entrevista

Sonia Herrera: «Encara hi ha gent que arrufa el nas si veu que les dones porten el pes del relat»

L'especialista en cinema i estudis feministes reflexiona en una entrevista a NacióDigital sobre la figura femenina a la televisió, el tractament del masclisme i la responsabilitat social dels mitjans

per Laura Estrada, Barcelona, 23 de novembre de 2018 a les 07:00 |
L'especialista en cinema i estudis feministes Sonia Herrera | Laura Estrada
Plataformes com Netflix, HBO, Movistar+ o Amazon Prime són cada vegada més freqüents a les nostres llars. Un ventall immens de sèries, documentals i pel·lícules es troben a l’abast de tothom a través d’una pantalla i d’una quota que, fins i tot, pot ser dividida entre diverses persones. L’oferta audiovisual és molt àmplia i les temàtiques, també. Però, com aborden les sèries la representació de les violències masclistes? Quines aportacions estan fent a l’imaginari col·lectiu?

Amb motiu del 25 de novembre, dia internacional contra la violència envers les dones, l’especialista en cinema i estudis feministes Sonia Herrera reflexiona sobre el tractament de la figura femenina en les ficcions més populars del moment, així com la sexualització, l’amor romàntic, la reproducció d’estereotips i la responsabilitat social que hi ha al darrere dels productes audiovisuals. Ho fa en la setmana que ha esclatat la polèmica entre Leticia Dolera i Aina Clotet per l'acomiadament d'aquesta última -embarassada- d'una sèrie a la plataforma Movistar+.

 
- Com s’introdueix la violència masclista a les sèries?
 
- L’exemple paradigmàtic podria ser El cuento de la criada (HBO), per la seva representació del sistema patriarcal i per posar damunt la taula l’explotació sexual, la violència simbòlica, la institucional, les violacions... Però no és l’única que treballa la violència masclista. A Harlots (FOX) s’aborda el tema de la prostitució i plasma, des de diferents perspectives, quina és la part fosca d’aquesta pràctica i també l’apoderament de les dones, tot això en un context de precarietat absoluta. Llavors també hi ha Big Little Lies (HBO), que situa la violència masclista en una esfera totalment trencadora.

 
- Per què?
 
- Perquè passa en una societat molt acomodada. Crec que encara tenim en l’imaginari el Te doy mis ojos [pel·lícula d'Íciar Bollaín]: mestressa de casa, amb pocs recursos... i no és veritat que la violència masclista només aparegui en aquestes realitats. La violència masclista té lloc en totes les esferes. Evidentment que no podem obviar mai el component de classe social ni d’ètnia ni d’orientació sexual, com a exemples, però aquesta sèrie trenca amb l’imaginari popular que ens fa pensar que només les dones d’un sector concret són víctimes.
 
- I pel que fa a violències més subtils, hi ha sèries que en siguin exemples paradigmàtics?
 
- No sé si paradigmàtics, però per exemple a Mentes Criminales (CBS) el 99% de les víctimes són dones i no es parla gairebé mai del component de gènere que hi ha al darrere. Sempre queda com “l’excusa del psicòpata” i no s’expliquen les causes estructurals, perquè aquests “tarats” s’han educat també en una societat concreta. On queda això? La misogínia s’educa i es construeix, i això poques vegades es posa damunt la taula.
 
- Quin impacte té això?
 
- En el cas de Mentes Criminales, sembla que la violència envers les dones neixi com un bolet, però no és així perquè ens hem educat tots en societat. Un altre exemple de violència més subtil i en aquest cas simbòlica és la sèrie Merlí (TV3), on el protagonista té aquest tarannà de seductor una mica com Humphrey Bogart i les dones tenen rols secundaris o de comparsa. Doncs tot això crea models de conducta i un imaginari, i l’audiovisual influeix en nosaltres, en com ens construïm com a persones. Com a contrapunt, a la sèrie policíaca The Fall (BBC), Gillian Anderson fa de detectiu i hi ha un moment en el qual ella posa la paraula misogínia damunt la taula. Això s’ha vist poques vegades en una sèrie.
 

