Lluís Foix: «'La Vanguardia' és el mirall més fidel de Catalunya des del 1881»

Lluís Foix explica que cada vegada que creuava un control fronterer, escrivia amb orgull el nom del seu poble: Rocafort de Vallbona (Urgell). A La marinada sempre arriba aplega records d'infantesa i adolescència entre solcs i oliveres. Foix sap moltes claus de la relació enverinada entre el poder polític i el periodisme.

Vinculat a La Vanguardia des de fa dècades, va haver d'abandonar-ne la direcció fruit del moment polític. De l'històric diari en parla a Aquelles portes giratòries, Premi Josep Pla. Antic corresponsal a Washington i Londres, va assistir al triomf de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, com també a l'inici de l'ensulsiada de l'imperi soviètic quan va ser enviat a Kabul el 1979. En aquesta entrevista parla de la premsa, del procés, de la situació internacional i d'aspectes més personals com la seva amistat amb Ernest Lluch i la seva fe. 

- És un dels periodistes catalans que coneix millor la realitat internacional. Va ser corresponsal a grans capitals com a Londres i Washington. S'imaginava que viuria el Brexit i una Administració com la de Donald Trump?

- Francament, no m'ho imaginava. Com tampoc no m'imaginava que faria les coses que he fet. Un dels aspectes interessants del periodisme és que et proporciona unes fotos fixes que es van sobreposant. De manera que al final, la seqüència no la fas tu sinó que te la fa la història. Un periodista no és altra cosa que el qui escriu els esborranys de la història sabent que són pinzellades impressionistes fetes amb rapidesa, sense tenir la perspectiva del que significa allò que un està veient. He cobert esdeveniments dels quals no acabava de calibrar la seva importància fins després.

- Quins han estat alguns d'aquests moments?

- Un van ser les eleccions del 1979 a la Gran Bretanya, quan va ser elegida Margaret Thatcher després d'un hivern del descontent shakespearià de mobilitzacions i aturades, en què fins i tot els enterramorts feien vaga. I les eleccions nord-americanes del 1980, quan va ser elegit Ronald Reagan. El que no es veia tant és que s'iniciava una revolució conservadora que transformaria la política internacional. Van ser un tombant. És la irrupció de l'individualisme per damunt de la societat. Al final del segle XX, hi ha dos fets més que capgiren el món. Un és l'arribada de l'aiatol·là Khomeini a Teheran i el triomf de la revolució islàmica. I un altre és la invasió soviètica de l'Afganistan, el desembre del 1979, que vaig veure en primera línia.

- Com va ser això?

- Vaig sortir d'aquí el dia de Sant Esteve, vaig anar a Londres a recollir els visats per Kabul i me'ls van donar de seguida. Vaig ser-hi tres mesos, fins que ens van fer fora. Vaig ser dels darrers a marxar, junt amb Bob Fisk, l'enfant terrible del periodisme de l'Orient Mitjà. Però el que vull dir és que jo no era conscient que quan l'URSS entrava allà amb deu batallons estàvem assistint a la fi de l'imperi sociètic. Moscou va llegir malament la història, pensant que com que els Estats Units havien fracassat a l'Iran, amb un Jimmy Carter que estava perdent les eleccions, ells podrien fer realitat el vell somni de Pere el Gran al seu testament: "No us atureu fins arribar a les aigües càlides del Golf".
 
- L'URSS va perdre la guerra.

- Com els britànics les van perdre a l'Afganistan el segle XIX. Hi ha moments que diuen coses. Miri, el 1986 assassinen Olof Palme, els mateixos dies que té lloc el XXVII Congrés del Partit Comunista de l'URSS, i a Espanya hi ha el referèndum per entrar a l'OTAN, veiem esdeveniments que no tenen una relació, però que emeten senyals. La socialdemocràcia entra en crisi, no ha previst que els nord-americans han guanyat el segle XX.     

"El que està guanyant al món és el nacionalisme dels estats"

- Va entrevistar Thatcher. Quina impressió li va donar?

