05
de desembre
del
2018
Actualitzat
el
07
de desembre
a les
14:39h
Els debats constitucionals al Congrés i al Senat van transcórrer enmig de fortes pressions dels que aleshores eren anomenats, en els mitjans de comunicació, com a poders fàctics. Es tractava d'un eufemisme. Tothom entenia que es referien al poder amb més capacitat coactiva dels heretats del règim franquista: les forces armades. Entre el 1975 i inicis dels anys vuitanta, la gran majoria de generals i tinents generals havien fet la guerra en el bàndol franquista i havien crescut en l'exèrcit de Franco. Com acceptarien sense combatre una democràcia que pogués posar el seu heroi al bagul de la història?
Des dels inicis de la Transició, quan ja s'entreveia que l'estat espanyol avançava cap una democràcia liberal, les tensions entre "el poder civil" i "el poder militar", com s'explicitava en els mitjans, van ser contínues. El rei Joan Carles I, designat hereu pel dictador, feia de parallamps de moltes maniobres involucionistes. Els militars, dels més ultres als menys, obeïen l'última ordre del seu cabdill: "Os pido que rodeéis al futuro rey de España, don Juan Carlos de Borbón, de la misma lealtad y fidelidad que a mi me habéis brindado". Però, per sota del rei, el conflicte era enorme.
La legalització del PCE
Un moment especialment dramàtic ja es va produir amb motiu de la legalització del Partit Comunista d'Espanya (PCE), l'abril del 1977, un dissabte de Setmana Santa. La decisió del president Adolfo Suárez va provocar un terrabastall. Va haver dimissions dels ministres uniformats. Va despuntar aleshores la figura de Manuel Gutiérrez Mellado, vicepresident primer des del setembre de 1976, erigit en líder d'una branca minoritària del generalat compromesa amb el canvi polític. Un altre militar destacat d'aquest sector va ser Manuel Ibáñez Freire, que havia estat governador franquista de Barcelona i durant la Transició es va alinear amb les reformes de Suárez. Va ser capità general de Catalunya i ministre de l'Interior amb UCD. Però un potent sectorde tinents generals van ser molt actius conspirant contra Suárez. Eren noms emblemàtics de l'extrema dreta militar, com Carlos Iniesta, exdirector general de la Guàrdia Civil, Fernando de Santiago o Jaime Milans del Bosch.
Articles "uniformats"
Els constituents, els diputats elegits en les eleccions del 15 de juny de 1977, van elaborar l'avantprojecte constitucional enmig de fortes pressions. Suárez, que amb la seva UCD va guanyar les eleccions del 15-J però no disposava de majoria absoluta, necessitava consensuar grans acords amb l'oposició, des del PSOE a Convergència Democràtica i el PNB.
Un dels articles que van passar pel sedàs dels uniformats va ser l'article 2, que s'ha utilitzat per fer inviable qualsevol plantejament confederal o sobiranista. En un primer redactat, deia així: "La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya i la solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren".
Quan el text es va filtrar, va haver-hi reunions de l'alt generalat. El terme "nacionalitats" va enfurismar l'exèrcit. Les pressions sobre la Moncloa van ser enormes. Gutiérrez Mellado, que tenia feina per aturar els colpistes dins de les forces armades, feia alhora de portaveu de l'opinió dels tinents generals.
Jordi Solé Tura, un dels ponents del text pel PCE, ho va explicar al seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza). La UCD es va espantar tant que va exigir reforçar la idea de la unitat d'Espanya: "La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya com a pàtria comú i indivisible de tots els espanyols i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren la indissoluble unitat de la nació espanyola". En un determinat moment, Suárez havia fet arribar a membres de la Comissió Constitucional una nota amb el text que tranquil·litzaria els militars.
Hi va haver altres articles que van ser fruit de les pressions de les forces armades: el manteniment de la pena de mort en temps de guerra, els tribunals d'honor en el fur militar, i molt especialment l'article 8, el que encomana a l'exèrcit "la defensa de la integritat territorial".
Reinlein: "A les sales de banderes a la Constitució l'anomenaven la Prostitució"
Sobre les pressions militars sobre alguns articles del text hi ha testimonis documentats. Un d'ells és el de Fernando Reinlein a Capitanes rebeldes (La Esfera). El seu és un testimoni essencial per entendre com es vivia la situació política dins de les sales de banderes. Va pertànyer a la Unió Militar Democràtica (UMD), organització clandestina fundada el 1974 per oficials demòcrates. L'estiu del 1975, els seus impulsors van ser detinguts, processats i expulsats de l'exèrcit.
Reinlein, tinent coronel d'infanteria i periodista, fundador del Fòrum Milícia i Democràcia, explica a NacióDigital com es vivien a les casernes els debats constitucionals: "A les sales de banderes a la Constitució l'anomenaven la Prostitució". Reinlein subratlla que va ser el tema de les autonomies el que més va encendre l'ànim dels militars: "Si la Constitució no hagués obert la porta al que es va dir el café para todos, els militars no ho haguessin acceptat".
L'exmembre de la UMD no té una visió negativa de la Transició: "Vist amb perspectiva, crec que es van aconseguir moltes coses. Més greu va ser que, retirada ja l'oficialitat de la guerra i plenament integrat l'exèrcit en l'estructura de l'OTAN, els governs socialistes es van acomodar i no van voler tirar endavant reformes necessàries". Ara, segueix amb passió la política i es mostra favorable al dret a decidir. "Però no soc independentista", subratlla.
Fernando Reinlein considera que el fet que van haver de passar 34 anys des de la fundació de la UMD perquè es fes un reconeixement institucional "és una de les anomalies de la Transició". El 1986 els membres de la UMD van poder-se reincorporar a la carrera, però sense homenatges. No va ser fins al 2010, amb Carme Chacón a Defensa i Julio Rodríguez com a JEMAD, que el Congrés va votar una declaració i vam ser condecorats.
Des dels inicis de la Transició, quan ja s'entreveia que l'estat espanyol avançava cap una democràcia liberal, les tensions entre "el poder civil" i "el poder militar", com s'explicitava en els mitjans, van ser contínues. El rei Joan Carles I, designat hereu pel dictador, feia de parallamps de moltes maniobres involucionistes. Els militars, dels més ultres als menys, obeïen l'última ordre del seu cabdill: "Os pido que rodeéis al futuro rey de España, don Juan Carlos de Borbón, de la misma lealtad y fidelidad que a mi me habéis brindado". Però, per sota del rei, el conflicte era enorme.
La legalització del PCE
Un moment especialment dramàtic ja es va produir amb motiu de la legalització del Partit Comunista d'Espanya (PCE), l'abril del 1977, un dissabte de Setmana Santa. La decisió del president Adolfo Suárez va provocar un terrabastall. Va haver dimissions dels ministres uniformats. Va despuntar aleshores la figura de Manuel Gutiérrez Mellado, vicepresident primer des del setembre de 1976, erigit en líder d'una branca minoritària del generalat compromesa amb el canvi polític. Un altre militar destacat d'aquest sector va ser Manuel Ibáñez Freire, que havia estat governador franquista de Barcelona i durant la Transició es va alinear amb les reformes de Suárez. Va ser capità general de Catalunya i ministre de l'Interior amb UCD. Però un potent sectorde tinents generals van ser molt actius conspirant contra Suárez. Eren noms emblemàtics de l'extrema dreta militar, com Carlos Iniesta, exdirector general de la Guàrdia Civil, Fernando de Santiago o Jaime Milans del Bosch.
Articles "uniformats"
Els constituents, els diputats elegits en les eleccions del 15 de juny de 1977, van elaborar l'avantprojecte constitucional enmig de fortes pressions. Suárez, que amb la seva UCD va guanyar les eleccions del 15-J però no disposava de majoria absoluta, necessitava consensuar grans acords amb l'oposició, des del PSOE a Convergència Democràtica i el PNB.
Un dels articles que van passar pel sedàs dels uniformats va ser l'article 2, que s'ha utilitzat per fer inviable qualsevol plantejament confederal o sobiranista. En un primer redactat, deia així: "La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya i la solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren".
Quan el text es va filtrar, va haver-hi reunions de l'alt generalat. El terme "nacionalitats" va enfurismar l'exèrcit. Les pressions sobre la Moncloa van ser enormes. Gutiérrez Mellado, que tenia feina per aturar els colpistes dins de les forces armades, feia alhora de portaveu de l'opinió dels tinents generals.
Jordi Solé Tura, un dels ponents del text pel PCE, ho va explicar al seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (Alianza). La UCD es va espantar tant que va exigir reforçar la idea de la unitat d'Espanya: "La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya com a pàtria comú i indivisible de tots els espanyols i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren la indissoluble unitat de la nació espanyola". En un determinat moment, Suárez havia fet arribar a membres de la Comissió Constitucional una nota amb el text que tranquil·litzaria els militars.
Hi va haver altres articles que van ser fruit de les pressions de les forces armades: el manteniment de la pena de mort en temps de guerra, els tribunals d'honor en el fur militar, i molt especialment l'article 8, el que encomana a l'exèrcit "la defensa de la integritat territorial".
Reinlein: "A les sales de banderes a la Constitució l'anomenaven la Prostitució"
Sobre les pressions militars sobre alguns articles del text hi ha testimonis documentats. Un d'ells és el de Fernando Reinlein a Capitanes rebeldes (La Esfera). El seu és un testimoni essencial per entendre com es vivia la situació política dins de les sales de banderes. Va pertànyer a la Unió Militar Democràtica (UMD), organització clandestina fundada el 1974 per oficials demòcrates. L'estiu del 1975, els seus impulsors van ser detinguts, processats i expulsats de l'exèrcit.
Reinlein, tinent coronel d'infanteria i periodista, fundador del Fòrum Milícia i Democràcia, explica a NacióDigital com es vivien a les casernes els debats constitucionals: "A les sales de banderes a la Constitució l'anomenaven la Prostitució". Reinlein subratlla que va ser el tema de les autonomies el que més va encendre l'ànim dels militars: "Si la Constitució no hagués obert la porta al que es va dir el café para todos, els militars no ho haguessin acceptat".
L'exmembre de la UMD no té una visió negativa de la Transició: "Vist amb perspectiva, crec que es van aconseguir moltes coses. Més greu va ser que, retirada ja l'oficialitat de la guerra i plenament integrat l'exèrcit en l'estructura de l'OTAN, els governs socialistes es van acomodar i no van voler tirar endavant reformes necessàries". Ara, segueix amb passió la política i es mostra favorable al dret a decidir. "Però no soc independentista", subratlla.
Fernando Reinlein considera que el fet que van haver de passar 34 anys des de la fundació de la UMD perquè es fes un reconeixement institucional "és una de les anomalies de la Transició". El 1986 els membres de la UMD van poder-se reincorporar a la carrera, però sense homenatges. No va ser fins al 2010, amb Carme Chacón a Defensa i Julio Rodríguez com a JEMAD, que el Congrés va votar una declaració i vam ser condecorats.