text, mentre l'esquerra en vol la reforma i només ERC i PNB no s'han mogut de la posició crítica de 1978

per Pep Martí, 2 de desembre de 2018 a les 07:08 |
Adolfo Suárez i Gutiérrez Mellado parlant amb diputats d'UCD durant els debats constitucionals. | Wikimedia Commons
El 6 de desembre del 1978 es va celebrar el referèndum que va ratificar, per àmplia majoria, especialment a Catalunya, el text de la Constitució postfranquista. Unes setmanes després, el 27 de desembre, el monarca, Joan Carles I, que el 1975 va rebre el poder absolut de Franco, promulgava la Carta Magna, que no va jurar. Les institucions de l'Estat s'apressen a commemorar el 40 aniversari amb tot luxe de festes i homenatges, en un moment en què el sistema polític afronta la seva pitjor crisi de legitimitat. La mirada retrospectiva ofereix trets sorprenents.

D'una banda, el gruix de la dreta espanyola ha passat del rebuig al text constitucional -que es va expressar de manera radical pel que fa al títol VIII, el que regula el model territorial- a convertir-se en els seus garants absoluts. De l'altra, les forces progressistes han evolucionat del suport, amb matisos, al text del 1978 a la denúncia per la deriva unitarista i immobilista del règim.

  
"Consens", però no amb tothom

El procés d'elaboració de la Constitució es va fer en base al que es va dir "el consens": els grans acords entre el sector del règim que considerava que no era possible un franquisme sense Franco i el sector de l'oposició antifranquista que va acceptar les regles de joc del govern Suárez. El mateix resultat de les eleccions del 15-J de 1977 va fer de la necessitat virtut. La UCD, malgrat gaudir del control de tota l'estructura estatal, no va obtenir la majoria absoluta còmoda que buscava.

El cas de la monarquia


Una patata calenta del procés constituent va ser el tema de la forma de govern. Acceptaria l'esquerra espanyola la monarquia? Una primera resposta es va donar en el moment de la legalització del PCE. A canvi, el partit de Santiago Carrillo va haver d'admetre dues coses: l'acceptació de la monarquia i de la bandera que havia guanyat la Guerra Civil. Carrillo va mantenir aquest pacte i, durant els debats constitucionals, els diputats comunistes van afegir-se als de la dreta en suport de la institució. Són les paradoxes que dona tantes vegades la història. IU ha renegat formalment d'aquell pacte.

En canvi, el PSOE, que va quedar en un segon terme en les negociacions inicials de l'oposició amb Suárez, es va fer fort en el seu republicanisme i va voler escenificar un vot sobre la forma de govern al Congrés. En el si de la Comissió Constitucional, Luis Gómez Llorente va fer un discurs vibrant en favor de la República -"cap liberal pot ser monàrquic a Espanya", va dir-, però la seva posició va ser derrotada per 22 vots en contra, 13 a favor i 2 abstencions. Al ple, quan es va votar l'article primer, que regula el model d'Estat, va haver 196 vots a favor, 115 abstencions (el PSOE i alguns de Minoria Catalana) i 9 en contra (cinc del PSOE, un d'ERC i tres nacionalistes bascos).

La dreta: del rebuig a l'apropiació

Des de l'inici dels treballs de la comissió Constitucional es va fer evident l'oposició de la dreta franquista al projecte. Però el control suarista del poder va deixar els nostàlgics en la perifèria. La negativa de Manuel Fraga a integrar-se a la UCD va deixar-li tan sols l'espai de la dreta involucionista. La seva Alianza Popular, fundada per ell juntament amb altres exministres de Franco, va quedar reduïda a les eleccions del 1977 a 16 escons -el PCE en va obtenir 19.

A mesura que el debat constitucional avançava al Congrés, les divisions en el si d'AP es feien més explícites. El punt més sensible era el títol VIII, el de les autonomies. Tots els membres d'AP n'eren contraris i van votar en contra. Però els separava el futur. Mentre el sector ultra (Fernández de la Mora, Silva Muñoz) van votar "no" al text final i alguns es van abstenir, com López Rodó, Fraga va fer-ho a favor, iniciant així el camí cap al lideratge de la dreta per quan Suárez desaparegués.  