- Era una dona amb molt de caràcter. Però també era molt pràctica. A la seva manera era europeista, veia Europa com una sortida però va exigir a Brussel·les, només arribar: "Torneu-me els diners!" No volia ser contribuïdora neta als pressupostos europeus i ho va aconseguir. Per això s'entenia amb Felipe González. Eren molt pràctics. Com ho són els britànics. Ara, amb el Brexit, s'han imposat uns criteris emocionals.

- Per primer cop veu un Regne Unit que no actua de manera pragmàtica?

- Sí, fins al punt que ara viuen en ple caos. El Regne Unit fins i tot pot perdre una guerra -tot i que les ha guanyat quasi totes-, però mai opta pel caos. Ara hi ha un Partit Conservador fracturat, els laboristes no saben què fer, la premsa està atrinxerada... Raymond Aron deia que Gran Bretanya era la gran vençuda de totes les guerres que ha guanyat. Perquè ha quedat exhausta de les seves victòries. En aquests moments, el que està guanyant al món és el nacionalisme dels estats. Als Estats Units i a Gran Bretanya. El que està passant a Itàlia i el que pot passar a Catalunya i Espanya.  

"Si Alemanya deixés de jugar la carta europea sí que ens hauríem de posar a tremolar"

- Bolsonaro al Brasil, Le Pen a França, Merkel afeblint-se, una extrema dreta galopant... Té por?

- La por és una paraula que jo no utilitzo. És una frase que manllevo de Mitterrand: "La por no és mai sobre les coses que passen, sinó sobre les que penses que poden passar". No tinc por. Vivim moments de grans oportunitats per aconseguir tres coses fonamentals: la llibertat, el progrés i la pau, que és el que Europa ha aconseguit durant més de seixanta anys. Mentre Alemanya jugui la carta europea, serà així. El dia que Alemanya deixi de jugar la carta europea de manera convençuda, sí que ens podem posar a tremolar.  
 
- El personatge de l'escena internacional que més l'ha atret?

- Potser François Mitterrand. També Harold Wilson, primer ministre laborista els seixanta i setanta. Un home misteriós, de frases iròniques, que un dia va dimitir i no es va saber perquè. Representava la Gran Bretanya dels anys seixanta, dels Beatles. També Ronald Reagan, un personatge que no tenia una gran preparació, però que era molt intuïtiu i sabia fer simples coses molt complicades. I una figura que em va impactar molt va ser Václav Havel. Vaig entrevistar-lo al seu despatx del castell de Praga, on tenia una gran biblioteca. Era un home culte i humanista.

- Joan Esculies acaba de publicar una biografia d'Ernest Lluch. Vostè hi apareix molt referenciat. Eren molt amics.

- L'Ernest era catalanista i s'estimava molt el país. Tenia la idea que els catalans no havíem estudiat prou els nostres vençuts i que si no haguéssim perdut la guerra del 1714 hauríem estat com Holanda o Gran Bretanya. Va estar en el primer govern de González, però en el segon ja no. Ell ho atribuïa a Alfonso Guerra. Això ja no ho sé. Era un home llegit i molt tafaner.

- Era un conspirador en el bon sentit?

- I en el mal sentit. Quan conspires, conspires. Quan volia criticar algun company de partit, que ho feia, deia: "Aquest fa anys que no llegeix un llibre". I ho deixava aquí. Tenia autèntica tírria pels intel·lectuals bascos que escrivien a El País, gent com Fernando Savater o Jon Juaristi.

- Trobo que això diu molt a favor de Lluch.

- Ell va començar a col·laborar a La Vanguardia perquè no suportava el que deia "els intel·lectuals bascos que dominen El País". Era molt culer i molt oposat a Núñez. Un dia vam fer un dinar els tres per veure si acostaven posicions.
 
- Com va anar el dinar?

- Malament. Tenien dues visions oposades del que era el Barça. Lluch tenia una idea del Barça més de país i de valors cívics, més que no pas de grandària patrimonial, volia que el club es posicionés en els temes de país. "Lluch, això no pot ser!", deia Núñez.   

- Se sent tercera via?

