Menors no acompanyats: el trànsit del perill africà al somni frustrat

Violència, prejudicis i desprotecció són algunes de les coses que els menors estrangers no acompanyats es troben quan arriben a l'estat espanyol. Exiliats dels seus països cercant una vida millor que només han intuït, creuen l'Estret de Gibraltar en pastera i topen amb una Espanya hostil on encara se'ls criminalitza. El viatge dels adolescents és un periple marcat per la pugna entre entitats i institucions que vetllen per la seva seguretat i que, a vegades, els converteixen en una víctima, feble, d'una situació política i econòmica que no han provocat. Ho podeu veure en aquest reportatge fotogràfic de Sergi Cámara.

Mohamed Diallo té 15 anys i va arribar a Catalunya fa vuit mesos. Va néixer a Costa d'Ivori, a l'Àfrica negra, i d'allà va marxar fins a Melilla, on hi va estar tres mesos. Després va anar al Marroc i fins a la costa andalusa en una pastera. Li agrada el futbol i, de fet, el seu somni és ser jugador professional, "com el Messi" diu. Ara està fent segon d'ESO, li agraden les matemàtiques i compagina els estudis amb entrenaments de futbol al Granollers.

Diallo però, encara no pot federar-se perquè no li ha arribat el NIE, que ja està demanat al Ministeri d'Interior. No és l'únic menor que està pendent de documentació expedida pel govern espanyol. Lhoucine Barbacha tot just ha fet 18 anys, treballa en una explotació agrària a Lliçà d'Amunt i fa un curs d'electricista a Mollet. En el seu cas, espera la renovació de treball que permetrà que pugui seguir ocupat laboralment. 

Barbacha va arribar a Catalunya fa dos anys. Ell és del Marroc, d'un poble proper a Rabat, va arribar en pastera a Almeria i, d'allà, va agafar un autobús fins a Barcelona. Igual que Diallo, manté contacte amb la seva família a través del WhatsApp. Tots dos volen quedar-se a Catalunya, seguir estudiant i treballant i poder fer el que més els agrada. 

Tots dos viuen amb altres 24 adolescents al centre de Santa Maria del Vallès, a Lliçà de Vall, al Vallès Oriental, de la Fundació privada Obra Tutelar Agrària (OTA). Es tracta d'una masia reformada enmig de la naturalesa i de camps, a 10 minuts en cotxe de Granollers. La masia és el centre residencial d'acció educativa (CRAE), un servei que neix de la necessitat d'atendre els menors d'edat tutelats per la Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAIA) de la Generalitat.
 La institució està preparada per 24 usuaris, però ara en són 26 i n'han arribat a ser 30, una circumstància excepcional que respon al context, com asseguren els responsables de l'OTA. Un terç dels joves que hi resideixen són menors estrangers no acompanyats (MENA), dos d'ells són subsaharians i sis, marroquins. Els més petits van a l'institut fins a quart d'ESO o segon de Batxillerat, alguns estan en cicles formatius i altres en programes de formació inicial (PFI), que són pels nois que no acrediten la secundària i volen seguir estudiant.

La majoria d'edat dels migrants

Els MENA són tutelats per la Generalitat quan arriben a Catalunya, sota el sistema de protecció de la DGAIA, però només fins als 18 anys. Un cop assoleixen la majoria d'edat, la DGAIA no se'n pot fer més càrrec i els joves han d'abandonar els centres on es troben. I es on solen començar els problemes. Tot i això hi poden haver excepcions, com és el cas de Barbacha. La Fundació ha demanat un allargament de mesura per ell de sis mesos, que tot just ha fet els 18, perquè no perdi la feina i pugui acabar el curs a Mollet.

Els anys sota la tutela de la DGAIA, parlar català o castellà i haver anat a l'escola són factors clau per al desenvolupament dels joves quan deixen de ser menors

El què passi després de la majoria d'edat dels menors dependrà de cada cas. Portar més o menys temps sota la tutela de la DGAIA, conèixer l'idioma o haver anat a escola a Catalunya són factors que jugaran un paper clau a l'hora de veure com es desenvolupa el jove un cop ha d'abandonar el centre. La DGAIA, doncs, té un paper d'acompanyament i protector fins a la majoria d'edat. 
El que pretén la Fundació és que els menors, a mesura que s'acosten als 18 anys, siguin més autònoms per quan hagin de marxar. Una vegada tenen la majoria d'edat, la DGAIA decideix, entre altres, quina prestació econòmica se'ls dona o si tindran pis, per exemple. A vegades, si els menors tenen una oferta de feina abans de fer els 18, des del centre es tramita la documentació necessària perquè puguin treballar.

El xoc cultural de l'arribada a Catalunya

El sotsdirector del centre explica que quan els menors fan el procés migratori i arriben a Catalunya "es troben amb una realitat totalment diferent de la que s'havien imaginat". Per experiència al centre, comenta que els menors s'esperen trobar feina ràpidament i que a vegades poden trigar un any a ser contractats, cosa que els sorprèn i els frustra. 

La directora de la DGAIA, Georgina Oliva, puntualitza que també entre un 18 i un 25% dels menors continuen el "projecte migratori" i marxen cap a altres països d'Europa. Al CRAE de Lliçà de Vall actualment hi ha un parell de nois que han vingut només a formar-se i després volen tornar als seus països. De fet, el sotsdirector apunta que les noies menors que arriben a Catalunya -que representen un 3% del total dels MENA respecte al 97% de nois- "vénen amb la idea molt clara de formar-se i marxar".

La DGAIA no és la responsable de detectar els menors al carrer, sinó els educadors (que depenen dels ajuntaments), o els cossos policials, siguin Mossos d'Esquadra o policia local. Els nois són traslladats a la comissaria més propera, on són identificats. Posteriorment, és un fiscal el que determina que els nens estan en situació de desprotecció i dictamina si han de ser o no tutelats per la DGAIA, l'entitat protectora dels menors estrangers no acompanyats. 

Dels menors estrangers no acompanyats que arriben a Catalunya, el 97% són nois i el 3%, noies

La Unitat d'Urgències i Emergències de la DGAIA rep l'avís i aleshores es trasllada el menor, o bé mitjançant un equip de l'entitat o els Mossos, a un centre d'emergència. En aquest, se li fa el primer reconeixement mèdic, se li ofereix assistència jurídica i atenció psicològica. Posteriorment, se'l trasllada a un centre d'acollida. Finalment, se'l deriva o a un CRAE o a una família d'acollida, encara que sempre dependrà de cada cas i podran ser derivats a altres recursos. 
 
Segons la darrera actualització de la DGAIA, fins avui han arribat 3.276 infants i joves que migren sols. En menys d'un any i mig, el sistema de protecció ha creat al voltant de 2.500 places en uns 140 centres ubicats en una setantena de municipis d'arreu de Catalunya. L'any 2016 van arribar 684 joves i el 2017 la xifra ja es va enfilar fins als 1.500.

La progressió és exponencial: el 2016 van arribar a Catalunya 684 joves, el 2017 1.500 i en el que va de 2018 ja en són 3.276. El sistema ha quedat desbordat

Actualment la DGAIA disposa de 1.895 places de CRAE, el 12% d'aquestes estan ocupades per joves estrangers sense referents familiars. Només aquest 2018 s'ha ampliat en 68 milions d'euros la partida pressupostària destinada a l'atenció d'aquest col·lectiu. NO ha estat, però, suficient d'avant l'allau.

La DGAIA demanava al govern espanyol "un repartiment més equitatiu dels 40 milions d'euros destinats a l'atenció dels MENA", dels quals només 2,3 milions van ser destinats a Catalunya, "quan és la segona comunitat autònoma que joves i infants atén", reivindica Oliva. Una altra de les demandes del servei de protecció és "una millor atenció a costes i una major informació sobre les arribades i els fluxos migratoris interns". 

Xoc entre els Mossos i la DGAIA

Dimarts passat, el Sindicat de Policia de Catalunya i el Sindicat de Comandaments van interposar una denúncia a la directora de la DGAIA, Georgina Oliva, per un delicte d'abandonament de menors. Segons els policies, continuen havent-hi MENA "pernoctant i vivint en pèssimes condicions a diverses comissaries". De fet, en un comunicat expliquen que els mateixos agents compren i donen menjar als menors. 

Reconeixen que hi ha una "situació complexa o de manca de recursos", però reivindiquen que "hi ha solucions més bones, per allotjar aquests menors, que no pas dormir a terra de la comissaria". 

La DGAIA considera que falten recursos i eines, així com educadors i centres per plantar cara a l'arribada dels menors que no para de créixer a Catalunya

Oliva, per la seva banda, explica que quan els menors dormen a la Fiscalia o en comissaries és perquè s'està gestionant la plaça al centre d'emergència o acollida, si escau. La directora de la DGAIA defensa que compleix el protocol marc de MENA que marca la llei d'estrangeria i que "fins que no hi ha un llit confirmat, un centre, identificació del noi i conèixer si està desprotegit, no podem venir-los a buscar". 

