Com és viure en una presó? Com conviu algú privat de llibertat que de cop es queda sense l'afecte del seus o sense sexe? I si aquest algú és una dona? Cecilia Montagut (Buenos Aires, 1964) intenta donar una resposta amb el documental Cárceles Bolleras, que es va poder visionar divendres al centre cívic Sant Oleguer de Sabadell. A més, insinua d'altres problemàtiques com "el tabú" d'aquest tema entre els homes i qüestiona el model penitenciari.
Ho fa amb veus com la d'Andrea Noemí (Buenos Aires, 1978), condemnada a nou anys per un delicte contra la salut pública -va complir pena, que li van rebaixar, entre Wad-Ras i Brians 1 entre 2005 i 2011-. Admet "la innocència" amb la qual va entrar a presó i reivindica que pot haver-hi "amor" entre dones darrere uns barrots.
- Què l'empeny a endinsar-se en el món penitenciari femení i les relacions que es donen?
- Cecilia: Em va ajudar Raquel Osborne que havia estudiat les presons als principis dels any 40 i als camps de concentració. L’any passat, en el marc del Madrid World Pride, li van donar l’oportunitat per reprendre el tema però en l’actualitat. Vam contactar amb Estibaliz de Miguel que havia escrit el llibre Relaciones amorosas de las mujeres encarceladas. A partir d’aquí vam investigar, que en el meu cas em va portar a aprofundir molt en aquest tema i conèixer aquesta realitat. Vam veure que les institucions penitenciàries fan una gran discriminació de gènere, són heteropatriarcals i les relacions entre les dones poden ser una estratègia de resistència contra això.
- Diu que va aprofundir en el tema, però tenia alguna idea preconcebuda?
- Cecilia: Pensava que hi havia presons de dones i d’homes i ja està. Es tracta un tema que ningú havia pensat, fins i tot la gent que veu vis a vis no pensa el que passa dins les presons. S’ha d’intentar canviar aquesta situació, però és complicat, perquè es toca una temàtica complicada, al ser persones que són preses. Hi ha molt poca gent que vulgui ajudar-les. Només si tens un conegut o un familiar pots arribar a pensar el que passa dins les presons.
- Com ha estat trobar aquests testimonis i que acceptessin fer pública les relacions mantingudes dins la presó?
- Cecilia: No va ser fàcil, a més tampoc vam poder entrar als centres penitenciaris. Estibaliz tenia el contacte de la xarxa SinRejas, el boca a orella, una trobada entre presos i l’associació Casandra ens van servir per arribar a elles. Entre una cosa i l'altra va anar sortint. Malgrat el poc temps, perquè ho vam fer en poc més d’un any, ha estat màgic i tot va anar encaixant perquè acabés sortint el documental.
- S'ho va pensar molt en acceptar aparèixer el documental?
- Andrea: La veritat que no, perquè ja havia ajudat a d’altres noies, tot i que no és el mateix que exposar-se. No només era fer públic que sóc bisexual sinó també que vaig ser presa. Però vaig acceptar per donar una altra visió de les dones preses. No totes es fan lesbianes dins la presó. Al cap i a la fi, a la presó és com a fora, també pots tenir la teva parella.
"A la presó els ho controlen tot, menys la seva sexualitat que poden exercir-la amb llibertat"
- Vol dir que a la presó una es desinhibeix?
- Andrea: No, dins de la presó és un altre món. En el meu cas, quan estava empresonada anava de la mà de la meva dona. Un cop fora, ja no ho vaig fer pel tema del què diran. D’alguna manera, a la presó per algunes coses, sí estàs presa, i per a d’altres, estàs lliure. I al carrer això no passa, per això en alguns moments, estant fora, em sento presa, que no tinc la llibertat per dir als meus fills: "Aquesta és la companya de la mare".
- Cecilia: Pensa que estan en un lloc on els ho controlen tot, menys la seva sexualitat que poden exercir-la amb llibertat.
- En el documental també es posa sobre la taula les relacions que es produeixen entre els homes condemnats.
- Cecilia: És un tabú. De fet, conec el cas d’un transsexual que es va casar amb un home dins de la presó i no podien demostrar el seu afecte al pati. No ho podien fer perquè estava malament. És per un tema de virilitat. Res més. Per què a les pel·lícules hi ha reproduccions de violacions? No és només per un tema de sufocar una necessitat, potser és homosexual, no? És un tabú com la sensibilitat del gènere masculí.
- I una altra crítica entre línies que es fa és que les presons a Espanya estan fetes i pensades per a homes.
- Andrea: Nosaltres vam inaugurar un mòdul que havia estat d’homes a Brians 1. Vam haver de netejar i preparar-lo, que era per a dones amb permisos i que s’estaven preparant per sortir. Pensa que gairebé no hi ha presons de dones i en molts casos ens ajunten a totes i no ens separen per delictes.
- Com haurien de ser les presons per a recluses dones?
- Andrea: Que estiguin pensades per a la nostra intimitat. Per exemple, les dutxes dels homes són comunes. Això és habitual, perquè ja hi ha un costum. En canvi, en nosaltres és diferent, el dia que tens la regla t’has de dutxar amb totes les dones al voltant i no és agradable. Aquest moment d’intimitat no el tens.
- Cecilia: També les lliteres, que estan pensades per a homes, no tenen secadors o els miralls no són de cos sencer i es poden passar anys sense mirar-se, que és una cosa que afecta molt.
- Qui vegi el títol, "Cárcels Bolleras", pot pensar que és obvi, perquè al cap i a la fi tothom necessita afecte.
- Andrea: Es pensen que som vicioses, encara predomina aquest pensament masclista. Pot ser que n’hi hagin i el que queda de portes en fora és que es tornen lesbianes per vici i no és així. A més, ens mostren com un objecte. Per exemple, com a reclusa ens venien una sortida intermodular com un premi. I estava bé, perquè sorties del teu mòdul i interaccionaves amb d’altres persones. Però, al cap i a la fi, acabaves sent una mena de paquet de regal per a ells, ja que així els ho deien a ells.
- Apareixen moltes investigadores i expertes. I la veu des de les institucions, per què no té més presència?
- Cecilia: Volia que hi fossin, però valorava més que n’hi hagués alguna i aquesta és la de Concha Yagüe, que entre d'altres va ocupar la subdirecció general de Presons. De totes maneres, els funcionaris no volen parlar, perquè diuen: “El que passa dins els murs de la presó, es queda dins”. També vaig conèixer dues noies que entraven i es comunicaven amb internes, formaven part d’una associació, i em van dir: “No puc aparèixer, perquè si em veu la directora no em trucarà més”. Hi ha un altre tema que no s’ha tocat, que és el dels funcionaris a les presons. És una cosa sòrdida i la de coses que passen, però tinc pocs elements per poder plasmar-ho.
Expresa i directora del documental Foto: Albert Hernàndez
- En quin percentatge ajuden sèries sobre dones privades de llibertat com ara Vis a Vis perquè creïn empatia amb el que exposa el documental.
- Andrea: Distorsiona molt la realitat. No és ni tan salvatge ni tan promiscu com ho mostren. A més, dona a entendre que les recluses ens podem moure amb llibertat i no és així. Per exemple, quan t’han de fer una revisió mèdica, vas amb tres mossos, funcionaris... no és tan fantàstica la realitat com la pinten. Ens deixen en mal lloc a les dones que hem estat a presó.
- Calen més dones en llocs de direcció i de decisió de polítiques que puguin influir en el sistema penitenciari.
- Andrea: No ho sé, perquè una dona pot arribar a ser més bèstia que un home. Però és com en tot a la vida, hi ha de tot. Quan estava a presó, depèn de qui em toqués com a cap de mòdul pensava: “Si aquesta setmana hi ha tal, més val ni que respiri”.
- La Constitució diu que els centres penitenciaris tenen una funció de "reeducació i reinserció social". Això és així?
- No, de cap manera. Dins de la presó pagava IRPF i un cop vaig sortir no figurava. I els tallers que fas dins no et serveixen per preparar-te un cop surts.
