Rendeix-te, bacteri

Entrevista a Oriol Mitjà, el metge i investigador català que és a punt d'erradicar una malaltia tropical a Papua Nova Guinea

Oriol Mitjà
Oriol Mitjà | Alma, la xarxa social social
Alma, la xarxa social social
17 de novembre del 2018
Actualitzat a les 6:50h
Hi ha persones amb una brillantor als ulls que fa presagiar bones notícies. I l’Oriol Mitjà és, sens dubte, una d’aquestes persones. Metge infectòleg i investigador de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per la Fundació Bancària ”la Caixa”, aquest barceloní de 37 anys va passar de ser estudiant de medicina amb una vida urbanita d’allò més normal a ser un reputadíssim expert establert en un bosc tropical de Papua Nova Guinea, segur de poder erradicar una malaltia per sempre, cosa que només ha passat una vegada a la història, amb la verola.

De tot plegat en parla en aquesta entrevista a Alma, la xarxa social social, una nova manera de parlar de la realitat social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l'Obra Social “la Caixa”. Alma vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món.

- Oriol, fins a quin punt estàs segur que aconseguireu erradicar el pian?

- Ara mateix, un 100%. Tenim l’eina, l’azitromicina.

- Però en el teu últim estudi, publicat a la revista The Lancet, conclous que per erradicar el pian caldrà administrar més d’una ronda de tractament amb aquest antibiòtic (potser dues o tres), mentre que abans pensàveu que amb una n’hi hauria prou.

- Gastar dos o 3 euros per pacient en comptes d’un euro és un mal menor assumible des de la nova estratègia que hem elaborat amb l’OMS. Només implica repetir-ho cada sis mesos per frenar qualsevol possibilitat de transmissió. El problema seria que apareguessin resistències a l’antibiòtic. Per això, la nostra investigació actual està centrada en què no apareguin o en què, si apareixen, les puguem eliminar o mitigar.

- Comencem pel començament: com acabes a Lihir, la província més pobra i rural de Papua Nova Guinea?

- L’últim any d’especialitat en malalties tropicals el vaig cursar a Londres. La meva escola tenia relació amb els australians, Guinea rep ajudes d’Austràlia… i el maig del 2010 em van oferir una substitució allà, per al juny i el juliol. Tenia 30 anys, cap lligam i moltes ganes de viatjar i d’ajudar.

"Veia cada dia un munt de nens amb grans úlceres a les cames i no podia tornar a Barcelona deixant-ho així"

- I per què t’hi quedes a resoldre el pian, un problema tan desconegut i oblidat a Europa?

- Hi ha un refrany dels paracaigudistes que van venir a ajudar a la II Guerra Mundial que diu: “Un cop s’obren els ulls, no hi ha manera de tancar-los”. I això és el que em va passar, que veia cada dia un munt de nens amb grans úlceres a les cames i no podia tornar a Barcelona deixant-ho així.

- Però què passa? Què ho causa?

- El pian és una malaltia tropical contagiosa, amb símptomes semblants a la lepra, causada pel Treponema pallidum, un bacteri en forma d’espiral que tan bon punt toca la pell penetra en els teixits com un tirabuixó. Al començament només produeix les úlceres, però si no l’ataques acaba arribant a l’os i el deforma, provocant coixeses irreversibles. Això passa en països amb nivells molt alts de pobresa i falta de mesures higièniques i sanitàries.

- Com vàreu trobar la solució?

- Ja hi havia una solució que es feia servir des dels anys 50: injeccions de cristalls de penicil·lina. Però feien mal, els nens sortien corrents i la logística era molt complicada. Durant la recerca, vam veure que l’azitromicina eliminava el bacteri al laboratori i no tenia gaires efectes secundaris. I en la pràctica va funcionar molt bé; els nens se la poden prendre fàcilment, en una sola pastilla que val 50 cèntims, més 50 més per a la distribució.

- Hem vist imatges teves, aplaudint! després que una nena, l’Evelyn, s’empassés el remei.

- És per tot el que has de muntar: aconseguir arribar en barca fins a la nena, que és en una altra illa de Lihir, fer-nos-en amics quan per a ella som uns estranys, convèncer el pare que és una cosa bona, arribar a diagnosticar-la a temps, convèncer-la que es prengui una cosa estranya per a ella… Quan vam arribar estava molt trista, feia molt de temps que no anava a escola ni a jugar, no volia parlar amb ningú perquè li feia vergonya l’úlcera… Quan veus que al final es pren la pastilla i es cura, l’alegria que sents és un sentiment més íntim i personal que no pas professional.

- El dia a dia no deu ser fàcil… Quines idees o sentiments et mantenen ferm en les hores baixes, amb la família lluny i tot això?

- Penso: “Si aquesta canalla són capaços de continuar lluitant i no es queixen tot i tenir aquesta úlcera que els està deformant, jo no em queixaré pas”. I tiro endavant, perquè estic convençut que el que estic fent està bé i val la pena continuar lluitant per ells.

- Com és un dia teu normal, a Lihir?

- Em dutxo, em prenc un cafè i vaig a l’hospital a treballar. Visito els pacients amb malalties infeccioses que estan més greus, els que el meu equip de Papua veu com a més complicats, i després ens reunim per veure com estan les coses i planificar el que caldrà fer l’endemà. Hi ha dies en què he d’escriure als mitjans, o desenvolupar un nou protocol, o escriure un article científic per a divulgació…

"El meu màxim desig és erradicar el pian. I després, altres malalties de la pobresa"

- Dius que Lihir és com la teva segona casa. Sembles molt integrat!

- L’entorn és molt bonic –palmeres altíssimes, l’oceà Pacífic davant…- i la gent és molt bona i acollidora. No són tan individualistes com nosaltres; ells, si tenen alguna cosa bona la volen compartir amb els veïns o els familiars. Tan bon punt van saber que estava fent una campanya que millorava la vida del poblat, van venir a demanar-me si hi podien ajudar!

- Quin és ara el teu màxim desig?

- Erradicar el pian. I després, altres malalties de la pobresa.