La DGAIA també considera que falten eines i recursos, així com educadors i centres per plantar cara a l'arribada dels menors que vindran a Catalunya abans d'acabar l'any. Reivindica la figura dels educadors, psicòlegs, treballadors socials i juristes de l'àmbit, els que creu imprescindibles per "donar una atenció de qualitat". 
El que al·lega Oliva és que el més òptim seria que els menors no haguessin de passar més de dues hores a la Fiscalia o comissaria, però que a vegades "no es pot perquè el sistema està col·lapsat" i els tràmits no es poden saltar. La falta de places explica que a vegades s'enviïn menors directament als CRAE sense passar pels centres d'acollida, un fet que el centre de Lliçà de Vall va viure aquest estiu amb algun cas. 

La mort d'Imzouren com a revulsiu

Al Marroc, la tràgica mort del jove d'Imzouren Mohssine Fikri en una compactadora d'un camió d'escombraries el 28 d'octubre del 2016, quan intentava impedir que el peix que venia acabés triturat, va suposar l'inici d'unes revoltes que, de moment, han enviat a la presó a joves, activistes, polítics i menors. Aquell dia va néixer l'Hirak, el Moviment Popular. Al cap de tres mesos de manifestacions polítiques, l'estat va reaccionar amb la repressió. I des d'aleshores, el nombre de persones que s'exilien del país, també molts joves, no para de créixer.

Al Marroc hi ha més de 1.200 persones segrestades, i a les presons del país hi ha polítics i menors d'edat

Salua El Omari és activista rifenya, d'Alhucemas, i denuncia que el Marroc "no és un país democràtic". Explica que la gent s'exilia per la repressió que es viu al país des d'aquell 28 d'octubre de fa dos anys, quan la gent va sortir al carrer i l'estat va reaccionar amb la violència. El principal sector de la població que s'exilia del país són els joves, "no tenen futur ni esperances al Marroc".

Com a conseqüència de l'Hirak, El Omari denuncia que hi ha més de 1.200 persones segrestades i 874 condemnats a 20 anys "pel simple fet de manifestar-se". Fins i tot, diu l'activista, hi ha condemnats per vídeos compartits a través de les xarxes socials, missatges i converses telefòniques. "Una reunió de tres persones ja és qüestionada", i afegeix que tampoc és possible afiliar-te a un partit polític. 
El Omari afegeix que al Marroc hi ha més de 150 menors a la presó, "fins i tot nens de 6 i 7 anys". Lamenta que el Marroc s'hagi convertit en un país que "no garanteix drets ni seguretat", i puntualitza que cada cop són més les mares que motiven els seus fills a marxar: "Prefereixen no veure mai més el seu fill i saber que viurà al fet que es quedi i el condemnin a 20 anys de presó". 

Ceuta, Melilla i el maltractament institucional

Abandonament institucional. Incapacitat de les polítiques socials a l'hora de donar resposta a les necessitats dels menors estrangers que dormen al carrer. El projecte socioeducatiu d'acompanyament a migrants menors Harraga va publicar el 2016 un estudi sobre la situació dels MENA a Melilla que denunciava una situació que és lluny de resoldre's. 

Harraga critica que el discurs pedagògic-preventiu "s'ha convertit en una xarxa de control social, que extorsiona, fa xantatge, vigila, empresona, criminalitza i culpabilitza a aquestes persones en exclusió". Acusa l'Estat d'haver institucionalitzat la solidaritat, rendibilitzat la pobresa i fer-la dependre d'interessos econòmics.

Al centre de menors de La Purísima de Melilla hi ha 500 menors, però la capacitat del centre és de màxim 170 persones

A tall d'exemple, en el cas de Melilla, la Sexta va accedir a l'interior del centre de menors de La Purísima, amb capacitat per a 170 joves i on hi viuen amuntegats 500: dormen en matalassos compartits, a terra, sense mantes per a tots i sense aigua calenta. A més, tal com relata un d'ells, tampoc hi ha menjar suficient: "A La Puríssima dormim set o vuit persones en cada habitació. No hi ha roba, no hi ha menjar, l'aigua està freda".

Un escàndol que va tenir lloc a principis d'any va ser quan el president de Melilla, Juan José Imbroda, va fer una crida a la ciutadania i ONG perquè no donessin menjar ni mantes als menors que dormien al carrer. Un altre cas és el defensor del poble en funcions que ha investigat en tres actuacions diferents diverses denúncies per maltractaments al·legats per 14 menors estrangers del Centre de Menors Fort de la Purísima.
El maltractament institucional també és visible quan Melilla intenta impedir que els menors pugin d'amagat als ferris per arribar a la península utilitzant la mateixa tècnica que mai ha funcionat en les tanques frontereres amb el Marroc: concertines. Diverses organitzacions critiquen que només causarà més mal als menors marroquins. 

Pel que fa a Ceuta, la polèmica va esclatar amb la manifestació convocada per Ceuta Insegura. Sota el pretext d'exigir mesures contra la delinqüència, la mobilització va acabar derivant a través de missatges a les xarxes socials en una "marxa contra els MENA", cosa que des de Ceuta Insegura es va negar. Un problema que des de la DGAIA es treballa per impedir en alguns municipis catalans on hi ha centres d'acollida.

Els motius que porten els menors a exiliar-se són des de la precarietat, el servei militar a la repressió, segons explica l'educador social Juanma Ramos

El 7 d'abril moria un menor atropellat per un camió a Ceuta. Pràcticament cada setmana, menors marroquins entren per la frontera de Ceuta camuflats pel pas del Tarajal o amb els seus propis passaports si han nascut a la regió de Tetuan, que està subjecta a l'excepció de Schengen, per tant, no necessiten visat per creuar. 

L'arribada a Andalusia, el periple continua

L'educador social de l'associació Andalucía Acoge Juanma Ramos reflexiona sobre els motius que porten els menors a migrar, i conclou que la precarietat, repressió i el servei militar obligatori que es preveu són els motius més freqüents entre els nois que arriben a la seva entitat.

Al setembre, Andalucía Acoge va exigir protocols d'actuació que vetllin per la correcta protecció dels MENA i no el retorn al país d'origen. Això va ser conseqüència de la proposta presentada per la comunitat andalusa en comissió migratòria, que demanava permetre retornar als menors marroquins al seu país. Segons Ramos, "una mesura desencertada". 
L'educador explica que retornar els menors és "molt perillós", perquè els que preferissin quedar-se, s'escaparien dels centres per evitar ser enviats de nou al Marroc. "Això generaria clandestinitat", i afegeix que el fet de pensar que tots els menors vénen enganyats per màfies i volen tornar amb les famílies "és un reflex de la falta de previsió i improvisació per part de la Junta, que no sap gestionar la situació". 

Andalusia té els centres de protecció de menors, que depenen de la Junta, "totalment saturats". I els centres d'emergència que es creen i que són gestionats per fundacions privades tenen una qualitat "nefasta", en paraules de Ramos. Explica que Andalusia és punt d'arribada, de trànsit, de destí i de retorn, la "porta d'arribada a Europa". 

La criminalització dels menors que persisteix

Ramos menciona els prejudicis que existeixen al voltant dels migrants, i comenta que si bé ja n'hi ha pel fet de ser migrants, "quan venen sols, se'ls margina encara més socialment". Cita com a exemple el concepte delinqüent que, segons diu, s'associa molt ràpidament als MENA pel simple fet d'estar en un centre. Afegeix que són estigmes que ja hi eren a Espanya des de fa molts anys. 

L'activista rifenya Salua El Omari considera inhumà criminalitzar una persona per saltar una reixa o per demanar asil

Això també ho corrobora Creus des de Càritas, que denuncia que existeix molta hostilitat cap als menors i que se'ls relaciona amb robatoris i criminalitat. "Molts joves arriben per treballar, perquè han de mantenir les seves famílies, i això no es destaca sinó que se'ls relaciona amb violència", diu. 

Per la seva banda, El Omari puntualitza que la criminalització es fa en general els migrants, no només els menors. "Ja no diferencien els que vénen a buscar un futur millor, seguretat i protecció", i titlla d'inhumà "criminalitzar una persona per saltar una reixa o per demanar asil". L'activista afirma no tenir esperança, "la situació va cap a pitjor". Informa que cada cop hi ha més detencions, més joves que creuen l'Estret i també famílies senceres. 

Des del CRAE de Lliçà de Vall han topat amb el racisme d'algunes empreses a l'hora de contractar MENA. El sotsdirector explica que a vegades els nois no entenen per què, si hi havia una oferta i una plaça que els esperava, al final l'empresari declina l'oferta. "Els heu parlat malament de nosaltres?" es pregunten els joves, però la resposta és que no, "que la situació és més complicada del que s'havien imaginat". 
El sotsdirector del centre creu que el Marroc ha sabut jugar les seves cartes, controla el nord d'Àfrica i decideix fer passar pasteres i persones en funció d'interessos geopolítics. Considera que l'arribada de MENA és una "manera més de pressionar governs", una forma de xantatge o de negociació entre el Marroc i Espanya. "Els menors s'han convertit en una moneda de canvi".

Harraga deia en el seu informe que la plena integració dels migrants que arriben a Espanya dependrà de molts actors, però sobretot, de la societat civil. Si bé poden existir òrgans i serveis que vetllin pel benestar dels nens, "cal una implicació social global per fer possible una vida digna dels que arriben exiliats dels seus països".

Amb aquest missatge, la lluita contra els estigmes, prejudicis i racisme continua en un context de creixement del volum de menors estrangers arribats a Espanya. Arribaran més MENA en el que queda d'any  i a partir del vinent, per això resulta imprescindible una implicació generalitzada (i això vol dir recursos) per trobar les solucions.