06
de novembre
del
2018
Actualitzat
el
08
de novembre
a la
13:25h
El referèndum d’independència celebrat diumenge passat a Nova Caledònia -un arxipèlag de poc més de 238.000 habitants dependent de França des de l’oficialització de la conquesta colonial, el 1853- ha dut molts observadors a afirmar que a la República francesa s’hi ha permès un referèndum d’independència. Un fet que contrastaria amb el cas català, ja que les institucions espanyoles neguen aquesta possibilitat. Els analistes i observadores coneixedors de la política de l’hexàgon ja alertaven aquests dies que les comparacions entre els dos casos són poc menys que un disbarat. No els falten raons.
Les diferències entre Catalunya i Nova Caledònia són abismals des del punt de vista geogràfic, econòmic, polític i legal. Nova Caledònia és gairebé als antípodes de França, a 17.000 quilòmetres de París, a l’est d’Austràlia; té un PIB per càpita tres vegades inferior al català tot i disposar de reserves abundants de níquel; i forma part, des del 1986, de la llista de territoris no-autogovernats de l’ONU (Non-Self-Governing Territories) acollits a la Resolució 1514 de 1960 que garanteix la independència als pobles i territoris colonials. A més a més, el referèndum del diumenge passat s’emmarca en els acords post-conflicte (Matignon) signats a final dels vuitanta per unionistes i independentistes de l’arxipèlag, en que es reconeixia el dret a l’autodeterminació de Nova Caledònia, ja assumit per l’ONU, però s’ajornava el seu exercici per garantir-ne el desenvolupament social i institucional.
Ara bé, que Nova Caledònia no sigui comparable amb Catalunya en tants aspectes no significa que no en puguem aprendre res. De fet, el referèndum celebrat el diumenge passat amb victòria del "no" a la independència (56,8%) més ajustada del previst, i una àmplia participació del 79,8%, explica moltes coses sobre l’exercici de l’autodeterminació en termes comparats.
En primer lloc, apunta que els conflictes sobre l’autodeterminació requereixen acords amplis a l’hora de buscar solucions institucionals. En el cas que ens ocupa, els Acords de Matignon (1988) van marcar el camí d’una cessió mútua: mentre els lleialistes cercaven evitar la secessió de l’arxipèlag però admetien el seu dret a l’autodeterminació, els independentistes mantenien la demanda cedint amb un calendari molt generós que posposava una dècada la decisió final sobre l’estatus de l’excolonia. A més a més, l’acord seria referendat al conjunt de França. Els ciutadans francesos hi van votar favorablement en un 80%, en aquest cas amb una participació del 36,9%, mentre que a Nova Caledònia el resultat va ser més ajustat amb un 57% favorables als acords.
Posteriorment, el 1998, l’executiu de Lionel Jospin organitzaria un nou referèndum sobre una autonomia ampliada pel territori, que deixaria de ser un “territori d’ultramar” per passar a disposar d’una sobirania compartida amb París i esdevenir un territori sui generis. A la campanya referendària del referèndum d’independència celebrat diumenge passat hi ha participat les principals organitzacions a favor i en contra de la independència, si bé una facció més radical del secessionisme kanak també el rebutjava.
Una segona lliçó del cas caledonià és sobre la durada de la lluita per la plena sobirania. Les incomptables mobilitzacions, campanyes internacionals i contactes a Nacions Unides dels líders kanaks han cristalitzat finalment en el primer referèndum d’independència acceptat per les dues parts. Però, ni la inclusió a la llista de territoris colonials el 1986 va servir perquè França donés el braç a tòrcer fàcilment sobre l’autodeterminació de l’arxipèlag. De fet, París arribaria a organitzar un referèndum sobre la independència sense observadors internacionals el 1987, boicotejat pels sobiranistes kanaks, per assegurar-se el control de les illes.
Aquests moviments i la negativa de París d’organitzar una consulta pactada amb normes acceptades per tots els actors, va dur alguns secessionistes a realitzar accions violentes i a un enduriment de la repressió francesa molt notable. Sigui com sigui, l’amenaça de secessió i el fet de comptar amb el suport de l’ONU acabaria fent entrar en raó l’Elisi que, davant la certesa que tard o d’hora podria guanyar la partida l’independentisme kanak, ha garantit un status d’autonomia especial a Nova Caledònia que fa que sigui un cas sui generis comparat als DOM (departaments d’ultra mar) i als TOM (territoris d’ultra mar).
Finalment, el referèndum caledonià també reserva una lliçó jurídica interessant. La solució francesa per aquest cas mostra que el dret constitucional té una plasticitat enorme. Si bé és un cas que correspondria a la categoria dels processos de descolonització, utilitza una via constitucional peculiar dins la legalitat francesa que mostra com en funció dels casos aquesta s’ha anat adaptant a les circumstàncies. Si en el cas de les Illes Comores i altres territoris d’ultra mar predominava l’anomenada "doctrina Captaint" que interpretava l’article 53 de la Carta Magna francesa, tal com explica el professor Cagiao; el cas de Nova Caledònia va implicar una via alternativa amb modificació constitucional inclosa (article 76 i 77) per tal de fer efectiva l’autodeterminació del territori.
De fet, el referèndum de Nova Caledònia s’afegeix als casos de Comores (1974), les antigues possessions colonials a Somàlia (actual Djibouti, 1977) i Algèria (1961), però en tots ells amb vies legals diferents per fer efectius els respectius referèndums d’autodeterminació previs a la independència. Tot plegat, sense que mai hagi calgut modificar l’article 1 de la Constitució francesa que proclama la “indivisibilitat” de la República.
