24
de novembre
del
2018
L'Arxiu Històric de Sabadell s'ha fet més una mica més gran i ric. Ha rebut, de forma altruista, 137 cartes de la Guerra Civil i la postguerra, de la ploma de vuit famílies vallesanes. Uns escrits que Rafael Jariod (Vilanova i la Geltrú, 1952) va trobar fa més de dues dècades entre una pila d'un mercat ambulant de Sabadell. Una compra, que no va ser barata, com ha dit, però que és una evidència de la història explicada pels seus protagonistes.
- Diu que va trobar les cartes en un mercat ambulant?
- Sí, fa una mica més de 20 anys. M’agraden molt i vaig trobar dues carpetes amb cartes ben ordenades, per dates i noms, de la Guerra Civil i la postguerra. Estaven dirigides a una noia, que es deia Francesca Lladós. Vaig pagar 10.000 o 20.000 pessetes, no ho recordo. Sí que sé que no va ser barat.
- Quan triga en adonar-se del que té entre mans?
- Pràcticament quan les vaig comprar, perquè vaig fer una ullada abans. El que vaig llegir enllaçava amb la meva història personal i no ho podia deixar allà i que acabés perdent-se.
- Sembla un guió de pel·lícula: unes cartes amb història trobades en un mercat ambulant a Sabadell un matí d’un diumenge qualsevol.
- Abans quan algú deixava una casa, ja fos per una venda, per una herència, el que fos, buidava el pis i ho venia tot o gairebé tot en un mercat ambulant. En poc més de dos mesos em vaig llegir les cartes i em va confirmar que va ser una bona compra. M’agrada la història, he fet alguns treballs i sabia que era bon material. Les vaig oferir a universitats. De fet, dos estudiants, una noia d’Estats Units i un de la Universitat de Barcelona em van contactar.
- Què expliquen aquestes cartes?
- Una mica de tot, perquè són escrits des de 1938 a 1943 i per tant agafa la Guerra Civil, el final del conflicte i la postguerra. S’expliquen la desorganització i el desordre de la República, que podria ser com avui dia; la il·lusió per anar a lluitar contra el feixisme; la decepció per perdre la guerra... És interessant perquè ens expliquen la història des del seu punt de vista. Escriuen coses com “estic decebut” i és un reflex d’aquests anys que passen per la decepció, l’adaptació i molta crítica. Fins i tot carreguen contra Franco i Hitler, però amb molt d’humor.
- I la censura?
- És una sorpresa, però la van saber sortejar, ja fos perquè les cartes es donaven en mà, sense utilitzar el servei postal, aprofitant el viatge d’algú, o perquè sabien com escriure. I això que ho feien en català i també en castellà, i ben escrites. Tot i així, hi ha alguna carta que té un ratlla blava. Això vol dir que havia passat la censura.
- Amb aquests 137 escrits es pot fer una idea de com eren, tant els emissors com la receptora, Francesca Lladós.
- Sí, es pot deduir que són bona gent, fins i tot millors dels que avui tenen la seva edat, entre 17 i 19 anys. Gent amb molta cultura, parlaven francès, i eren obrers, sabien treballar. També van estar enrolats a l’exèrcit del Front Popular i escrivien des del front o l’hospital. I la Francesca? És la protagonista. Rep les cartes d’aquests nois que molts van ser companys d’ella de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.
- En quin estat estaven les cartes quan les va trobar? Com les ha conservat?
- Estaven en molt bon estat i les he tingut dins un plàstic, perquè no es fessin malbé.
- Per què decideix donar el material a l’Arxiu Històric de Sabadell?
- Cap el 2016, després de l’experiència amb la ONG que vam engegar amb la meva dona, tornant d’un viatge de Mali, m’adono de la importància de les cartes. Amb en Rafael Camps, un altre aficionat a la història especialitzat en correspondència de la Guerra Civil, comencem a escriure un blog. Això em va servir per corregir els escrits i m’aconsella donar-los en algun arxiu. I així ho vaig fer. Segurament si visqués als Estats Units m’haurien donat 10.000 dòlars, perquè ells són així, no com aquí. Encara que també es fan moltes donacions altruistes al país americà. Però no vull ni un ral.
- Com ha estat el procés per cedir les 137 cartes?
- Llarg! Ja se sap que les coses dels ajuntaments van lentes. Però finalment el passat 14 de novembre van organitzar un acte molt emotiu. Va venir una germana de la Francesca, la Teresa, que a principis de l’any que ve farà 100 anys. És l’única que queda en vida de les cartes de la Francesca.
