Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Un senyor de Barcelona: crònica

Els estudis Orphea i la memòria històrica

«La protecció del patrimoni és poc més que un postureig. Tanquen cines i més cines, tanquen botigues històriques, tanca tot allò que tingui alguna cosa a veure amb la memòria»

per Toni Vall, 29 de novembre de 2018 a les 09:25 |
Un mural de Roc Blackblock a l’avinguda Ferrer i Guàrdia | M.Juanola
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les parets de Barcelona s’han de mirar. És complicat trobar-hi sorpreses però s’han de mirar igualment. Abans te les podies trobar encartellades d’imprevist. Cartells de música, de cine, de teatre. De coses que volgués anunciar la gent. D’oferiments del ciutadà, de propostes de companyia, de compra-venda, de cangurs i cuidadors d'avis que tenen ganes de treballar. Ara, com tantes altres coses, això està molt prohibit, molt regulat. El temps de l’ultraregulació urbana és el nostre. Les parets dels grafittis també són interessants. Quan no se’ls envà l’olla pintant metros i amenaçant la gent, els grafiters són una fauna ciutadana ben curiosa. Moltes històries sobre ells s’han d’explicar encara.

A l’art urbà, l’art que ens trobem pel carrer, sotmès als vaivens de la providència, als avatars d’aquí i d’allà, li’n diuen també art efímer o art volàtil o art passatger. És fascinant aquest art i la seva semàntica. I la seva litúrgia. M’agrada quan es fa en racons foscos i quan es fa en places estavellades de sol. I m’encanten les històries que hi ha al seu darrere. Històries que coneixen un pocs i a les quals no gaires presten atenció. Històries que no se saben perquè potser no se’ls dóna importància o perquè tothom les dóna per suposades o per intuïdes. I llavors, quan algú les explica, resulta que són fabuloses.


Hi ha un mural de recent naixement que té una història que val la pena. Està a cinc minuts caminant de la Plaça Espanya, pujant per l’avinguda de la Reina Maria Cristina i girant a la dreta per Ferrer i Guàrdia. Just abans d’arribar al CaixaFòrum trobareu a la paret el mural obra de Roc Blackblock i dedicat als mítics estudis Orphea, que estaven molt a prop d’allà i on s’hi van rodar moltes pel·lícules fins que l’any 1962 van ser destruïts per un incendi devastador del qual mai s’han tingut gaires explicacions. Aquest homenatge en forma de pintura mural és idea de l’Acadèmia del Cinema Català, altaveu privilegiat per participar del present i per explicar el passat. I encara més: reclamar respecte pel passat.
 

Un mural de l’artista Roc Blackblock a l’avinguda Ferrer i Guàrdia ret homenatge als als primers grans estudis sonors de l’Estat: Orphea Film i Estudis Trilla. Foto: Martí Juanola


És important escoltar parlar de “memòria històrica” també aplicat a la cultura. Aquest concepte, tan profund i tan necessari, entre els uns i els altres se l’han gastat a còpia d’indignitat i de passar-se’l pel forro. Com pot ser motiu de batussa política una cosa tan rellevant, tan sagrada, com la memòria històrica? Com és possible que uns degenerats ho discuteixin i diguin que no s’ha de remoure el passat? Què hi té aquesta gent dins del cap i dins de l’ànima? Doncs bé, la memòria històrica aplicada a la cultura té a veure amb recordar-se’n per exemple dels estudis Orphea i organitzar-los un homenatge. Rememorar les pel·lícules que s’hi van rodar, els actors i tècnics que hi van treballar. Reconstruir la seva història i també apedaçar el barri tal i com era aleshores. El fascinant entorn de Montjuic, espai evocador i fecund, ple d’indrets que han sobreviscut miraculosament al pas del temps. Indrets per on encara avui transitar amb una mica de calma.

El Montjuïc dels Orphea era el Montjuïc de just abans de la ciutat de ferias y congresos, la ciutat que el franquisme va voler maquillar de moderna. La muntanya és un pulmó, no només verd, també un pulmó de cultura. Algun dia haurem de parlar a fons de Montjuïc. De moment quedem-nos amb la memòria històrica, de la qual Barcelona no n’està avui en dia precisament sobrada. La ciutat necessita algú que clami als quatre vents que això no pot ser, que s’ha d’aturar el cataclisme patrimonial en què està submergida i a punt d’ofegar-se. Barcelona viu una aniquilació cultural d’efectes imprevisibles.

 

Els estudis Orphea Foto: Fundació Aula de Cinema Col·lecció Josep Maria Queraltó


El passat no li interessa a ningú. La protecció del patrimoni és poc més que un postureig, un cobrir l’expedient. Tanquen cines i més cines, tanquen botigues històriques, tanca tot allò que tingui alguna cosa a veure amb la memòria. L’especulació arrasa. L’augment de lloguers perquè sí, per pura avarícia, és el dia a dia. La lògica del mercat, del pacte comprador-venedor ho domina tot. Cap altra lògica és possible. Com pot sobreviure així la personalitat d’una ciutat? I què fa qui hi té veu i vot, qui ocupa el poder, les administracions? Poca cosa. Excuses i més excuses. Que si la llei d’arrendaments urbans, que si els tractes lícits entre particulars, que si tot depèn de la llei estatal. Mentrestant tot va passant per la trituradora.

Que tanquin cines no és només una qüestió que la gent vagi o no vagi al cine. L’excusa econòmica no cola. Els cines són arquitectura, disseny, decoració, són locals comercials, sí, i també són espais de pensament i de coneixement, espais que forgen el pòsit urbanístic i arquitectònic d’una ciutat. L’ABC avui és un supermercat; l’Astòria, una discoteca; l'Alexandra, un Mango; Dante va ser el Lauren Horta i avui no sé què és. El Diagonal és una botiga de llums; el Fantasio, un Benetton; el Balmes, un gimnàs; el Publi, una Nespresso i el París, un Zara. Falten més Zaras i Mangos. N’hi ha molt pocs!

Aquitània primer va ser la Filmoteca i actualment un teatre. Algunes bones notícies! El Nàpols és avui el Phenomena, el Texas es va convertir en el Lauren Gràcia i fa pocs anys ha tornat a recuperar el nom original, Waldorf, Florida (Renoir Floridablanca actualment), L’Alcázar és la Casa del Llibre. Menys mal! Com a mínim llibres. On ho havia l’Urgell hi ha unes obres paralitzades per culpa d’un sostre d’uralita. Al Novedades hi ha un solar. Maremagnum, Club Pere IV, Club Doré, Regio Palace, Río, Rívoli, Victòria, Savoy, Fémina, Waldorf, Renoir Les Corts, Lauren Sant Andreu, Club Coliseum, Rex. No en queda cap.  

Aniquilació, destrucció, genocidi cultural.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació