11
de novembre
del
2018
Actualitzat
el
12
de novembre
a la
13:29h
L'11 de novembre de 1918, avui fa tot just cent anys, Alemanya i les potències aliades signaven el tractat que posava fi a la Primera Guerra Mundial, que durant molts anys es va conèixer com la Guerra Europea. Aquell dia es va posar fi a la que va ser fins aleshores el conflicte més mortífer de la història. Novembre de 1918 va certificar l'enrunament dels grans imperis que havien hegemonitzat "el món d'ahir", per emprar l'expressió de l'escriptor Stefan Zweig. L'Alemanya del kàiser, que Bismarck va unificar després de la batalla de Sedan, el 1871, va ser vençuda. L'Imperi Austro-Hongarès es va disgregar. L'Imperi Otomà, amb capital a Constantinopla, va capitular. L'any 1918 va assenyalar la vinguda d'un món nou.
Un cop d'ull a l'Europa del 1914 encara ara corprèn. Viena era la seu d'una cort que regnava -amb trets federalitzants- sobre un territori immens que anava des del sud de Polònia a les nacions balcàniques d'Eslovènia, Croàcia i Sèrbia, enclavaments del nord d'Itàlia i les terres txeques i eslovaques. L'emperador era una figura supervivent del segle XIX, Francesc Josep (el marit de la popular Sissi).
A Rússia, regnava el tsarisme. Lenin era tan sols el pseudònim d'un exiliat a Suïssa. Nicolau II era l'emperador sobre un imperi majoritàriament rural i famolenc. Una monarquia autocràtica -amb brevíssims períodes de liberalització- es creia senyora eterna, tot i que nuclis d'oposició rebel es movien en el subsòl.
A Alemanya, imperava la dinastia dels Hohenzollern, amb un Guillem II militarista i ofuscat en el tron, tot i que l'estat bismarckià havia hagut de fer moltes concessions a les noves forces socials que exigien el seu lloc: el moviment obrer, la burgesia liberal i l'Església catòlica. El Reichstag era un parlament amb forta presència socialdemòcrata i funcionava una incipient seguretat social.
Un crim a Sèrbia desferma la catàstrofe
El 28 de juny de 1914, el príncep hereu de la corona austrohongaresa, Francesc ferran, i la seva dona, van visitar Sarajevo, al que aleshores era el regne de Sèrbia. Gavrilo Princip, un extremista serbi, va assassinar la parella, provocant un terrabastall. Viena va acusar les autoritats sèrbies i va cridar a la mobilització. Rússia, que se sentia la protectora dels pobles eslaus com el de Sèrbia, va mobilitzar les seves tropes, poc preparades per anar a un gran conflicte. Un mes després del crim de Sarajevo, Europa estava en flames.
França, Regne Unit i Rússia van aplegar-se enfront Alemanya i Àustria-Hongria, als quals es va afegir l'imperi otomà. L'entrada dels Estats Units al conflicte, el 1917, va ser determinant per decantar la sort del costat dels aliats. Però abans, va caure de genolls davant Alemanya la Rússia del tsar, per qui la guerra -sense infraestructures i amb masses de soldats desproveïts- va ser letal i va provocar la Revolució soviètica. El novembre de 1918, era Alemanya la que, exhausta, acceptava la rendició. Sobre els camps de batalla i els pobles arrasats, quedaven prop de vint milions de morts i els efectes de l'ús per primer cop d'armes químiques com el gas mostassa.
Només vint anys de pau
La fi de la guerra va implicar l'intent de crear un nou ordre mundial de signe liberal. El president nord-americà, el demòcrata Woodrow Wilson, va teoritzar sobre el dret de les nacionalitats a autodeterminar-se i de la victòria aliada van sorgir nous estats, alliberats dels imperis, com Txecoslovàquia i Hongria i Polònia, mentre els pobles balcànics intentaven una federació sota el nom de Iugoslàvia. La Societat de Nacions impulsada per Wilson -un embrió de les Nacions Unides- va néixer feble. I la situació aviat es va tòrcer.
El Tractat de Versalles, molt sever amb Alemanya, va obrir una ferida d'humiliació que seria letal per la jove República de Weimar que va substituir els Hohenzollern. El bel·licisme alemany aviat es va recuperar. Els Estats Units, que haguessin pogut vetllar per una Europa en equilibri, aviat se'n van desentendre, optant els anys vint per un aïllacionisme estricte, sota hegemonia republicana. La crisi social i les epidèmies, com la grip dels anys 1918-19, van flagel·lar el continent. Només uns pocs anys, la dècada dels vint, va donar un respir. El crac de la borsa de Nova York, el 1929, va ser el despertador de nous anys de tragèdia.
Un cop d'ull a l'Europa del 1914 encara ara corprèn. Viena era la seu d'una cort que regnava -amb trets federalitzants- sobre un territori immens que anava des del sud de Polònia a les nacions balcàniques d'Eslovènia, Croàcia i Sèrbia, enclavaments del nord d'Itàlia i les terres txeques i eslovaques. L'emperador era una figura supervivent del segle XIX, Francesc Josep (el marit de la popular Sissi).
A Rússia, regnava el tsarisme. Lenin era tan sols el pseudònim d'un exiliat a Suïssa. Nicolau II era l'emperador sobre un imperi majoritàriament rural i famolenc. Una monarquia autocràtica -amb brevíssims períodes de liberalització- es creia senyora eterna, tot i que nuclis d'oposició rebel es movien en el subsòl.
A Alemanya, imperava la dinastia dels Hohenzollern, amb un Guillem II militarista i ofuscat en el tron, tot i que l'estat bismarckià havia hagut de fer moltes concessions a les noves forces socials que exigien el seu lloc: el moviment obrer, la burgesia liberal i l'Església catòlica. El Reichstag era un parlament amb forta presència socialdemòcrata i funcionava una incipient seguretat social.
Un crim a Sèrbia desferma la catàstrofe
El 28 de juny de 1914, el príncep hereu de la corona austrohongaresa, Francesc ferran, i la seva dona, van visitar Sarajevo, al que aleshores era el regne de Sèrbia. Gavrilo Princip, un extremista serbi, va assassinar la parella, provocant un terrabastall. Viena va acusar les autoritats sèrbies i va cridar a la mobilització. Rússia, que se sentia la protectora dels pobles eslaus com el de Sèrbia, va mobilitzar les seves tropes, poc preparades per anar a un gran conflicte. Un mes després del crim de Sarajevo, Europa estava en flames.
França, Regne Unit i Rússia van aplegar-se enfront Alemanya i Àustria-Hongria, als quals es va afegir l'imperi otomà. L'entrada dels Estats Units al conflicte, el 1917, va ser determinant per decantar la sort del costat dels aliats. Però abans, va caure de genolls davant Alemanya la Rússia del tsar, per qui la guerra -sense infraestructures i amb masses de soldats desproveïts- va ser letal i va provocar la Revolució soviètica. El novembre de 1918, era Alemanya la que, exhausta, acceptava la rendició. Sobre els camps de batalla i els pobles arrasats, quedaven prop de vint milions de morts i els efectes de l'ús per primer cop d'armes químiques com el gas mostassa.
Només vint anys de pau
La fi de la guerra va implicar l'intent de crear un nou ordre mundial de signe liberal. El president nord-americà, el demòcrata Woodrow Wilson, va teoritzar sobre el dret de les nacionalitats a autodeterminar-se i de la victòria aliada van sorgir nous estats, alliberats dels imperis, com Txecoslovàquia i Hongria i Polònia, mentre els pobles balcànics intentaven una federació sota el nom de Iugoslàvia. La Societat de Nacions impulsada per Wilson -un embrió de les Nacions Unides- va néixer feble. I la situació aviat es va tòrcer.
El Tractat de Versalles, molt sever amb Alemanya, va obrir una ferida d'humiliació que seria letal per la jove República de Weimar que va substituir els Hohenzollern. El bel·licisme alemany aviat es va recuperar. Els Estats Units, que haguessin pogut vetllar per una Europa en equilibri, aviat se'n van desentendre, optant els anys vint per un aïllacionisme estricte, sota hegemonia republicana. La crisi social i les epidèmies, com la grip dels anys 1918-19, van flagel·lar el continent. Només uns pocs anys, la dècada dels vint, va donar un respir. El crac de la borsa de Nova York, el 1929, va ser el despertador de nous anys de tragèdia.