"A Merlí (TV3) les dones tenen un paper secundari", assegura Herrera Foto: TV3


 
- En una sèrie amb perspectiva feminista, com són presentats els personatges femenins i masculins?
 
- Es comencen a introduir masculinitats diferents i això és molt important. La sèrie Once Upon a Time (ABC) fa una relectura dels contes clàssics i de fades i trenca amb el típic personatge masculí que fa de salvador. A Once Upon a Time les dones fan i els homes fan i estan, i no tenen el paper protagonista.
 
- On queda l’amor romàntic?
 
- Continua campant lliurement i de forma exagerada. A les dones se'ns segueix inculcant que per amor es deixa tot i crec que el paradigma més recent d’això és la saga Crepúsculo, on la protagonista, per amor, fins i tot accedeix a convertir-se en un vampir. I qui en té dubtes? Ningú, perquè és presentat com si fos preciós, és una entrega total sense matisos. Se’ns envien molts missatges des de personatges femenins com ara la culpa, l’entrega i el sacrifici per amor en relacions de parella.

"Encara hi ha rebuig cap a sèries que presenten dones des de l'apoderament"

- Encara és estrany veure heroïnes?
 
- Sí, i això s’ha de revertir perquè de salvadores i heroïnes també n’hi ha hagut i n’hi ha. Però per exemple l’altre dia escrivia sobre la nova estrena de Netflix El mundo oculto de Sabrina, que té un clar component feminista, i per Twitter em deien “amb aquesta nova ideologia feminista, Netflix es devalua”. Això només demostra que hi ha molt rebuig encara cap a les sèries que presenten personatges femenins des de la força, valentia, apoderament i que no tenen res de comparsa o de secundaris. Encara hi ha gent que arrufa el nas si veu dones que porten el pes del relat.
 
- I a què creus que es deu l’auge de sèries protagonitzades per dones?
 
- A que ens calia un canvi de rols. En el cinema es diu que més del 80% de pel·lícules que veiem estan protagonitzades per homes. Això implica que les dones, inevitablement, ens identifiquem amb personatges masculins, que poc o res tenen a veure amb la nostra realitat. Hi havia una necessitat entre les dones de tenir èpica, també. Ens falten molts viatges iniciàtics, tenir “una missió”. L’auge i l’èxit d’aquestes ficcions respon a que hi havia una falta molt gran de referents femenines.
 

Sonia Herrera, durant l'entrevista Foto: Laura Estrada


- Està relacionat amb la falta de guionistes i directores?
 
- Absolutament. Això des de les entitats CIMA i Dones Visuals ho denunciem sempre. Hi ha una bretxa enorme en el món de l’audiovisual i és un reflex del que es veu a la societat en general. Accedir a la direcció continua sent molt difícil per les dones.
 
- Per tant, creus que si hi hagués més presència de dones, canviaria el format dels continguts audiovisuals?
 
- Clar, perquè a part de ser cultura, les dones també som cos. I com a cos de dones vivim experiències totalment diferents. Poso l’exemple de Mataharis, d’Icíar Bollaín. Aquella pel·lícula si l’hagués fet un home, el component de cures de compaginar maternitat amb la professió de detectiu, no hi hauria sigut. Quan hem vist un detectiu preocupat per si ha de posar una rentadora o ha de fer el sopar pels fills? Evidentment, quan hi ha dones hi ha elements que canvien. Però no s’ha de lligar, per norma, la presència de dones amb la perspectiva feminista.

"És erroni entendre la dona com a subjecte i com a concepte. No som un col·lectiu, som la meitat de la població"

- Per què?
 
- Perquè hi ha dones que no són feministes. No és una qüestió d’incrementar la quantitat de dones, sinó d’incloure el component polític al darrera. Queden moltes històries per explicar i he de dir que hi ha hagut homes que han sabut connectar molt bé en certs moments amb l’imaginari femení, com Paco León a les dues de Carmina o Benito Zambrano, que ha fet unes pel·lícules sempre meravelloses explicant històries de dones des d’una gran sensibilitat i sense caure en estereotips.
 