En resum, convé distingir entre aquells casos referendaris que fan referència a processos de descolonització i la situació catalana actual. El dret a decidir de les minories internes continentals, Còrsega inclosa, és lluny de poder ser exercit a França; és per això que Nova Caledònia és un fals mirall.
Les diferències entre Catalunya i Nova Caledònia són abismals des del punt de vista geogràfic, econòmic, polític i legal. Nova Caledònia és gairebé als antípodes de França, a 17.000 quilòmetres de París, a l’est d’Austràlia; té un PIB per càpita tres vegades inferior al català tot i disposar de reserves abundants de níquel; i forma part, des del 1986, de la llista de territoris no-autogovernats de l’ONU (Non-Self-Governing Territories) acollits a la Resolució 1514 de 1960 que garanteix la independència als pobles i territoris colonials. A més a més, el referèndum del diumenge passat s’emmarca en els acords post-conflicte (Matignon) signats a final dels vuitanta per unionistes i independentistes de l’arxipèlag, en que es reconeixia el dret a l’autodeterminació de Nova Caledònia, ja assumit per l’ONU, però s’ajornava el seu exercici per garantir-ne el desenvolupament social i institucional.
Que Nova Caledònia no sigui comparable amb Catalunya en tants aspectes no significa que no en puguem aprendre res
Ara bé, que Nova Caledònia no sigui comparable amb Catalunya en tants aspectes no significa que no en puguem aprendre res. De fet, el referèndum celebrat el diumenge passat amb victòria del "no" a la independència (56,8%) més ajustada del previst, i una àmplia participació del 79,8%, explica moltes coses sobre l’exercici de l’autodeterminació en termes comparats.
En primer lloc, apunta que els conflictes sobre l’autodeterminació requereixen acords amplis a l’hora de buscar solucions institucionals. En el cas que ens ocupa, els Acords de Matignon (1988) van marcar el camí d’una cessió mútua: mentre els lleialistes cercaven evitar la secessió de l’arxipèlag però admetien el seu dret a l’autodeterminació, els independentistes mantenien la demanda cedint amb un calendari molt generós que posposava una dècada la decisió final sobre l’estatus de l’excolonia. A més a més, l’acord seria referendat al conjunt de França. Els ciutadans francesos hi van votar favorablement en un 80%, en aquest cas amb una participació del 36,9%, mentre que a Nova Caledònia el resultat va ser més ajustat amb un 57% favorables als acords.
Posteriorment, el 1998, l’executiu de Lionel Jospin organitzaria un nou referèndum sobre una autonomia ampliada pel territori, que deixaria de ser un “territori d’ultramar” per passar a disposar d’una sobirania compartida amb París i esdevenir un territori sui generis. A la campanya referendària del referèndum d’independència celebrat diumenge passat hi ha participat les principals organitzacions a favor i en contra de la independència, si bé una facció més radical del secessionisme kanak també el rebutjava.
El dret a decidir de les minories internes continentals, Còrsega inclosa, és lluny de poder ser exercit a França; és per això que Nova Caledònia és un fals mirall
Una segona lliçó del cas caledonià és sobre la durada de la lluita per la plena sobirania. Les incomptables mobilitzacions, campanyes internacionals i contactes a Nacions Unides dels líders kanaks han cristalitzat finalment en el primer referèndum d’independència acceptat per les dues parts. Però, ni la inclusió a la llista de territoris colonials el 1986 va servir perquè França donés el braç a tòrcer fàcilment sobre l’autodeterminació de l’arxipèlag. De fet, París arribaria a organitzar un referèndum sobre la independència sense observadors internacionals el 1987, boicotejat pels sobiranistes kanaks, per assegurar-se el control de les illes.
Aquests moviments i la negativa de París d’organitzar una consulta pactada amb normes acceptades per tots els actors, va dur alguns secessionistes a realitzar accions violentes i a un enduriment de la repressió francesa molt notable. Sigui com sigui, l’amenaça de secessió i el fet de comptar amb el suport de l’ONU acabaria fent entrar en raó l’Elisi que, davant la certesa que tard o d’hora podria guanyar la partida l’independentisme kanak, ha garantit un status d’autonomia especial a Nova Caledònia que fa que sigui un cas sui generis comparat als DOM (departaments d’ultra mar) i als TOM (territoris d’ultra mar).
Finalment, el referèndum caledonià també reserva una lliçó jurídica interessant. La solució francesa per aquest cas mostra que el dret constitucional té una plasticitat enorme. Si bé és un cas que correspondria a la categoria dels processos de descolonització, utilitza una via constitucional peculiar dins la legalitat francesa que mostra com en funció dels casos aquesta s’ha anat adaptant a les circumstàncies. Si en el cas de les Illes Comores i altres territoris d’ultra mar predominava l’anomenada "doctrina Captaint" que interpretava l’article 53 de la Carta Magna francesa, tal com explica el professor Cagiao; el cas de Nova Caledònia va implicar una via alternativa amb modificació constitucional inclosa (article 76 i 77) per tal de fer efectiva l’autodeterminació del territori.
De fet, el referèndum de Nova Caledònia s’afegeix als casos de Comores (1974), les antigues possessions colonials a Somàlia (actual Djibouti, 1977) i Algèria (1961), però en tots ells amb vies legals diferents per fer efectius els respectius referèndums d’autodeterminació previs a la independència. Tot plegat, sense que mai hagi calgut modificar l’article 1 de la Constitució francesa que proclama la “indivisibilitat” de la República.
En resum, convé distingir entre aquells casos referendaris que fan referència a processos de descolonització i la situació catalana actual. El dret a decidir de les minories internes continentals, Còrsega inclosa, és lluny de poder ser exercit a França; és per això que Nova Caledònia és un fals mirall.