- Diu que va trobar les cartes en un mercat ambulant?
- Sí, fa una mica més de 20 anys. M’agraden molt i vaig trobar dues carpetes amb cartes ben ordenades, per dates i noms, de la Guerra Civil i la postguerra. Estaven dirigides a una noia, que es deia Francesca Lladós. Vaig pagar 10.000 o 20.000 pessetes, no ho recordo. Sí que sé que no va ser barat.
- Quan triga en adonar-se del que té entre mans?
- Pràcticament quan les vaig comprar, perquè vaig fer una ullada abans. El que vaig llegir enllaçava amb la meva història personal i no ho podia deixar allà i que acabés perdent-se.
- Sembla un guió de pel·lícula: unes cartes amb història trobades en un mercat ambulant a Sabadell un matí d’un diumenge qualsevol.
- Abans quan algú deixava una casa, ja fos per una venda, per una herència, el que fos, buidava el pis i ho venia tot o gairebé tot en un mercat ambulant. En poc més de dos mesos em vaig llegir les cartes i em va confirmar que va ser una bona compra. M’agrada la història, he fet alguns treballs i sabia que era bon material. Les vaig oferir a universitats. De fet, dos estudiants, una noia d’Estats Units i un de la Universitat de Barcelona em van contactar.
La germana de Francesca Lladós, Teresa, en l'acte oficial del lliurament de les 137 cartes. Foto: Noemi Jariod
- Què expliquen aquestes cartes?
- Una mica de tot, perquè són escrits des de 1938 a 1943 i per tant agafa la Guerra Civil, el final del conflicte i la postguerra. S’expliquen la desorganització i el desordre de la República, que podria ser com avui dia; la il·lusió per anar a lluitar contra el feixisme; la decepció per perdre la guerra... És interessant perquè ens expliquen la història des del seu punt de vista. Escriuen coses com “estic decebut” i és un reflex d’aquests anys que passen per la decepció, l’adaptació i molta crítica. Fins i tot carreguen contra Franco i Hitler, però amb molt d’humor.
- I la censura?
- És una sorpresa, però la van saber sortejar, ja fos perquè les cartes es donaven en mà, sense utilitzar el servei postal, aprofitant el viatge d’algú, o perquè sabien com escriure. I això que ho feien en català i també en castellà, i ben escrites. Tot i així, hi ha alguna carta que té un ratlla blava. Això vol dir que havia passat la censura.
- Amb aquests 137 escrits es pot fer una idea de com eren, tant els emissors com la receptora, Francesca Lladós.
- Sí, es pot deduir que són bona gent, fins i tot millors dels que avui tenen la seva edat, entre 17 i 19 anys. Gent amb molta cultura, parlaven francès, i eren obrers, sabien treballar. També van estar enrolats a l’exèrcit del Front Popular i escrivien des del front o l’hospital. I la Francesca? És la protagonista. Rep les cartes d’aquests nois que molts van ser companys d’ella de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.
Rafael Jariod va trobar les cartes en un mercat ambulant de Sabadell Foto: Noemi Jariod
- En quin estat estaven les cartes quan les va trobar? Com les ha conservat?
- Estaven en molt bon estat i les he tingut dins un plàstic, perquè no es fessin malbé.
- Per què decideix donar el material a l’Arxiu Històric de Sabadell?
- Cap el 2016, després de l’experiència amb la ONG que vam engegar amb la meva dona, tornant d’un viatge de Mali, m’adono de la importància de les cartes. Amb en Rafael Camps, un altre aficionat a la història especialitzat en correspondència de la Guerra Civil, comencem a escriure un blog. Això em va servir per corregir els escrits i m’aconsella donar-los en algun arxiu. I així ho vaig fer. Segurament si visqués als Estats Units m’haurien donat 10.000 dòlars, perquè ells són així, no com aquí. Encara que també es fan moltes donacions altruistes al país americà. Però no vull ni un ral.
- Com ha estat el procés per cedir les 137 cartes?
- Llarg! Ja se sap que les coses dels ajuntaments van lentes. Però finalment el passat 14 de novembre van organitzar un acte molt emotiu. Va venir una germana de la Francesca, la Teresa, que a principis de l’any que ve farà 100 anys. És l’única que queda en vida de les cartes de la Francesca.