17
de novembre
del
2018
Actualitzat
el
19
de novembre
a les
10:06h
El periodista Carles Bosch és l'únic català que ha estat nominat a un Oscar. Ho va ser pel seu documental Balseros(2002), sobre la peripècia de set cubans que van voler abandonar l'illa de Cuba per iniciar una nova vida als Estats Units. Però en el currículum de Bosch, vinculat als inicis del programa 30 minuts de TV3, hi ha altres títols emblemàtics. Ho és, sens dubte, Bicicleta, cullera, poma, que explica l'Alzheimer a través del cas de Pasqual Maragall.
Bosch ha presentat aquest any un altre documental, Petitet, sobre la voluntat de Joan Ximénez Valentí, fill d'un dels palmers de Peret, de tocar rumba al Liceu. Es va estrenar el juny i explica una promesa feta a la mare malalta que és tot un homenatge a la memòria gitana. Aquest novembre es pot veure a una quarantena de cinemes catalans en el marc del Cicle Gaudí –consulta aquí en quines sales es projecta fins al 30 de novembre-.
- Qui és el Petitet?
- El Petitet és un tipus a qui havia conegut -ja tinc prou anys- a l'antic Zeleste, al carrer d'Argenteria, i l'havia vist tocar amb el Gato Pérez, al costat d'un altre gitano, el Tarragona, dos elements bàsics en l'escena musical del moment. Després, el vaig retrobar en un hospital, on ell s'ocupava de la seva mare -cosa habitual en els gitanos-, que estava molt malalta.
Van passar els anys i un dia em va trucar i em va explicar que un grup de joves periodistes independents, Som Atents, havien fet un documental sobre el Petitet i la rumba al Raval que es titulava La roba estesa i que volia que veiés. Ell havia estat president de l'Associació Gitana del Raval i era una figura coneguda al barri. Em va explicar la promesa que va fer a la mare de tocar un dia rumba en un gran teatre amb una orquestra simfònica. De seguida vaig veure que aquí hi havia una bona història. També que patia una estranya malaltia crònica.
- La mare de Petitet és una referència forta en aquesta història?
- En general, pels gitanos, la família ho és. Jo tinc una mare molt gran i això és un aspecte molt important per Petitet, que quan em presenta algú al Raval sempre explica que estic cuidant la mare. Els crida l'atenció que per nosaltres, tot i ser un tema important, el lligam amb els pares no tingui la intensitat que té per ells. La promesa que va fer era fonamental per ell. El contacte amb Som Atents també ha estat cabdal en la pel·lícula i amb un dels integrants, David Vidal, hem fet el guió.
- Portar la rumba al Liceu va suposar trencar un clixé?
- Sí. La seva promesa era portar-la a un gran teatre. Va crear una orquestra simfònica al Raval. He de dir que malgrat que el Petitet és un gran músic, no sap llegir música. Enfrontar-se a una simfònica era tot un repte, tot i que és un chulangas meravellós. Hi ha un moment a la pel·lícula en què queda pensatiu i diu: "Mama, la propera vegada et pagaré un ball".
- Pel Petitet, la promesa a la mare diu més coses?
- La promesa del Petitet a la mare va més enllà d'una promesa. És una manera de preservar la memòria dels pares -ell és fill d'un dels palmers del Peret, gran referent de la rumba catalana-, del barri i del seu poble.
- Què li ha aportat el cine a la teva tasca com a documentalista?
- Quan fèiem el 30 minuts, ens vam voler marcar com a objectiu fer un nou periodisme. Teníem clara la idea que no havíem de fer un Informe semanal. Fer els mateixos temes però fugint de l'esquema dossier. El cert és que vam aconseguir fer un programa que es manté en prime time. Tots debutàvem. Aquella tele era l'hòstia. A Balseros o a Bicicleta, cullera, poma ja havíem après el plaer de trobar una fórmula explicativa d'un periodisme més cinematogràfic. Hi ha moltes fórmules de cine documental, però una d'elles continua sent el periodisme.
- Què és el més arriscat d'un documental?
- L'has d'encertar molt. Estàs dos o tres anys en un sol tema. I t'estàs jugant diners teus o d'altres, el teu prestigi. Fer una pel·lícula d'una persona que té Alzheimer, per exemple, és un repte. Com també aconseguir que el públic s'enganxi a un tema, un conflicte llarg, per exemple, que ja apareix prou en els mitjans.
- Es pot viure de fer documentals?
- En absolut. Hem tingut la sort de trobar Lastor Media, que em va ajudar a fer el que tothom fa: intentar la subvenció de la Generalitat, que la vam aconseguir, la del Ministeri de Cultura, que la vam aconseguir, va entrar TV3, perfecte, no va entrar TVE. Grífols ens va ajudar perquè són els únics que han trobar alguna solució per la malaltia del Petitet. Però és el meu món i no crec que em pugui queixar més que un músic o un escriptor. És l'única cosa que sé fer.
Bosch ha presentat aquest any un altre documental, Petitet, sobre la voluntat de Joan Ximénez Valentí, fill d'un dels palmers de Peret, de tocar rumba al Liceu. Es va estrenar el juny i explica una promesa feta a la mare malalta que és tot un homenatge a la memòria gitana. Aquest novembre es pot veure a una quarantena de cinemes catalans en el marc del Cicle Gaudí –consulta aquí en quines sales es projecta fins al 30 de novembre-.
- Qui és el Petitet?
- El Petitet és un tipus a qui havia conegut -ja tinc prou anys- a l'antic Zeleste, al carrer d'Argenteria, i l'havia vist tocar amb el Gato Pérez, al costat d'un altre gitano, el Tarragona, dos elements bàsics en l'escena musical del moment. Després, el vaig retrobar en un hospital, on ell s'ocupava de la seva mare -cosa habitual en els gitanos-, que estava molt malalta.
Van passar els anys i un dia em va trucar i em va explicar que un grup de joves periodistes independents, Som Atents, havien fet un documental sobre el Petitet i la rumba al Raval que es titulava La roba estesa i que volia que veiés. Ell havia estat president de l'Associació Gitana del Raval i era una figura coneguda al barri. Em va explicar la promesa que va fer a la mare de tocar un dia rumba en un gran teatre amb una orquestra simfònica. De seguida vaig veure que aquí hi havia una bona història. També que patia una estranya malaltia crònica.
- La mare de Petitet és una referència forta en aquesta història?
- En general, pels gitanos, la família ho és. Jo tinc una mare molt gran i això és un aspecte molt important per Petitet, que quan em presenta algú al Raval sempre explica que estic cuidant la mare. Els crida l'atenció que per nosaltres, tot i ser un tema important, el lligam amb els pares no tingui la intensitat que té per ells. La promesa que va fer era fonamental per ell. El contacte amb Som Atents també ha estat cabdal en la pel·lícula i amb un dels integrants, David Vidal, hem fet el guió.
"Pel Petitet, enfrontar-se a una simfònica era tot un repte, tot i que és un chulangas meravellós'"
- Portar la rumba al Liceu va suposar trencar un clixé?
- Sí. La seva promesa era portar-la a un gran teatre. Va crear una orquestra simfònica al Raval. He de dir que malgrat que el Petitet és un gran músic, no sap llegir música. Enfrontar-se a una simfònica era tot un repte, tot i que és un chulangas meravellós. Hi ha un moment a la pel·lícula en què queda pensatiu i diu: "Mama, la propera vegada et pagaré un ball".
- Pel Petitet, la promesa a la mare diu més coses?
- La promesa del Petitet a la mare va més enllà d'una promesa. És una manera de preservar la memòria dels pares -ell és fill d'un dels palmers del Peret, gran referent de la rumba catalana-, del barri i del seu poble.
"Amb 30 minuts, teníem clar que no volíem fer un Informe Semanal"
- Què li ha aportat el cine a la teva tasca com a documentalista?
- Quan fèiem el 30 minuts, ens vam voler marcar com a objectiu fer un nou periodisme. Teníem clara la idea que no havíem de fer un Informe semanal. Fer els mateixos temes però fugint de l'esquema dossier. El cert és que vam aconseguir fer un programa que es manté en prime time. Tots debutàvem. Aquella tele era l'hòstia. A Balseros o a Bicicleta, cullera, poma ja havíem après el plaer de trobar una fórmula explicativa d'un periodisme més cinematogràfic. Hi ha moltes fórmules de cine documental, però una d'elles continua sent el periodisme.
- Què és el més arriscat d'un documental?
- L'has d'encertar molt. Estàs dos o tres anys en un sol tema. I t'estàs jugant diners teus o d'altres, el teu prestigi. Fer una pel·lícula d'una persona que té Alzheimer, per exemple, és un repte. Com també aconseguir que el públic s'enganxi a un tema, un conflicte llarg, per exemple, que ja apareix prou en els mitjans.
- Es pot viure de fer documentals?
- En absolut. Hem tingut la sort de trobar Lastor Media, que em va ajudar a fer el que tothom fa: intentar la subvenció de la Generalitat, que la vam aconseguir, la del Ministeri de Cultura, que la vam aconseguir, va entrar TV3, perfecte, no va entrar TVE. Grífols ens va ajudar perquè són els únics que han trobar alguna solució per la malaltia del Petitet. Però és el meu món i no crec que em pugui queixar més que un músic o un escriptor. És l'única cosa que sé fer.