- Jo em sento català i catalanista. Quan el catalanisme ha fet les coses bé, com amb la Mancomunitat i Prat de la Riba, ha anat bé. Cambó també és una figura que fa coses fins que arriba la República. Lluís Companys s'equivoca greument el 1934 perquè trenca les regles de la Constitució republicana, tot i que la seva fi és gloriosa en ser afusellat després que la Gestapo el lliurés al règim de Franco. Molts catalans, independentment de la seva gestió com a polític, li tenim tot el respecte perquè va ser executat per ser el president de la Generalitat. El catalanisme també va participar activament en la Constitució de 1978 i dona suport a governs socialistes i populars segons convingui als interessos dels governs de Pujol. El catalanisme penso que s'equivoca quan aposta per una estratègia unilateral.   

- Com es pot desbloquejar el conflicte polític?

- Algú ha de dir, aquí i allà, que s'ha equivocat. No només aquí, eh.

- Sobre els presos vol dir alguna cosa?

- Estic del tot en contra de la presó preventiva. No hi ha cap risc ni de fuga ni de destrucció de proves. Això no té cap sentit. Altra cosa és que pensi que han passat coses greus. Si en qualsevol país una comunitat declarés la independència, les coses no quedarien igual. Escòcia va aconseguir un referèndum, però pactat. La política no es fa al carrer, es fa a les institucions. I, a la vegada, ningú no parla de les qüestions socials que preocupen qualsevol societat. Aquests dies tenim una vaga de metges, de bombers, d'estudiants, i en tindrem una de funcionaris... Però si comencem per les banderes i els principis no resoldrem els problemes. El conflicte no es desbloquejarà parlant de principis i banderes, sinó buscant punts d'encontre, que són molts, en què es puguin assolir acords.
 
- L'aparició de Vox en el firmament és un dels darrers fenòmens polítics a l'estat espanyol. Veurem la irrupció d'un espai fort d'extrema dreta?

- La irrupció potser sí, però serà més un símptoma inquietant que una força decisiva.

"El PP i Ciutadans s'equivoquen endurint el discurs davant Vox"

- La resposta del PP i Ciutadans a l'aparició de Vox què li sembla?

- Jo crec que s'equivoquen completament endurint el discurs. Per guanyar uns vots a l'extrema dreta radicalitzen el discurs i abandonen la centralitat. I el PSOE ha d'anar en compte. Madariaga deia que la Guerra Civil va ser en part una guerra civil dins del PSOE. Jo convidaria a llegir Chaves Nogales, un periodista i intel·lectual que ha estat molt silenciat perquè no convenia a ningú. Ell té el llibre Sangre y fuego, que recomano vivament. Se'n va el 1937 perquè creu que la guerra acabarà amb una dictadura que no sap si serà de dretes o d'esquerres. Ell era d'Acció Republicana, el partit d'Azaña. Té la tesi, que comparteixo, que la República perd la guerra quan el Govern abandona Madrid el desembre de 1936 i deixa el general Miaja en la defensa de Madrid. És important que el PSOE ocupi la centralitat atraient altres forces cap a la centralitat però sense radicalitzar el seu discurs cap a l'esquerra.    

- Està d'acord amb el paper jugat per La Vanguardia durant el procés?

- A Aquelles portes giratòries, ja vaig explicar que La Vanguardia és el mirall més fidel de Catalunya de la societat catalana des del 1881. Des de Sagasta, va ser monàrquica, després republicana amb la República, durant la Guerra Civil va ser incautada per Negrín, el 1939 va ser La Vanguardia Española fins al 1978. Ha estat amb tots els governs, ha conviscut amb Jordi Pujol, amb el PSOE i amb l'independentisme. I en aquests moments, crec que és un dels diaris més plurals de Catalunya i d'Espanya. Té un sentit de supervivència molt gran. L'objectiu de La Vanguardia no és la de fer caure governs ni posar-ne sinó estar al costat de la societat a la qual serveix, d'una burgesia pretesament culta i sense donar lliçons.  
 
- Vostè sempre ha estat un home de la casa. Però ha estat cessat dos cops de la direcció per pressions de poder polític. La primera va ser el 1983. Per quines raons?

- Vaig ser cessat perquè jo no era la persona indicada per als interessos de CiU. Aleshores, l'editor, Javier Godó, em va dir: "Lluís, de mi no tindràs queixa". I la veritat és que no només no m'he queixat sinó que li estic molt agraït. Javier Godó és un gran editor de premsa, intuïtiu, que ha seguit sempre molt de prop el contingut del diari. És ell qui pilota la gran transformació de 1989 a La Vanguardia amb un nou disseny que perdura fins avui.  
 
- Després, durant catorze anys va formar un tàndem amb Joan Tàpia, fins que van ser cessats l'any 2000. Va caure per una conxorxa del PP?

- Bé, jo el que diria és que les eleccions que van donar la majoria absoluta al PP d'Aznar van ser un diumenge i vam ser cessats el divendres següent.

- Què recorda d'aquell moment? No s'ho esperava?

- No. Venia de l'Institut Cambó amb taxi i em van trucar pel mòbil dient-me que Joan Tapia seria destituït i jo també. Em va trucar en Jordi Pujol per dir-me: "Jo pensava que a tu no t'afectaria". "Doncs mira!", li vaig dir.

"De José Antich no en voldria parlar massa, no soc ningú per jutjar els altres"

- L'evolució de José Antich, que va ser el nou director, l'ha sorprès?

- Jo, de José Antich, no en voldria parlar massa. No soc ningú per jutjar els altres. Ha tingut una importància molt gran al periodisme i a la política catalana i li desitjo tota la sort del món.  

- La marinada sempre arriba, El que la terra m'ha donat... Vostè no s'entén sense l'univers de Rocafort de Vallbona, a l'Urgell. Per entendre la realitat que ens passa, ser de secà ajuda?    

- L'origen rural, d'una casa de cabalers, ni hereus ni pubilles, m'ha fet valorar el que el pare em va ensenyar: l'esforç, l'estalvi i la tenacitat. I acceptar les coses com venen. Sempre he mantingut el vincle amb els orígens. Cada cop que creuava una frontera, posava amb cert orgull que era de Rocafort de Vallbona, Urgell. I hi vaig quasi bé cada setmana. La fruita que menjo, des de cireres a palosantos, els baixo d'allà. Aquests dies he tallat dos ametllers per poder empeltar quan vingui la primavera.

- Ja li ha perdonat a Jordi Pujol que un dia li digués que vostè no coneixia el país?

- Però jo li vaig contestar, ep: "No sé si conec el país però jo he llaurat la terra, un solc, un altre, matí i tarda, molts dies. I aquesta terra me l'estimo tant o més que tu". "Tens raó", em va dir. No em va parlar més d'això.
 
- Vostè és creient. Pertany a l'Opus Dei.

- Sí, però això forma part de la meva vida més íntima i personal.

- Com hi va entrar en contacte?

- Tenia 18 anys, a Barcelona. Vaig conèixer l'Opus Dei a les barraques de Montjuïc, a través d'unes persones que hi anaven per ajudar immigrats que vivien amuntegats al pavelló de Bèlgica.

- S'hi ha trobat sempre bé?

- Sí, sempre m'hi he sentit lliure.

- Amb totes les desgràcies que passen al món, on s'aferra per mantenir la fe?

- La fe és allò que deia el filòsof Jean Guitton, avançant entre la certesa i el dubte. Quan Mitterrand li pregunta a Guitton "què hi ha a l'altre costat?", ell respon: "No ho sé, però entre l'absurd i el misteri, opto pel misteri". La fe no és una evidència, és un do, una força interior que, seguint el text de la Carta als Hebreus, "és la seguretat de les coses que un espera, la convicció de les que no veu".

- Vostè, com Guitton, també prefereix el misteri a l'absurd.

- Sí, també. Perquè he vist moltes persones de fe a tot el món, cristians o no, que s'aboquen als altres a canvi de res, i això em fa creure en els aspectes més positius de la condició humana.