Gonzalo Fernández de la Mora, exministre de la dictadura i protector del Mariano Rajoy jove, va ser el més emfàtic contra l'Espanya de les autonomies, que va considerar "el primer pas cap a la fragmentació d'aquesta realitat unitària i secular que encara som". D'aquells anys són coneguts els posicionaments d'un joveníssim José María Aznar, fill d'una nissaga franquista castellana (el seu avi, Manuel Aznar, va ser director de La Vanguardia de la prosguerra), aleshores autodefinit com a "falangista independent", que en les seves col·laboracions en la premsa mostrava el seu rebuig a una Constitució que ara enarbora com la veritat absoluta.

Fraga, a favor dels referèndums vinculants

Sobre el paper de la dreta en les discussions constitucionals destaca amb ulls d'ara el debat sobre els referèndums, establert en l'article 86. Fraga va ser dels pocs que va propugnar obrir la porta al referèndum vinculant enfront "la negativa partitocràcia". Hi havia aquí segurament la nostàlgia per aquells referèndums del franquisme. Solé Tura va defensar una posició diferent i va quedar fixada la possibilitat de fer referèndums consultius. El professor Joan Oliver (Universitat de les Illes balears) ho explica en un estudi.

El vot de Jordi Pujol

Jordi Pujol, aleshores cap del grup de Minoria Catalana al Congrés, va defensar el "sí". En el seu discurs final s'expressen moltes claus del pas de l'esperança al desencís per part del catalanisme moderat. Pujol es desmarca dels "radicals" que presenten el text com "un nou decret de Nova Planta" i mostra optimisme: "Amb l'ajuda d'aquest gran instrument que és la Constitució, aconseguirem consolidar la democràcia, anar endavant en el camí de la justícia i estructurar definitivament Espanya, d'acord amb la realitat de les seves diverses regions i nacionalitats", deia esperançat.

"Coincidències" sorprenents

Mentre que molts actors polítics han modificat, i molt, les seves posicions respecte a la Constitució, hi ha una cosa que uneix la Corona, ERC i el PNB: diuen pràcticament el mateix ara que fa 40 anys. Mentre que la monarquia va aparèixer com el gran paraigües del projecte constitucional, es pot dir que aquest ha estat un constant de l'actitud de la institució en aquests anys.

Enmig de l'entusiasme de la majoria del consens, es feien sentir poc les veus heterodoxes. Una va ser la d'ERC, l'històric partit republicà que no va ser legalitzat abans de les eleccions del 1977. Pel règim, era encara més difícil normalitzar l'Esquerra de Companys que al Partit Comunista. Amb tot, Heribert Barrera va ser elegit diputat al Congrés encapçalant la coalició Esquerra de Catalunya amb el Partit del Treball. Al referèndum, Esquerra va preconitzar l'abstenció. Durant els debats al Congrés havia anat acumulant discrepàncies de fons: des de la forma de govern a la referència a l'Església catòlica i a la concepció purament autonomista de l'Estat. En aquell moment, ERC defensava un model federal.     

El cas d'Euskadi

La decisió del PNB d'abstenir-se en el referèndum constitucional va ser un dels factors inesperats. S'ha de llegir el discurs que va fer Xabier Arzalluz el 31 d'octubre del 1978, quan va explicar que, malgrat la disposició addicional primera que esmenta els drets històrics (que han derivat en el concert econòmic), no es plasma la tradició de pacte amb l'Estat, sinó tan sols una concessió. Va dir: "Hem defensat una concepció de l'Estat a partir d'una realitat històrica més ajustada a la formació (a partir dels regnes i països) del regne de l'estat espanyol". Denunciava Arzalluz la concepció de fons, unitarista i jacobina de l'Estat.

En el referèndum constitucional, al País Basc es va produir el resultat més rupturista de tot l'estat: un 55% d'abstencions enfront un 68% de vots favorables al text i un 26% en contra. A banda del PNB, també Euskadiko Eskerra va advocar per l'abstenció. Però l'esquerra abertzale entorn de l'organització HASI, que aviat confluiria en la coalició Herri Batasuna, va preconitzar el "no".

Quaranta anys després, la història és una altra. La dreta espanyola, escorada des de l'aparició de José María Aznar cap a posicions dures, ha esdevingut guardiana d'una versió restrictiva de la Carta Magna. No només això, es permet acusar el president del govern Pedro Sánchez d'"il·legítim" pels seus suports d'investidura. Un cop més, s'ha demostrat que no són tant els textos legislatius els qui provoquen els canvis, sinó les transformacions de la societat i la gestió que en facin els governants. La frase cínica de Romanones -"Els altres que facin les lleis, jo ja faré els reglaments"- pren tot el seu sentit 40 anys després.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació