Josep Cuní: «TV3 no adoctrina, però li falta autocrítica»

Després de set anys de silenci, el despertador torna a sonar a dos quarts de cinc de la matinada a casa de Josep Cuní. A una edat que, confessa ell mateix, hauria d'anar a treure's la targeta rosa del transport, el periodista torna a la ràdio matinal amb un programa estrella de SER Catalunya, que és Aquí, amb Josep Cuní, que va encetar el 15 d'octubre passat.

Un projecte que el torna a posar en el primer pla comunicatiu, en una trajectòria que va començar justament en una emissora de la SER. Després va venir Catalunya Ràdio, la COM, Ona Catalana, TV3, 8TV... Arquitecte de la comunicació -va reinventar els magazins radiofònics- i periodista carismàtic, no es talla a l'hora de criticar el que considera un excés de "teologia" en el periodisme d'aquí i d'allà.    

- Com s'ho fa, després de tants anys, per tenir les mateixes ganes d'aixecar-se ben d'hora?

- Home, és la primera vegada a la meva vida que abans de prendre la decisió em va pesar aquest vessant. Perquè vaig estar 27 anys llevant-me a la mateixa hora que torno a llevar-me ara, a dos quarts de cinc de la matinada. És una hora que marca. I després de set anys que ho havia evitat, tornar a aquest born, el born de la matinada, ha estat costós d'assimilar. Però vaja, no és tan greu: hi ha moltes persones que es lleven a hores tan intempestives i en torns de nit.

- Va començar el seu nou projecte el 15 d'octubre. Com funciona el programa?

- Força bé. El programa en aquests moments encara està en fase d'ajustament perquè hi ha molta complexitat tècnica. Tot és nou: és nou l'equip i ho és el desplegament tècnic. Necessita rodatge per entrar, quan faci un mes, que serà el 15 de novembre, a velocitat de creuer.

"Tot és nou: des de l'equip al desplegament tècnic, però quan complirem un mes, el 15 de novembre, el programa anirà a velocitat de creuer"

- Doni'ns motius per escoltar-lo a vostè enfront els seus principals competidors...

- Vull pensar que tothom que gosa emprendre una acció periodística ha de tenir alguns motius que oferir al públic perquè pugui triar. Crec que els donem, a partir d'un seguit d'emissores sobre el territori que són la base informativa del programa, un desplegament que a Catalunya en aquests moments no té ningú més, i que dona la possibilitat d'uns nivells informatius de proximitat importants.   

- El seu retorn suposa un canvi en l'aposta estratègica de Prisa respecte a Catalunya?

- Sí, i ho ha explicat el director general, Daniel Gavela. És una aposta estratègica per moltes raons. Una primera i definitiva, que és empresarial, comercial i d'audiència, basada en una dada molt eloqüent: el consum de ràdio i de ràdio matinal a Catalunya és deu punts percentuals superior a la mitjana espanyola. Això és molt. I una segona constatació: la SER hi vol ser perquè hi vol tornar a ser. Estem ara a la base de la SER, a la primera emissora de ràdio que el 2024 farà cent anys. Jo vaig ser en aquesta casa del 1976 al 1984 i era no només una base de la SER. Exercia una bicapitalitat amb Madrid des del punt de vista dels continguts, de la realització de programes i de l'enfocament informatiu.
 
- Aquest pont aeri rutllava?

- El pont aeri funcionava d'allò més bé. Barcelona era la capdavantera, la creativa. Si jo no hagués tingut aquest aprenentatge, difícilment hauria tingut un model com el que vam posar en marxa a Catalunya Ràdio a partir del 1984. L'aposta que fa la SER en favor de SER Catalunya té a veure també amb recuperar una part de la història.

- El seu retorn a la ràdio matinal es produeix en un moment polític complex. Com ha afectat el procés als mitjans?

- No es pot entendre l'evolució del procés sense el paper dels mitjans de comunicació. El procés evidencia un problema que és també dels mitjans, una situació d'irregularitat a l'estat espanyol que es manifesta a través dels mitjans. La crisi catalana és directament proporcional a la crisi mediàtica.

- A què es refereix quan parla de crisi mediàtica?

- Al fet que els mitjans de comunicació arrossegaven una crisi pròpia, especialment per raons tecnològiques però també de revisió del seu model. Però com que vivien en la plenitud econòmica i comercial, no s'hi van enfrontar. Va arribar la crisi econòmica global i es van trobar davant una doble crisi: la pròpia, com a mitjà, potenciada també per la irrupció dels mitjans digitals, i l'empresarial, al patir els efectes de la crisi. Com que la majoria de mitjans han pogut sobreviure gràcies a les subvencions, aquestes han condicionat part del discurs. Ja ningú no dona res a canvi de res. Hi va haver una època que les subvencions no condicionaven els continguts. En els darrers anys, les subvencions també han condicionat els continguts.   

- Vaig escoltar una reflexió que va fer recentment, dient que les cadenes espanyoles més moderades sobre el procés han perdut oients mentre que les més agressives n'han guanyat.

- Que en aquests moments hi hagi deu punts de mitjana de consum de ràdio per damunt de la mitjana espanyola no és per raons abstractes. En la mesura que la societat es va polaritzant, consumeix més aquells mitjans que diuen el que es vol escoltar, més que no pas els qui busquen matisos. Els més radicals tenen més a guanyar que els qui fan creure que les coses són més relatives, i que entre el blanc i el negre, no hi ha només el gris, sinó tota la gamma de colors.    

"El periodisme pot ajudar a pintar pancartes, però no les ha de portar"

- Veu molta teologia en els mitjans?

- Excés de teologia. Jo estic per la confiança i no per la fe. La fe és teologia. El periodisme no és una religió, es basa en retransmissió de fets, no en creences. Continuo defensant que el periodista, en la mesura que pugui, ha d'intentar apartar-se de prejudicis. El periodisme és explicar a la gent allò que li passa a la gent. Veiem què li passa a la gent. No augurar el que li passarà. No estic a favor del periodisme profètic. Pot treure conclusions dels fets i fer advertiments. El periodisme pot ajudar a pintar pancartes, i a vegades fins i tot ha de participar a pintar-les, però no les ha de portar. La meva mirada de la situació actual em diferencia d'altres companys, als quals no critico, però tampoc accepto que em critiquin tant. Tots hem comès tants errors que ningú té autoritat moral per criticar un altre. Lliçons de periodisme, poques, i que cadascú decideixi qui li agrada. 
 
- Ha defensat sempre TV3.

- És clar. M'he posicionat enfront els qui voldrien intervenir TV3. El fet de mirar tendenciosament TV3 ha fet oblidar que havíem de mirar també TVE. És cert que ara TVE està en una fase de resolució dels seus problemes. És cert que a vegades TV3 dona alguns elements que afavoreixen les crítiques que se li fan. Però quan la majoria d'un país considera que una televisió és creïble i fiable, deu ser per alguna raó.

- TV3 adoctrina?

- Amb el 14% de la població fidel, una societat es pot donar per adoctrinada? L'altre 86% què fa? No està adoctrinat? Això vol dir que TV3 ho fa tot fabulosament? No, TV3 s'hagués pogut estalviar provocar algunes de les crítiques que se li han fet.

- Quina crítica li faria?

- A TV3 li falta autocrítica. Que no ve tant donada per les crítiques que rep, que també, i que obliga a un tancament de files, sinó perquè els criteris d'austeritat aplicats a causa de la crisi l'han portat a tancar-se en ella mateixa i a trencar en excés les relacions amb l'exterior des del punt de vista d'empreses i professionals.

- S'ha mostrat molt crític amb els dirigents polítics d'aquí i d'allà.   

- Òbviament, uns són més responsables que d'altres. Qui té més poder és més responsable. Dit això, em disgusta que a causa del "no" dels altres, nosaltres defugim l'autocrítica. Les negatives des de l'Estat s'han de denunciar i combatre, però en paral·lel hem d'estar segurs que disposem de la capacitat tàctica i estratègica i de l'autoritat moral que nosaltres ho fem bé. No accepto que els errors de l'Estat emmascarin els nostres.

- Què aconsellaria al sobiranisme?

- No, jo no aconsello res.

"L'independentisme hauria d'admetre que algunes coses no les ha fet bé"

- On suggeriria que posés els focus?

- Que admetés que hi ha hagut coses que no ha fet bé. El pas del temps s'ha convertit en la seva prova del cotó. A l'independentisme, li continua faltant l'exercici intel·lectual de ser més transparent. I, si em permet, de ser més humà i dir que s'ha equivocat en això i en allò.
 
- La situació dels presos?

- Això és inacceptable. La situació dels presos respon a la judicialització de la política, que esdevé politització de la justícia, i que acaba castigant unes persones a qui s'imputa delictes més que dubtosos. Cosa que es demostra en el debat que tenen els juristes. La justícia dona motius perquè es dubti del seu procediment. Si ho fa amb una cosa tan social com l'impost sobre les hipoteques, què no farà amb altres coses? La justícia està cavant la tomba de la seva credibilitat. La tercera pota de l'estat, la justícia, pot acabar ensorrant l'estat que diu que defensa.       

- Donant una ullada al panorama mediàtic, enmig de l'eclosió tecnològica, què serà de la premsa escrita?

- Hi ha un fet, que és que disposem d'una tecnologia impensable fa uns anys. Estem encara en un impasse en què el periodisme s'ha d'anar adaptant. Hi ha novetats que han vingut per quedar-se, fins i tot algunes que vam acceptar de manera acrítica. Allò tan meravellós com són les xarxes socials, ara sabem que segons l'ús que se'n faci, es pot convertir en la barra de bar més matussera. Avui, en igualtat de condicions, un ciutadà, a través de Twitter, rep una cosa que en diu notícia, que no sap qui li envia però que, emparant-se en un concepte de proximitat sobre un fet, li dona credibilitat superior a la que atorga al periodista. Perquè el periodista, per donar aquella notícia, abans ha de fer un seguit de gestions i contrastar.

- Com respondre a la cultura de l'impacte?

- El periodisme ha de guanyar-se el prestigi a partir de la garantia que si ho diu un periodista o un mitjà, allò és conseqüència de la comprovació dels fets. Això costarà perquè la societat està molt encaterinada amb l'impacte. El ciutadà ara es pot fer l'actualitat a mida. Allò que no li agrada ho aparta i es pot convertir en un membre acrític de la seva societat. Formem part de la primera generació desinformada per excés d'informació.     

"Les profecies que anunciaven que el 2020 ja no hi hauria diaris de paper no sembla que s'hagin de complir"

- I el paper de la premsa escrita, en aquest context?

- Hi ha tota una polèmica sobre la data de caducitat del paper. Sabem que algunes de les profecies no s'estan complint. Ens deien que el 2020 no quedaria cap diari. Home, era molt agosarat. És més, en països com els Estats Units, l'edició digital dels diaris s'ha disparat però la versió impresa ha pujat. És el cas del The New York Times o The Washington Post. Perquè hi ha el fenomen Trump. Això està lligat a la fenomenologia que genera informació.
 
- Abans es referia als mitjans digitals. Com els contempla?

- També han vingut per quedar-se. Estem aquí en un moment de cert èxtasi, que també s'haurà de tranquil·litzar. A una generació que ja ha nascut digital no li pots donar un pensament analògic només passat a digital. Alguns mitjans digitals plasmen idees encara analògiques. Les noves generacions reclamaran a aquests mitjans un pensament també digital.

- I què vol dir pensament digital?

- Amb un enfocament nou, més directe, més àgil i més impactant. Per via digital es consumeixen molts titulars, però es llegeix menys. El que es llegeix llarg té una característica molt específica  i m'interessa. Els mitjans digitals hauran de conviure també amb el fet que la digitalització no és seva. Han de conviure amb elements individuals que per ells mateixos ja són un mitjà. Per això tenen tanta influència i seguiment els influencers, com poden ser els articulistes de sempre. Clar que no tothom que llegeix per via digital està disposat a llegir aquells articles tan llargs d'abans. L'espai digital ha de ser molt audiovisual.

- Per què es va deixar d'emetre 8 al dia?

- Perquè es va acabar el contracte. És un fet objectiu i objectivable.

- Hi va intervenir algun altre factor? De tipus polític?

- No ho sé i no ho vaig viure. Això ho hauríeu de preguntar a l'empresari. Sí que sé que a l'entorn de la meva figura es van especular un seguit de coses que mai van ser certes.

- En recorda alguna?

- Oi tant. Quan es va publicar que jo anava a treballar a TVE perquè Eladi Jareño, director de TVE, que havia estat cap de gabinet d'Alicia Sánchez Camacho, em volia a Televisió Espanyola. Vaig desmentir-ho i ho continuo desmentint perquè jo mai no he tingut cap oferta, cap trucada ni cap insinuació per treballar a TVE. Els fets ho han demostrat. No em poden "acusar" ni d'haver trepitjat un plató de TVE. Vaig anar a un programa dels Desayunos de Xavier Fortes l'11 de setembre, que es va emetre des de la Ciutadella. O sigui, que no he trepitjat un plató perquè era el parc de la Ciutadella.  

"Per les circumstàncies que vivim, una televisió privada en català podria fer forat"

- L'èxit de la ràdio privada en català és un fet. Pensant en la fi de 8 al dia, és més difícil mantenir una TV privada en català?

- El fet que totes les cadenes espanyoles mantinguin que un àmbit autonòmic privat no és viable econòmicament deu ser per alguna cosa. Jo no els puc contradir. Ara, sí que crec que per les circumstàncies concretes que viu Catalunya, una televisió privada podria fer forat. La prova és que més enllà de l'èxit de TV3, qui ha trobat la gran beta per l'èxit de mitjana a tot l'estat a partir de Catalunya i de l'actualitat de Catalunya ha estat La Sexta. Si una televisió privada com aquesta s'ha convertit en la segona televisió de referència informativa a Catalunya, per què una televisió privada catalana no podria assumir el paper de La Sexta sense el condicionant de ser espanyola ni haver de pensar en com servir una informació genuïnament catalana per un públic allunyat?     
  
- No necessàriament. Tenim magnificats els mitjans dels altres països. Però a tot arreu hi ha de tot. La BBC va ser capaç de superar les invectives de la senyora Thatcher i del senyor Blair. Ara, la BBC era molt forta per ella mateixa. Aquí, les empreses periodístiques no són fortes per elles mateixes. A Catalunya, tenim que el consell d'administració de la Corporació té el mandat caducat. La voluntat de partidització ha arribat al punt que els partits es reparteixen públicament els càrrecs i ens ho retransmeten. Els mitjans el que expressen és la divisió de la societat nord-americana, o britànica, o francesa.

- Trump no sotmetrà el The New York Times.

- El model nord-americà és prou sòlid que és capaç de reequilibrar-se. Ho ha fet fa pocs dies amb les eleccions al Congrés. Trump ha perdut menys del que els seus detractors volien, però té menys del que tenia. Ha perdut la Cambra. Durant l'any que vaig estar fent reportatges, vaig voler anar als Estats Units per parlar amb la gent que dona suport a Trump. I és un fenomen molt arrelat. Perquè el català emprenyat de Juliana s'ha convertit en el ciutadà de món emprenyat. Vaig parlar amb la gent de West Virgínia, de Tennessee, de la frontera amb Mèxic, intentant deixar els prejudicis a la tauleta de nit.

- Per ser un comunicador d'èxit, has de ser una mica vedette?

- Jo no sóc un comunicador d'èxit, encara que a mi se'm tingui per vedette. Això de vedette em recorda una cançó de Lina Morgan.

- Home, sí que és un comunicador d'èxit.

- No, jo sóc un noi que va voler treballar a la ràdio i estic infinitament agraït perquè he pogut tirar endavant un seguit de projectes empresarials que han quallat. I vaig ser capaç de forjar equips de gent meravellosa. He estat contumaç. La prova és que ara, quan hauria d'anar a treure'm la targeta rosa del transport, em venen a buscar perquè engegui un altre projecte. El que és cert és que si no tens certa dosi d'ego, d'actor si vols, difícilment et pots posar davant d'un micròfon o d'una càmera. Pots ser que acabis amb un ego a l'enèsima potència.

"El meu antídot contra l'ego és tornar, quan surto de la feina, a la vida quotidiana, fer la bugada i comprar el paper higiènic com la resta"

- Quin és el seu antídot?

- Tornar a la vida quotidiana tan normal com pugui. Fent les coses que fa tothom quan torna a casa. Suposant que surtis exultant de la teva feina pensant que ets el rei del mambo, quan al cap d'una estona estàs comprant paper higiènic en un supermercat o has de preparar la bugada, t'adones que has de fer les mateixes coses que la resta dels humans. És clar que haver fet tants anys de televisió i que la teva cara sigui popular, t'anul·la la privacitat. Però si no vols pols, no vagis a l'era.