Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Anàlisi

El centralisme espanyol neix de les elits o del poble?

A diferència del procés català, amb base ciutadana, les enquestes assenyalen que els dirigents estatals són més contraris al referèndum del que ho serien els seus votants

per Marc Sanjaume / Toni Rodon, Politòlegs, 8 de desembre de 2018 a les 12:21 |
El Congres dels Diputats, durant l'acte de celebració del 40è aniversari de la Constitució. | Europa Press
Un argument recurrent en l'anàlisi sobre l'independentisme català és la suposada distància entre unes elits radicalitzades i una ciutadania més moderada. En l'època de la reforma de l'Estatut, aquesta tesi va començar a fer fortuna i va tornar a emergir amb força arran de les demandes de celebració d'un referèndum. Segons aquesta hipòtesi, CiU hauria estat responsable d'arrossegar bona part de la ciutadania cap a una opció minoritària al carrer però majoritària a les institucions. El punt d'inflexió hauria estat el congrés que els convergents van celebrar a Reus el 2012.

Més enllà que aquesta tesi ha topat repetidament amb la realitat, és sorprenent que fins ara l'argument no s'hagi plantejat a la inversa. És a dir, posant el focus analític en relació als grans partits estatals i a la ciutadania del conjunt de l'Estat. Dit d'una altra manera, si les elits catalanes es van suposadament radicalitzar en el sentit de demanar un referèndum d'autodeterminació, és factible pensar que les elits de la resta de l'Estat van fer el mateix, però en un sentit contrari. Vegem-ho.


A les darreres eleccions generals, el 2016, Podem era l’únic partit estatal que duia una proposta programàtica de referèndum territorial. El partit liderat per Pablo Iglesias ho feia explícit al punt 227 del programa electoral: "Reconeixerem constitucionalment la naturalesa plurinacional d'Espanya, com també assegurarem el dret dels governs autonòmics a celebrar consultes a la ciutadania sobre l'encaix territorial del país". La resta de formacions -PP, PSOE i Cs- no comptaven amb cap iniciativa semblant.

Els precedents més immediats tampoc reflecteixen cap simpatia a les Corts Generals vers la celebració d'un referèndum a Catalunya, una demanda majoritària al país. La proposta legislativa per transferir la competència sobre consultes via l'article 150.2 de la Constitució, defensada al Congrés per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera -que havia rebut el suport de 87 diputats a la cambra catalana- va ser rebutjada per 299 diputats al Congrés, , un 85% de la cambra.

Aleshores, Podem encara no havia entrat en escena, i IU va ser l'únic partit d'àmbit estatal que va optar per donar suport a la transferència de la competència sobre consultes. L'aleshores dirigent de la formació, Cayo Lara, el 23 de maig del mateix any, havia pactat a Madrid una declaració conjunta titulada "Declaració sobre el dret a decidir i el model d'estat" amb Joan Herrera (ICV) i Joan Josep Nuet (EUiA) en què es comprometia a donar suport a una consulta a Catalunya.

Molt probablement, avui una votació de les mateixes característiques al Congrés tindria poques possibilitats de prosperar. El compromís de Podem amb una eventual consulta pactada a Catalunya fa que el suport esperat a una iniciativa d'aquesta mena es pugui enfilar al voltant dels 100 diputats -la majoria dels quals, escollits a províncies perifèriques-. Però el suport encara quedaria molt lluny de la majoria. Hi ha pocs dubtes que, fixant-nos en els programes electorals i els posicionaments polítics recents, la cambra rebutjaria una iniciativa d’aquestes característiques. Només un, per ara difícil d’imaginar, suport del PSOE permetria superar el llindar dels 176 diputats.


Tanmateix, si imaginem que els socialistes hi votarien a favor, un segon escull, encara més escorat al centralisme, el trobaria al Senat. La iniciativa legislativa seria probablement rebutjada a la cambra "territorial" espanyola, en la qual 146 dels 266 senadors formen part del grup popular i 61 del socialista. L'impacte electoral de Podem a la cambra alta ha estat molt menor, en part gràcies a un sistema d'elecció que garanteix una majoria conservadora i centralista.

De nou, observaríem un dels problemes principals del procés: les demandes territorials majoritàries a la societat catalana són rebutjades al conjunt de l’Estat fruit de la impossibilitat sistèmica d’implementar-les. El disseny institucional, lluny d’equilibrar la majoria i les minories nacionals, reforça el poder majoritari.  
 
Aquest escorament de la majoria de les elits cap a posicions radicalment contràries a un referèndum contrasta amb el que sabem que pensen els ciutadans espanyols sobre la qüestió. Enquestes recents sobre la posició de la ciutadania espanyola en relació a l'organització territorial de l'Estat dibuixen un panorama menys radical i més obert al matís.

Diverses cases d'enquestes han assenyalat que, entre la ciutadania no catalana, el voltant del 40% donaria suport a una consulta sobre la independència a Catalunya. Es tracta d’una xifra força superior a la que s’expressa numèricament al Congrés. Una enquesta recent situava el suport a un referèndum, al conjunt de l'Estat, al voltant del 42%. Una altra enquesta de Sigma-Dos situava el suport a un referèndum "legal i pactat" a Catalunya al 57,4% al conjunt de l’Estat.
 
Vistes aquestes xifres, es pot afirmar que les elits polítiques espanyoles estan molt més radicalitzades en la qüestió que els seus votants -de fet, el mateix patró és aplicable a les elits anti-referèndum de Catalunya-. Per tant, i estirant el fil del principi, és factible imaginar que la posició contrària al referèndum d'una bona part de la societat espanyola s'hagi originat arran de la postura enèrgicament refractària a la qüestió de les seves elits mostrada des del principi.

Perquè això no sigui així, i més enllà de característiques culturals de fons que porten a bona part del nacionalisme espanyol a veure com una traïció qualsevol cessió o pacte, hi hauria com a mínim dos elements que caldria canviar: el primer, que la competició electoral entre els partits més contraris al referèndum (en termes pràctics, PP, Cs i Vox) no es produís o, com a mínim, es refredés o canviés de to. El segon, que l'electorat espanyol castigués sistemàticament aquells partits que polaritzen la qüestió i que s’allunyen del referèndum pactat. Amb tot, i pel que es veu aquests dies, no sembla que a mig termini cap d'aquests canvis s’hagi de produir.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació