Present i llegat d’Eugenio

Tinc al meu arxiu de paperassa una postal publicitària de les actuacions que el gran Eugenio va fer l’any 2000 a la sala Luz de Gas del carrer Muntaner de Barcelona. No us ha passat mai que hi ha coses que us sap greu no haver fet i encara més greu ser conscients que les podríeu haver fet i, pel motiu que sigui, no les vau fer? L’any 2000 tenia plena consciencia de la meva passió per Eugenio -que es remunta a mitjans-finals dels anys 80- i era un ciutadà culturalment inquiet. Anava molt al cine i al teatre. No entenc que no tingués ganes d’anar a Luz de Gas a veure una de les actuacions d’Eugenio.

Com tots els papers antics, aquesta postal també té la seva història. L’any abans de morir, el genial humorista va tornar als escenaris per a rescabalar-se d’una situació econòmica no gaire brillant. Havia passat uns cinc o sis anys no gaire bons, per circumstàncies personals i familiars, per manera de ser, per companyies millorables. Pel que sigui. Les actuacions a Luz de Gas no s’entenen sense aquest context, que ens explica el recent i exitós documental Eugenioi també el llibre del mateix nom que acaba de publicar Gerard Jofra, el fill d’Eugenio, i que ha publicat Cúpula.

He quedat amb el Gerard perquè m’expliqui les motivacions del llibre, els sentiments que acumula i què suposa íntimament ser fill de qui és fill. Parlarem també de ReEugenio, l’espectacle que va inventar-se fa deu anys i que continua dempeus. Un homenatge al seu pare a través del que millor el defineix, els seus acudits interpretats per un actor capaç d’explicar-los amb la mateixa postura, entonació i cadència tan característiques d’aquell senyor vestit de negre, amb barba, ulleres de sol, cigarret als llavis i rostre seriós. I un tamboret, una taula alta i un got de tub amb líquid taronja a dins. Taronjada? Més aviat vodka amb taronja.

L’any 1983, abans d’una actuació a València, Eugenio li va suggerir al seu fill que algun dia deixaria els escenaris i que seria ell qui prendria la decisió. "Acabar la feina, completar-la, continuar-la", és el missatge que el Gerard va captar i que, passat el temps, més de quinze anys després de la precoç desaparició del pare (l’11 de març de 2001) ha volgut finalment portar a terme. "El pare podia referir-se a diverses coses, a la joieria –era joier- a exposar els quadres -la pintura va ocupar-lo també intensament- a difondre els treballs inèdits", reflexiona. "Aquestes coses te les has de creure, s’han de fer de cor", continua, mentre m’ensenya fotos del proper graó: l’edició de luxe de tots els discos i CD’s d’acudits publicats per l’humorista al llarg de la seva trajectòria. Serà una troballa, sens dubte, escoltar l’enregistrament inèdit de la gala que Eugenio va oferir a la sala Up&Down cinc dies abans de morir!

"El meu pare era molt autèntic, molt fidel i generós", així el descriu el seu fill, cosa que li servia per a matisar que també era “torturat, afligit i solitari”, tal i com ell mateix explica al seu llibre. Aquests darrers tres adjectius estan directament relacionats amb un dels motius essencials del llibre: l’absència precoç de la Conchita, la seva esposa i companya de viatge –van formar el grup musical Els dos, germen de la faceta humorística d’Eugenio- que va morir de càncer el 1980. “Els màsters de vida i de feina que vaig aprendre al costat del pare –va ser-ne el road mànager durant molts anys- són impagables i li estic eternament agraït però també vull que la gent conegui millor la mare i que se la reconegui com a fonamental no només en la vida, sinó també en la carrera d’Eugenio".

"Ell em va ensenyar a no treballar per diners sinó per passió. D’alguna manera va ser un nen gran, ens vam protegir mútuament, vaig aprendre molt d’ell. Tot el que apareix escrit al llibre, li vaig dir a ell de viva veu”, les paraules del Gerard ressonen fondes i eloqüents. Està content del llibre, content de l’espectacle –que es pot veure al Capitol de Barcelona- i content del que encara està per venir. "Aquestes iniciatives poden resultar per a mi més o menys terapèutiques però en essència són la manera de tornar a la gent que l’admirava i estimava el que és d’ells: el llegat d’Eugenio". 

Es considerava a si mateix un "hazmerreír", utilitzava l’humor com a arma contra la prepotència i l’acudit com a caricatura del que passa a la vida real. Era capaç de concentrar en trenta segons tota l’absurditat del món, totes les nostres contradiccions, les llums i les ombres, els desitjos. Un silenci seu era més colpidor que mil paraules nostres. Tot li cabia en un “saben aquel que diu?”. Eugenio, potser el més gran humorista dels últims quaranta anys. El més original, el posseïdor d’un món més genuí, el que va fer una creació artística més pròpia, més influent, més duradora. Perenne, en realitat, immortal.