- Es pot convertir en estereotip, la figura femenina apoderada?
 
-No ho crec, perquè seria pensar que les dones som homogènies i no és veritat. Tenim molts matisos entre nosaltres. És erroni entendre la dona com a subjecte, com a concepte. On queden les nostres diferències? No som un col·lectiu, som la meitat de la població. Les històries que puguin explicar els personatges femenins poden ser tan diferents com dones hi ha al món.
 

- El tractament de la violència masclista ha de tenir límits?
 
- Més que límits, diria que l’audiovisual ha de tenir present que té una gran responsabilitat al darrere. Per exemple, jo formo part d’ORIGEN, i des de l’observatori hem estudiat la violència masclista en informatius i una de les coses que ens manifesten algunes de les dones que han sigut víctimes de violència masclista és que les imatges i els missatges que se’ns ensenyen sovint els fan servir els maltractadors contra elles. Els diuen: "Això és el que et passarà a tu si em deixes", per exemple. A vegades tampoc poden veure aquests continguts perquè les imatges els són massa dures.
 
- I això és extrapolable a l’audiovisual, no?
 
- Exacte. En funció de quin tractament facis de la violència a la sèrie, ajudaràs a sensibilitzar una part de la societat però potser generes l’efecte contrari a una altra banda. En l’audiovisual s’ha de tenir molt present que hi ha responsabilitat social encara que no la palpis o que no entri dins dels objectius de qui escriu els capítols o dirigeix les escenes. Sempre que es parla de sèries, però hi ha la vessant creativa que defensa que l’art està exempt de responsabilitat social. Doncs atenció, perquè també crea models de conducta i per tant, té un impacte en la societat.

"És molt important saber identificar què és eficaç d’ensenyar i què fa que revictimitzem a la gent que ha patit violència"

- Quins exemples posaries?
 
- A mi m’agrada molt posar l’exemple d’El secreto de Esma (Grbavica és el nom original) perquè parla de la violència sexual durant les guerres iugoslaves i ho fa sense cap flashback ni cap escena de violència, i és igual d’efectiva i commou de la mateixa manera que si veiéssim les imatges del que narra. I, com a afegit, procura que una persona que hagi viscut una situació de violència similar potser se li faci més fàcil veure aquesta ficció. Crec que encara queda molt per explorar, i existeixen molts recursos per explicar la violència sense necessitat de reproduir-la.
 
- Això vol dir censura?
 
- No, això vol dir tenir en compte que hi ha gent que ha patit aquestes violències, i que si realment vols incorporar al teu relat aquesta gent i que validin el teu treball com una forma de sensibilització, potser hauríem de tenir en compte la seva veu. És molt important saber identificar què és eficaç d’ensenyar i què fa que revictimitzem a la gent que ha patit aquest tipus de violències.
 

 
- El tractament de la violència de gènere és per a totes les edats? 
 
- Alguns adults viuen enganyats pensant que els joves no veuen certs continguts d’aquesta temàtica. Crec que el paper ha de ser el de proporcionar les eines que els joves encara no tenen, però en cap cas prohibir sèries. Un exemple és 13 reasons why (Netflix), que en alguns països ha sigut prohibida perquè diuen que edulcora el suïcidi. Si realment aquesta és la preocupació, crec que els adults haurien de mirar la sèrie amb els joves i acompanyar el que veuen a través de la pantalla d’un discurs i treballar el suïcidi des del debat, no des de la prohibició.
 
- Què creus que veurem a les pantalles en un futur no molt llunyà?
 
- Són importants els passos que fem, la representació tradicional ja no és intocable i cada cop hi ha i hi haurà més sèries i pel·lícules diferents que recuperen històries de dones que se’ns han negat durant molts anys. Els mitjans també eduquen. Cal ampliar la mirada i coresponsabilitzar el món de l’audiovisual en general. Sóc optimista perquè hem viscut un 8-M espectacular, on hi havia dones i noies molt joves, que abans no es veien. Anys enrere érem quatre gates i ara en som més. La societat esta canviant, esclar, però no podem abaixar els braços.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació