«Una quinzena de pel·lícules contemplen la vida i l'obra d'aquest artista, un gegant del cinematògraf que va aprendre l'ofici escoltant i ajudant Pier Paolo Pasolini»
Condemnat a viure sobre una cadira de rodes però amb el cap clar i el cinema roent-li per dins. Així van ser els últims temps de Bernardo Bertolucci. Motoritzat a pesar seu, es desplaçava pel Trastevere romà –on vivia- àvid de descobrir nous talents del cinema, es quedava fascinat per les possibilitats que les noves tecnologies havien injectat a l'art que tant estimava i que tant va contribuir a fer gran.
Una quinzena de pel·lícules contemplen la vida i l'obra d'aquest artista, un gegant del cinematògraf que va aprendre l'ofici escoltant i ajudant Pier Paolo Pasolini, de qui va ser ajudant de direcció a Accatone (1961) i al costat del qual va forjar el seu profund interès pel comunisme, la revolució de les masses, la profunda petjada ideològica que sempre ha tingut el seu cinema. Sobretot el de la primera època: La comare secca (1962) i Abans de la revolució (1964) no s'entenen sense el seu compromís polític i torrencial força subversiva.
La preocupació i investigació sobre els terribles efectes del feixisme a la personalitat i l'esdevenir del seu país habiten no només a la magna i descomunal Novecento (1976), fresc històric sobre les primeres cinc dècades de la història d'Itàlia al segle XX, sinó que s'infiltren als intersticis d'altres pel·lícules seves, igualment decisives. Com ara una de les seves obres mestres més incontestables, El conformista (1970), impressionant relat sobre un personatge malaltissament ambigu, atrapat pels secrets obscurs del seu passat. I també a L'estratègia de l'aranya (1970), adaptació de la novel·la homònima de Jorge Luis Borges en què un jove investiga la desaparició del seu pare, entremig dels rastres deixats pel feixisme.
La seva filmografia no s'entén sense l'impacte colossal de L'últim tango a París (1972), que va esdevenir, des del mateix moment de la seva creació, un mite de la cultura moderna, una icona de la rebel·lia del seu autor i, en paral·lel, de la falta de llibertat a Espanya, on no es va estrenar fins a 1978, quan la dictadura franquista ja estava a mitja –mai completa- retirada. Per la història queden els viatges a Perpinyà dels cinèfils i encuriosits de tota mena que maldaven per a conèixer la seva atrevida mirada a l'erotisme. Mai estarà el film exempt d'una polèmica que dura fins avui: Bertolucci va explicar fa uns anys que la famosa escena en què Marlon Brando sodomitza Maria Schneider amb l'ajuda de mantega va ser improvisada al set de rodatge amb el desconeixement de l'actriu. Cosa que va aixecar una gran polseguera.
Un altre moment molt important de la seva trajectòria és el reconeixement internacional de L'últim emperador (1987). Guardonada amb nou Oscars –tots els que estava nominada- narra la vida de Pu Yi, emperador de la Xina quan només era un nen i reclòs a La Ciutat Prohibida de Pequín, espai físic i també emocional que tant a casa amb l'afany de Bertolucci per capbussar-se en els universos opressius i desconeguts, en els condicionants que l'ésser humà troba al llarg de la seva vida i que determinen la seva recerca i assoliment de la felicitat.
Després d'un film fallit com Petit Buda (1993), l'última etapa de la seva filmografia està marcada per obres de tall intimista com Bellesa robada (1996), que a més a més de ser un cant d'amor a la Toscana és, de nou, un retorn a la recerca de les arrels, de la família i del coneixement. Somiadors (2003) és sens dubte un dels films fonamentals de l'univers Bertolucci. El cineasta ens parla d'un tema que va conèixer de primera mà: l'empremta decisiva del Maig del 68 en la consciència col·lectiva i l'imaginari europeu de la segona meitat del Segle XX. Junt amb el seu últim film Tu i jo (2012) emmarquen i concreten allò que obsessionava Bertolucci durant els últims anys de la seva vida: la joventut, la seva força, el tremp que rau dins seu i que ell tant desitjava detectar i filmar amb la seva càmera.
