La ciutat de Maria Aurèlia Capmany

No sé si hi deu haver gaire barcelonins que sàpiguen qui va ser Maria Aurèlia Capmany. Se celebra enguany el centenari del seu naixement i ve a tomb, és bonic, fer un exercici de cartografia urbana, un rastreig de les empremtes i els flaires que va inocular a la seva ciutat. N’hi ha alguns que són visualment obvis, com el carrer que porta el seu nom: el que va des del carrer del Carme fins a la rambla del Raval.

Crida l’atenció que hi ha un La Sirena immens i l’Institut d’Estudis Catalans a dues passes. Des de fa pocs anys, el seu nom està escrit en un dels combois dels Ferrocarrils Catalans que ens porta fins al Vallès. Va ser bona idea, s’ha de reconèixer, que uns trens es diguin Capmany, Espinàs, Rodoreda, Montserrat Roig i Màrius Torres. Tal vegada algú, llegint els seus noms, senti curiositat per saber-ne més i més i més sobre ells. Tal vegada a algú se li quedin gravats al cor i a la memòria.

Si anem a Montjuïc, a la Ciutat del Teatre –com n’és de bonica- toparem amb el Mercat de les Flors. I va ser Capmany, en el darrer rol de la seva vida –regidora de cultura del consistori de Pasqual Maragall- qui va apostar fort per a rehabilitar el vell edifici i convertir-lo en l’explosió que d’arts que és des de 1983. La sala principal, amb aquelles butaques tan grosses i còmodes, porta el seu nom. I si parlem de rehabilitar, doncs el Palau de la Virreina a La Rambla és avui el que és perquè ella també hi va ficar la banya. I el MNAC, tres quarts del mateix.
 

He vist fa pocs dies l’al·lucinant documental Maria Aurèlia Capmany parla d’Un lloc entre els morts, que el grandíssim Joaquim Jordà va rodar l’any 1969. És una peça d’orfebreria rodada a casa seva i al terrat, des d’on s'albira un interior d’illa proper a la Plaça Catalunya.

Pertany a l’esclat més joiós de l’Escola de Barcelona, posseeix un blanc i negre majestuós amb tocs de color imprevistos i està explicada amb aquella narrativa dels que experimenten sense por. Que filmen una paret o el parament d’una taula mentre sentim que algú parla. Quin privilegi que el cinema hagi capturat per sempre les clares paraules de Capmany, la manera com ella mateixa explicava la seva obra. Que bonic que és cinema d’aquell temps!

Precisament el documental es va projectar ahir a l’acte celebrat a l’Espai Lliure de Montjuïc, just davant del Mercat de les Flors, per cert. Un acte dins del centenari de l’escriptora dedicat a glossar la seva faceta teatral, amb la participació de Magda Puyo, Sergi Schaaff, Maria Martínez i Enric Majó.
 

La coneixen bé. O bé a ella o bé a la seva obra. O totes dues coses. “La Maria Aurèlia t’influïa sense proposar-s'ho”, “Amb ella vaig aprendre a estimar la literatura. A estimar llegir. A tenir molta més curiositat”. “Sempre volia saber què passava a tota hora i en tot lloc”. “Era molt generosa”. “Era culta, educada i cultivada”. “Era capaç de fer-te sentir que eres amic seu”. “Ensenyava sense assentar càtedra”.

Tots estaven d’acord: “La seva gran personalitat va eclipsar una mica la seva obra”. La seva obra sí, novel·la, teatre, les seves memòries: Això era i no era i Mala memòria. Amb Ricard Salvat, l’ànima de l’agrupació dramàtica Adrià Gual, tan fonamental, tan cimentadora. Va ser feminista quan més complicat era ser-ho.

“Noies, no baixeu a la plaça que us tocaran el cul!”, es va escoltar una vegada. “Jo baixo. Si em toquen el cul, ja us ho explicaré”, va etzibar ella. Un cop, quan ja estava plenament compromesa amb el socialisme, va organitzar un acte important i Alfonso Guerra va preguntar com els podia ajudar: “Puedes hacer algo, Alfonso, no vengas”.

Fa cent anys que va néixer i aquests dies ens en recordem una mica més. Per recordar-la de veritat, llegiu-la. Per saber qui era passegeu per Barcelona. Camineu, observeu. La trobareu a molts llocs.